Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Nadal



L’arbre de Nadal

Torna a estar aquí. És el convidat més esperat. No sé com ha arribat, ni qui l’ha dut i tampoc no n’estic segur on l’han anat a buscar. M’imagino que a la fira de la Sagrada Família, on les paradetes durant uns dies s’entaforen entre les robínies sense fulla per vendre arbres sempre verds i tot el que cal per vestir-los. D’altres parades s’apoltronen damunt la meva pista de patinatge, per vendre pastors mandrosos, naixements avançats i Reis sense regne. I mentre els visitants gaudeixen dels llums i la música, jo pateixo per la foscor i el silenci que suporta la meva pista.
Torna a estar aquí. Abans que ell, fa una setmana va aparèixer el calendari d’advent que ens va enviar la tieta, des de Suïssa, ara fa dos anys. L’obrim amb tanta cura que podrà aparèixer un parell d’anys més. Cada finestreta ens transporta a un somni, i amb pas diari ens apropa al Nadal; desprès aquells somnis es guardaran muts durant un any al calaix del bufet.
Torna a estar aquí. Nu, sense arrels; nu, sense ornaments. El tronc de 5 cm de diàmetre, tallat ben recte i amb petites escates de color xocolata amb llet, va a parar al forat de la base de ferro  amb tres potes de color verd. Tres visos l’atrapen i el fixen immòbil sobre el terra de la sala. No puc resistir la temptació de donar un quart de volta més als cargols. Em dic que és per a subjectar-lo més fort, en realitat el que vull és sentir cruixir sota els meus dits la fusta tendra de l’arbre i olorar la flaire de resina fresca.
Tornem a baixar les capses de l’altell, un món màgic i ple de tresors que s’assembla al de les profunditats del meu llit. La mare s’enfila a l’escala i ens va donant les capses amb molta cura; les boles són de vidre. Damunt la taula les obrim i entre els papers llueixen mig adormides. La mare comprova una a una que estiguin ben subjectes i que duguin el cordillet daurat per penjar-les a l’arbre. Ens les dona com si fossin bocins de cel metal·litzat: vermelles, verdes, blaves, daurades i platejades, i les anem col·locant amb gestos petits, sense respirar, amb por. Pateixo i a l’hora desitjo que alguna es trenqui. Quan el meu desig es fa realitat, mil bocins de vidre quasi transparent volen per tota la sala. Tant és el color de fora, per dins totes són platejades,  els bocins tallen com a dimonis; de tot allò sols resta el coll, com el coll d’un llum i el cordill daurat que abans d’anar a la brossa farà les delícies entre els meus dits. Desprès de l’espetec, el silenci. La mare no s’enfada. Miro la capsa i m’adono que cada cop hi ha menys boles. No sé si n’hi hauran prou fins que em faci gran. No tornaré a desitjar cap trencadissa.
Torna a pujar a l’escala per baixar l’ultima capsa, on es guarden els petits canelobres de pinça i les espelmetes vermelles, de la grandària dels meus dits. La mare és l’encarregada de col·locar-les. No és fàcil. Cal trobar el punt just de la branca que aguanti el pes de la espelma sense vinclar-se. Mentre, vaig pessigant-me els dits i les mans amb les pinces i m’imagino essent un branca, i aguanto el pessic cada cop més gruixut i cada cop més estona. La nit de Nadal, quan les espelmes cremin, aniran regalimant gotes de cera sobre l’arbre i tampoc podré estar-me de posar-hi el dit i deixar que la cera regalimi sobre la meva pell, cada cop més calenta i cada cop més gruixuda.
Li arrenco una agulla i després una altre, m’agrada sentir la seva resistència, m’agrada sentir la flaire de resina, m’agrada tastar-la amb petites mossegades, trencant la ratlla blanca del revers. L’arbre s’espolsa una bola vermella que fa un espetec sord quan arriba al terra i sembla que digui: Prou!  Torno a arrencar-li un parell d’agulles i es torna a espolsar una altra bola, aquest cop daurada, les meves preferides. – Prou! Prou!
La mare surt de la cuina, on està acabant de fer el sopar de Nadal; cerca amb la mirada. Em veu palplantat davant de l’arbre, més blanc que la cera i, sense escoltar-me, em renya de valent. De fons se sent la música de nadales, les meves germanes que canten i la veu del pare que ja feia estona que dia que allò acabaria en plors. Ploro de ràbia, ploro perquè algú ja m’havia dit que ploraria, ploro però no seré l’únic.
Recullo els petits bocins de vidre. Milers. Remugo en veu baixa vora l’arbre.
- Saps, arbre estúpid? Cada any, en tenim un de diferent. Et penses que potser que et quedaràs? Doncs no! Aniràs a parar a un contenidor fastigós o potser, amb molta sort, a una trinxadora de fusta, i et convertiràs en compost que engreixarà un arbre magnífic que ara està a la parcel·la del viver, sentint cada matí la piuladissa dels ocells i el vent fresc de la neu propera, i que cada migdia és acaronat  pel sol.
 Les llàgrimes cada cop cauen amb més força. No puc deixar de remugar.
- Dels regals que posaran els pares als teus peus, no n’hi haurà cap que sigui per tu.  Sortiràs a la foto de Nadal, però nosaltres tenim nom. Tothom sap qui és la Júlia i la Sofia i que jo sóc l’Arnau, però tu... Tu no ets res més que un arbre sense nom!
Les llàgrimes llisquen calentes damunt les meves galtes, rogenques de ràbia i de vergonya.
Les meves germanes paren taula amb les tovalles plenes d’estels, els coberts de plata i la vaixella de l’àvia. S’escarrassen inútilment  a fer formes amb els tovallons.
Tots els regals ja dormen sota l’arbre, que sembla acaronar-los, guardant el secret de tots i cadascun dels paquets. Voldria apropar-m’hi però la mare m’ho ha prohibit. La Júlia diu que el meu paquet no hi és. Mentida, ho fa per fer-me la punyeta. Però i si fos veritat? Allargo el coll cap a l’arbre, però ell abaixa les branques . M’apropo de puntetes i les boles de l’arbre comencen a dringar. Tinc el temps just per fer tres passes enrere, quan surt la mare amb cara de poca paciència.
-Mare, com és que no has posat el meu regal sota l’arbre? La mare em mira amb estranyesa i m’avia.
- Apa ves, que tinc feina! A més, els regals els ha posat el teu pare!
L’últim intent cap l’arbre i les boles tornen a dringar. Hauré d’anar a veure el pare. Entro al seu despatx i abans de que em pregunti li faig una abraçada i li demano si aquest any rebré l’Scalextric que em fa tanta il·lusió. Que jo crec que sí, perquè la capsa que vaig veure en l’armari del passadís tenia la mateixa forma, clavada, clavada a la de la botiga de la plaça..
- És el meu Scalextric, oi que sí, pare?
 El pare, en lloc de respondre, em pregunta si he estat bon nen.
-Si, es clar que he estat bon nen! Diria el que fos per tal de tenir un Scalextric.
Sortim del despatx perquè la mare ens ha cridat a taula. Sortim sense resposta, només una carícia als cabells.
Torno a estirar el coll cap els peus de l’arbre i torna a abaixar les branques.
Sopem, i els meus ulls volen contínuament cap els peus de l’arbre i ell tossut amaga els paquets. De lluny, l’àngel del naixement em mira i riu sense fer soroll. Li faig un gest prou clar amb el polze sobre el coll. Què potser no sap que és de fang? Què potser no se’n recorda que l’any passat quan les ovelles del pessebre s’amagaven i no les trobava, ell se’n reia de mi i al final va aprendre a volar? Llàstima, es va trencar una ala i ara és un àngel esguerrat. Aquest rai, que surt cada any i si no em revenjo aquest any serà el vinent.
Després de sopar la mare per una banda i el pare per l’altre encenen les espelmes de l’arbre i, quan tot és ple de llum, la Júlia tanca el llum de la sala. Per uns segons ens quedem embadalits davant l’arbre. Es el moment de la foto, el pare prepara la màquina amb el disparador automàtic. Sempre he pensat com és que mai ha ensopegat quan corre de la màquina cap a nosaltres. El meu pensament es fa realitat i el meu rostre ple de terror fa que el pare miri a terra i vegi un del meus cotxes. Impossible. No he estat jo! La mare el calma, li diu que és Nadal. El Nadal m’ha salvat d’una bona plantofada. De lluny, l’àngel riu.
La mare va repartint els regals, un a un. L’espera es fa llarga. Obren els regals, els miren i donen les gràcies. Massa llarg. Mentre espero el meu torn, sé que seré l’últim, vaig arrencant agulles a l’arbre i les vaig cremant amb les flametes de les espelmes. Les boles no paren de dringar, però ara amb l’enrenou ningú no les escolta. La mare està emocionada veient les cares de sorpresa de les meves germanes, davant d’unes nines magnífiques que ella mai no hagués somniat per ella mateixa. Tombo una mica les espelmes perquè la cera regalimi sobre l’arbre i m’empastifo els dits de cera. M’encanta l’olor de resina cremada. L’arbre es sacseja i una espelma en equilibri inestable cau sobre l’ últim paquet. Un paquet daurat amb un llaç daurat. Un paquet de la mida exacte a la capsa del Scalextric. El paper s’encén ràpidament, el llaç es recargola i la cel·lofana de la capsa de cartró obre camí a les petites flames que s’hi esmunyen dins. Quan la mare arriba amb una flassada vella per ofegar el foc, les pistes ja estan mig foses, els cotxes nous ja són vells. És massa tard. Les llàgrimes ofeguen els meus sanglots i llisquen calentes galtes avall. Tot fa pudor a plàstic cremat. De fons sento l’àngel que riu i el pare que diu que ell ja ho havia dit que avui acabaríem amb plors i que ja es veia a venir que allò de les espelmes era un perill.
L’any següent comprarem un arbre sintètic al Carrefour, amb pudor de paper tintat i plàstic nou. El vestirem amb unes ridícules pinyes seques que ens voldran fer creure que és de veritat.
L’àngel mai més va gosar baixar de l’altell.

diumenge, 29 de novembre de 2015

LA MORT



Mort, dolor, plor
tristesa desbordada
la pena m'engoleix... sospiro.

El buit m'ho deixa clar
les parpelles tancades
amaguen uns ulls verds, bonics.

Amb un posat de pau i serenor
m'has deixat.

Aquells petons dolços,
aquelles abraçades
i aquelles mans que ho tocaven tot,
ja no hi són,
ja no hi seran mai més.

Mort, dolor, plor.


diumenge 1 de novembre del 2015

Àngela Link

diumenge, 1 de novembre de 2015

Tots sants, tots déus o tots morts.

Al pensador Friedrich Nietzsche (1844-1900) el bigoti sovint li feia pessigolles. Mentre l’acaronava amb delit, ell no deixava de barrinar. Era copiós i rotund com el del meu avi patern Carles, mestre de l’Ateneu de Vilassar de Mar el primer terç del segle passat. Tots dos -allunyats l’un de l’altre, en l’espai almenys- aprengueren llatí.

Els seus mostatxos poblats els hi atorgaven un miratge de poder formal (potestas) al que procurarien afegir autoritat moral (l’auctoritas romana) amb raonaments i argumentacions, més enllà de la massa pilosa, com l’altre mestre de Taüll quan va haver de representar la seva reconeguda Majestat de Sant Climent.

A còpia de molt meditar, el filòsof saxó aconseguí obrir l’armari dels trons amb una original observació, divina i atea a la vegada: “Déu ha mort”, concloïa. Pura ocurrència lògica, més que ganes d’aigualir la festa a cristians i musulmans.

Uns anyets després, el comediant novaiorquès Grouxo Marx (1890-1977), també fou dels que lluïa bigotis. Es dedicà a amplificar i ratificar l’afirmació del seu predecessor afegint: “Déu ha mort, Nietzsche ha mort i jo tampoc em trobo molt bé.

L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) dugué un bigoti heurístic. Salvant Nietzsche, sentencià rotund: “Déu ha mort, Marx ha mort, Montesquieu ha mort, però els imbècils no hi ha qui els mati.

També el cineasta Woody Allen (1935-), saxofonista habitual, sense pels sota el nas per llepar-se’ls amb la seva llengua calba, ha ironitzat en la pantalla: "Déu ha mort, Marx ha mort i jo no gaudeixo de bona salut."

L’avi meu, prematurament assassinat, perdé vida i bigoti de sobte. En el supòsit impossible de que tan ell com Nietzsche recuperessin algun dia el mostatxo, ho trobarien tot tan canviat, que no reconeixerien déu, ni religió, ni pensament, ni autoritat, ni sistema. 


Antoni Plans - Vilassar de Mar, 1 de novembre de 2015, diada de moniatos, panellets i castanyes.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Els anys que passen

Vint-i-cinc anys després d’haver acabat la carrera anava a retrobar els companys de promoció. El punt de trobada era la nostra escola d’enginyers industrials al cap de la Diagonal de Barcelona. A l’entrada vaig preguntar al bidell on era el punt de reunió i l’home em va assenyalar una aula gran, d’aquelles on s’impartien avorridíssimes lliçons magistrals i es muntaven assemblees d’estudiants força reivindicatives.
Al obrir la porta de la classe a primer cop d’ull vaig tenir la impressió de veure gent bastant més gran que jo. Bastants calbs, alguns canosos, altres molt grassos, vestits massa clàssics, en conjunt fent-la petar amb aires de satisfacció aburgesada...
Ràpid vaig retrocedir i vaig tornar a porteria. Al porter, li vaig dir i repetir que aquella no devia ser la meva promoció, que jo era de la 113, segona  del pla nou del 1964, a veure si em podia adreçar millor. Ell em volia convèncer que si aquells no eren els meus companys, m’hauria equivocat d’hora o de dia, perquè aquella tarda només n’hi havia una de trobada d’antics estudiants. Al cap d’una estona, confós, em trobava fent-la petar, entre ex-estudiants de cabelleres minvants, amb predomini de testes grisoses o llises, obesos la majoria, marcadament arreglats, la majoria exultants i bastant més conservadors del que jo havia previst.
Ja veus quina fou aquella experiència, fa una vintena anys. Ara en compto 67... Enguany ens tornem a trobar un dia d’aquests a les Set Portes a les Cases d’en Xifré, al Pla de Palau, restaurant del professor Paco Soler Parellada, cinquanta anys després del nostre inici. A contemplar anys i obrir panys.                                                                                               
Antoni Plans
Vilassar de Mar. 4/10/2015

dijous, 16 de juliol de 2015

Relat d'hivern.


Relat d'hivern.
Rosa Vilalta

Com diu la dita: “No hi ha cap hivern que se’l mengen les garses”.
La gent pel poble explicaven que aquell que acabaven de passar havia estat més cru per la neu, que no pas pel fred.
Havien caigut diverses nevades, una de considerable, del voltant d’un metre.
La guineu carnissera estava famolenca i sense cap vergonya ni mirament rondava pel poble tant de nit com de dia, buscant menjar desesperadament. La molt malvada rastrejava astuta pels voltants dels corrals veïns per veure si sentia la sentor de les gallines. Si  les guipava i trobava un forat per on poder entrar, ja hi havien dat, les enviava a totes a l’altre món de la forma més despietada.
La mala pècora, per menut que fos el pas descuidat, faria tots els possibles per acabar-lo d’obrir a la seva mida i duria a terme estralls bestials. Amb les seves potes rastreres, començaria a furgar i si li calgués, a queixalar, obrint-se pas i esmunyint-se àvida com una serp.    
La primera malifeta la va fer entrant a l’era de la veïna més anciana; una àvia que els hiverns els passa a la plana, per no haver de suportar les inclemències rigoroses de l’estació més freda de l’any, als cims muntanyosos del seu poblet. La seva veïna amiga des del primer any de la seva marxa, li va prometre tenir cura de l’aviram durant tota la temporada que estigués fora. El disgust va ser gran quan en entrar a dur menjar, es va trobar l’esgavell. La traïdora de la guineu havia traspassat dues gallines, xuclant-los la sang. El cos d’ambdues cloques reposava fred al terra. Les altres tres que quedaven s’havien pogut salvar volant dalt de la biga comunera i la rabosa maleïda no les va poder acaçar. La veïna amiga, disgustada, va pensar en endur-se-les al seu corral per a poder-les posar a resguard de la fera.
Redéu de déu... al cap  d’un parell de dies l’acarnissament el va dur a terme a la cort de la veïna amiga i protectora, i va apagar la vida de totes les quines va trobar. I encara li va quedar més malestar, creient-se que no havia estat prou responsable.
L’espectacle glaçador de l’aviram estirat al terra amb el rastre de sang pel degollament feia frigidesa al cor. A alguna li faltava el cap... i les darreres gotes de sang, restaven fredes encrostades a les plomes del coll.    
La mala bèstia sanguinària s’havia de caçar i calia donar-li el seu càstig merescut...
Ja només quedava una veïna al poble, sense rebre els danys ocorreguts a les altres dues cases, i no les tenia totes. Mai no li havia passat que la guineu li entrés al corral, pensava que la seva tanca era prou alta i forta perquè hi pogués colar.
El seu home, valent, avesat a tot i integrat a la rudesa del paisatge, escarmentat del dany produït a la segona veïna, l’endemà en haver dinat, es va atansar al corral i va sentir escatainar amb una veu esporuguida una de les tres polletes que havien comprat un parell de dies abans.
Va córrer a veure què passava i encara va trobar la fera ferotge dins del galliner, que acabava de cometre la terrabastada en plena llum de dia. Va buscar un garrot per acabar amb ella, però la guilla, malànima i astuta, va sortir per on havia entrat, escapant-se ben farta, fuent camí amunt.
Havia segat la vida de totes les gallines menys la de la polleta espavilada que  emprengué el vol i rondava desconcertada per l’hort, vora d’uns frescos espinacs que no gosava ni espicanyar, a causa de l’ensurt que duia a sobre.
Les altres dues polletes tan sols varen poder estar un parell de dies al corral, la seva sang fresca i jove acabava de ser  engolida dins la panxa de la fera.
Dins del galliner, l’espectacle tornava a ser tan dantesc com l’ocorregut a les dues veïnes. Els cossos abatuts de les gallines restaven en silenci de la forma més cruel. El disgust tornava a fer acte de presència en una altra casa del poble...
L’home va pensar que la bèstia feroç, engormandida, possiblement tornaria una altra vegada, però en aquest cas,  miraria d’acabar amb ella.
Després de la pena, la dona i ell prompte s’animaren i van tornar a comprar polletes. De bon principi, les tenien tancades dins la joca, perquè amb la seva cantarella fessin d’esquer a la guineu i així vigilar-la per si la volia tornar a fer grossa.
I hi va tornar, però com que havien tingut cura de protegir bé el corral per tots costats, no hi va poder entrar.
La molt desvergonyida emperò, aleshores, es va ficar dins el corral del bestiar gros.
Per fortuna, l’home era allí tancant el ramat i la va veure com es mirava els cabrits xicotets.
Silenciosament, l’home va passar rere les grípies, va agafar la forca, poc a poc... la guineu miserable, aquesta vegada va fallar, i pensant que era la reina del món i tot ho podia, en compte de fugir, es va amagar sota una de les menjadores...
L’home, amb tota la seva força, enlairà la forca amunt, agafà embranzida i sense cap por, abaixà l’eina de les seves mans i, crac!!
La sang de la guineu cruel era aleshores la quina corria damunt la palla de la cort. El cos traïdor de l’animal lladre, despietat i maliciós, jeia abatut fent els seus darrers espasmes.
En arribar a casa, satisfet per la gesta, s’expressà així  a la muller: “He mort la guineu... he mort la guineu!”
Aquella nit, en anar a dormir la dona li agafà fort la mà i li digué:”Bona nit, Manelic!”  

Gavàs- Hivern del 2014


diumenge, 5 de juliol de 2015

Un amor silent




Un amor silent
De Salvador Vergés i Cubí



Benvolguda Helena,


Fa temps que vull parlar-te, però sovint la prudència m’ha fet desistir del meu desig. Finalment t’escric sense estar segur que pugui trobar la capacitat per expressar-me com el meu cor voldria. Malgrat que coneixes una part de la meva vida, avui em vull despullar d’aquella que mai no he confessat.


La meva primera feina, quan encara tenies tres anys, va ser al taller de casa teva per aprendre l’art cristià. La teva mare, la Maria, m’ensenyava a pintar sants, unes figures blanques sense vida aparent. Primer ombrejàvem els plecs de l’hàbit, després dauràvem les corones com si fossin d’or brillant. Els acabàvem ressaltant les expressives ninetes sobre el blau dels ulls, perquè la calidesa de la mirada seduís els seus devots compradors.


La teva mare era la noia més bella que havia vist mai. Tenia la cara de porcellana i els ulls eren la imatge que jo plasmava a tots els sants. Els dotze anys en què m’avantatjava no eren cap obstacle per al meu amor secret, però la timidesa m’impedia expressar-li els meus sentiments.


Varen ser uns anys amb la ment perduda, mentre espiava el seu rostre a cada instant. El meu amor anava cap a ella esperant un mínim bri de retorn, que mai no va arribar, ni tan sols imaginàriament. Finalment, vaig fugir per estudiar una carrera que m’apartés del seu costat com si fos l’únic sant que quedava per pintar. 


Varen passar molts anys i un fatal accident es va emportar la Maria i una part de tu, perquè les mares mai no marxen soles. Però ella també  s’emportava un amor silent que, per la meva timidesa, sempre va desconèixer. De la seva mort vaig assabentar-me’n per l’atzar del nostre retrobament. Aquell dia, no solament pel nom Helena vaig saber que havia retrobat aquell encant de criatura que, en un altre temps, em netejava els pinzells amb el farbalà del seu vestit, sinó per les teves paraules, unes paraules dites amb el mateix to de veu, i també per la mirada que encara portava els records intactes dels ulls de la Maria que la meva ment guardava.


Em vares parlar amb paraules amoroses i tendres, gairebé com si coneguessis el meu secret i volguessis compensar-me el desencís d’un amor solitari. El silenci de la timidesa m’havia marcat la vida. Però ara, amb l’esperança d’aquell amor imaginari, percebo les espurnes d’un món desconegut. 


El desencís d’un passat irrecuperable m’ha ensenyat a no guardar-me mai més un amor ocult. Malgrat que la diferència d’edat cap a vosaltres s’hagi mantingut, però ara amb signe canviat, sento un impuls a dins meu que no puc aturar. Aquestes paraules no les escriu la mà que guia la ploma, neixen d’una força que me les dicta, com el fruit d’una experiència que no vol recaure mai més contra la mateixa pedra del passat.


Aquests darrers dies t’he vist sense voler-te mirar, els meus ulls, amb prudència, mai no t’han buscat, però la mirada inconscient t’ha trobat cada vegada que has estat a prop meu. Diumenge, mentre seies amb les cames creuades i fullejaves un llibre vermell amb lletres daurades, vaig envejar-lo. M’hauria agradat ser ell, sentir el tacte de les teves mans cada vegada que giraves un full i notar damunt meu la teva mirada de la mateixa manera que miraves les pàgines fixament.


No sé si em vares mirar perquè solament vaig alçar els ulls quan ja te n’anaves. Recordo el teu caminar pausat i elegant fins que el passadís se’t va acabar. Aleshores, vaig recollir el teu llibre de damunt del banc i mentre me l’acostava al cor encara sentia la calidesa del teu alè i l’olor del teu perfum. Malgrat el convenciment de les meves idees, els meus pensaments contraposats em trinxaven les entranyes i sentia la lluita de l’amor contra les lleis imposades.


Aquell dia els meus ulls varen perdre la teva imatge, però el record de les teves passes, cada vegada més llunyanes, ara em retorna com si em trepitgessis la tinta, encara molla, amb què t’escric aquestes paraules. Et veig com aquell dia, l’estampa del teu cos, amb els cabells movent-se a banda i banda sobre l’esquena. Ara m’imagino la imatge que retorna: l’encant de la teva cara i uns ulls desabrigats perquè les pestanyes se t’enlairen cap al cel. Vull pensar que alguna mirada, malgrat que sigui perduda, s’esculla contra la meva. 


Helena, si no pots contestar-me aquestes paraules, solament et demano un petit esforç per al meu turment. Aquest esforç és el contrari que sovint demano a tothom: Oblida el llibre vermell, oblida les meves paraules i deixa’m que visqui amb el teu amor imaginari.


Sóc conscient que sense tu serà un desert, malgrat que s’emplenin tots els bancs. Et demano que m’ajudis, perquè quan els meus ulls et troben se’m gira el pensament i em falta la força per seguir celebrant la missa dels diumenges. 


Mossèn Aniol.

Salvador Vergés i Cubí

Millor carta d’amor al concurs Premi Cervesa Moritz