Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dijous, 16 de juliol de 2015

Relat d'hivern.


Relat d'hivern.
Rosa Vilalta

Com diu la dita: “No hi ha cap hivern que se’l mengen les garses”.
La gent pel poble explicaven que aquell que acabaven de passar havia estat més cru per la neu, que no pas pel fred.
Havien caigut diverses nevades, una de considerable, del voltant d’un metre.
La guineu carnissera estava famolenca i sense cap vergonya ni mirament rondava pel poble tant de nit com de dia, buscant menjar desesperadament. La molt malvada rastrejava astuta pels voltants dels corrals veïns per veure si sentia la sentor de les gallines. Si  les guipava i trobava un forat per on poder entrar, ja hi havien dat, les enviava a totes a l’altre món de la forma més despietada.
La mala pècora, per menut que fos el pas descuidat, faria tots els possibles per acabar-lo d’obrir a la seva mida i duria a terme estralls bestials. Amb les seves potes rastreres, començaria a furgar i si li calgués, a queixalar, obrint-se pas i esmunyint-se àvida com una serp.    
La primera malifeta la va fer entrant a l’era de la veïna més anciana; una àvia que els hiverns els passa a la plana, per no haver de suportar les inclemències rigoroses de l’estació més freda de l’any, als cims muntanyosos del seu poblet. La seva veïna amiga des del primer any de la seva marxa, li va prometre tenir cura de l’aviram durant tota la temporada que estigués fora. El disgust va ser gran quan en entrar a dur menjar, es va trobar l’esgavell. La traïdora de la guineu havia traspassat dues gallines, xuclant-los la sang. El cos d’ambdues cloques reposava fred al terra. Les altres tres que quedaven s’havien pogut salvar volant dalt de la biga comunera i la rabosa maleïda no les va poder acaçar. La veïna amiga, disgustada, va pensar en endur-se-les al seu corral per a poder-les posar a resguard de la fera.
Redéu de déu... al cap  d’un parell de dies l’acarnissament el va dur a terme a la cort de la veïna amiga i protectora, i va apagar la vida de totes les quines va trobar. I encara li va quedar més malestar, creient-se que no havia estat prou responsable.
L’espectacle glaçador de l’aviram estirat al terra amb el rastre de sang pel degollament feia frigidesa al cor. A alguna li faltava el cap... i les darreres gotes de sang, restaven fredes encrostades a les plomes del coll.    
La mala bèstia sanguinària s’havia de caçar i calia donar-li el seu càstig merescut...
Ja només quedava una veïna al poble, sense rebre els danys ocorreguts a les altres dues cases, i no les tenia totes. Mai no li havia passat que la guineu li entrés al corral, pensava que la seva tanca era prou alta i forta perquè hi pogués colar.
El seu home, valent, avesat a tot i integrat a la rudesa del paisatge, escarmentat del dany produït a la segona veïna, l’endemà en haver dinat, es va atansar al corral i va sentir escatainar amb una veu esporuguida una de les tres polletes que havien comprat un parell de dies abans.
Va córrer a veure què passava i encara va trobar la fera ferotge dins del galliner, que acabava de cometre la terrabastada en plena llum de dia. Va buscar un garrot per acabar amb ella, però la guilla, malànima i astuta, va sortir per on havia entrat, escapant-se ben farta, fuent camí amunt.
Havia segat la vida de totes les gallines menys la de la polleta espavilada que  emprengué el vol i rondava desconcertada per l’hort, vora d’uns frescos espinacs que no gosava ni espicanyar, a causa de l’ensurt que duia a sobre.
Les altres dues polletes tan sols varen poder estar un parell de dies al corral, la seva sang fresca i jove acabava de ser  engolida dins la panxa de la fera.
Dins del galliner, l’espectacle tornava a ser tan dantesc com l’ocorregut a les dues veïnes. Els cossos abatuts de les gallines restaven en silenci de la forma més cruel. El disgust tornava a fer acte de presència en una altra casa del poble...
L’home va pensar que la bèstia feroç, engormandida, possiblement tornaria una altra vegada, però en aquest cas,  miraria d’acabar amb ella.
Després de la pena, la dona i ell prompte s’animaren i van tornar a comprar polletes. De bon principi, les tenien tancades dins la joca, perquè amb la seva cantarella fessin d’esquer a la guineu i així vigilar-la per si la volia tornar a fer grossa.
I hi va tornar, però com que havien tingut cura de protegir bé el corral per tots costats, no hi va poder entrar.
La molt desvergonyida emperò, aleshores, es va ficar dins el corral del bestiar gros.
Per fortuna, l’home era allí tancant el ramat i la va veure com es mirava els cabrits xicotets.
Silenciosament, l’home va passar rere les grípies, va agafar la forca, poc a poc... la guineu miserable, aquesta vegada va fallar, i pensant que era la reina del món i tot ho podia, en compte de fugir, es va amagar sota una de les menjadores...
L’home, amb tota la seva força, enlairà la forca amunt, agafà embranzida i sense cap por, abaixà l’eina de les seves mans i, crac!!
La sang de la guineu cruel era aleshores la quina corria damunt la palla de la cort. El cos traïdor de l’animal lladre, despietat i maliciós, jeia abatut fent els seus darrers espasmes.
En arribar a casa, satisfet per la gesta, s’expressà així  a la muller: “He mort la guineu... he mort la guineu!”
Aquella nit, en anar a dormir la dona li agafà fort la mà i li digué:”Bona nit, Manelic!”  

Gavàs- Hivern del 2014


diumenge, 5 de juliol de 2015

Un amor silent




Un amor silent
De Salvador Vergés i Cubí



Benvolguda Helena,


Fa temps que vull parlar-te, però sovint la prudència m’ha fet desistir del meu desig. Finalment t’escric sense estar segur que pugui trobar la capacitat per expressar-me com el meu cor voldria. Malgrat que coneixes una part de la meva vida, avui em vull despullar d’aquella que mai no he confessat.


La meva primera feina, quan encara tenies tres anys, va ser al taller de casa teva per aprendre l’art cristià. La teva mare, la Maria, m’ensenyava a pintar sants, unes figures blanques sense vida aparent. Primer ombrejàvem els plecs de l’hàbit, després dauràvem les corones com si fossin d’or brillant. Els acabàvem ressaltant les expressives ninetes sobre el blau dels ulls, perquè la calidesa de la mirada seduís els seus devots compradors.


La teva mare era la noia més bella que havia vist mai. Tenia la cara de porcellana i els ulls eren la imatge que jo plasmava a tots els sants. Els dotze anys en què m’avantatjava no eren cap obstacle per al meu amor secret, però la timidesa m’impedia expressar-li els meus sentiments.


Varen ser uns anys amb la ment perduda, mentre espiava el seu rostre a cada instant. El meu amor anava cap a ella esperant un mínim bri de retorn, que mai no va arribar, ni tan sols imaginàriament. Finalment, vaig fugir per estudiar una carrera que m’apartés del seu costat com si fos l’únic sant que quedava per pintar. 


Varen passar molts anys i un fatal accident es va emportar la Maria i una part de tu, perquè les mares mai no marxen soles. Però ella també  s’emportava un amor silent que, per la meva timidesa, sempre va desconèixer. De la seva mort vaig assabentar-me’n per l’atzar del nostre retrobament. Aquell dia, no solament pel nom Helena vaig saber que havia retrobat aquell encant de criatura que, en un altre temps, em netejava els pinzells amb el farbalà del seu vestit, sinó per les teves paraules, unes paraules dites amb el mateix to de veu, i també per la mirada que encara portava els records intactes dels ulls de la Maria que la meva ment guardava.


Em vares parlar amb paraules amoroses i tendres, gairebé com si coneguessis el meu secret i volguessis compensar-me el desencís d’un amor solitari. El silenci de la timidesa m’havia marcat la vida. Però ara, amb l’esperança d’aquell amor imaginari, percebo les espurnes d’un món desconegut. 


El desencís d’un passat irrecuperable m’ha ensenyat a no guardar-me mai més un amor ocult. Malgrat que la diferència d’edat cap a vosaltres s’hagi mantingut, però ara amb signe canviat, sento un impuls a dins meu que no puc aturar. Aquestes paraules no les escriu la mà que guia la ploma, neixen d’una força que me les dicta, com el fruit d’una experiència que no vol recaure mai més contra la mateixa pedra del passat.


Aquests darrers dies t’he vist sense voler-te mirar, els meus ulls, amb prudència, mai no t’han buscat, però la mirada inconscient t’ha trobat cada vegada que has estat a prop meu. Diumenge, mentre seies amb les cames creuades i fullejaves un llibre vermell amb lletres daurades, vaig envejar-lo. M’hauria agradat ser ell, sentir el tacte de les teves mans cada vegada que giraves un full i notar damunt meu la teva mirada de la mateixa manera que miraves les pàgines fixament.


No sé si em vares mirar perquè solament vaig alçar els ulls quan ja te n’anaves. Recordo el teu caminar pausat i elegant fins que el passadís se’t va acabar. Aleshores, vaig recollir el teu llibre de damunt del banc i mentre me l’acostava al cor encara sentia la calidesa del teu alè i l’olor del teu perfum. Malgrat el convenciment de les meves idees, els meus pensaments contraposats em trinxaven les entranyes i sentia la lluita de l’amor contra les lleis imposades.


Aquell dia els meus ulls varen perdre la teva imatge, però el record de les teves passes, cada vegada més llunyanes, ara em retorna com si em trepitgessis la tinta, encara molla, amb què t’escric aquestes paraules. Et veig com aquell dia, l’estampa del teu cos, amb els cabells movent-se a banda i banda sobre l’esquena. Ara m’imagino la imatge que retorna: l’encant de la teva cara i uns ulls desabrigats perquè les pestanyes se t’enlairen cap al cel. Vull pensar que alguna mirada, malgrat que sigui perduda, s’esculla contra la meva. 


Helena, si no pots contestar-me aquestes paraules, solament et demano un petit esforç per al meu turment. Aquest esforç és el contrari que sovint demano a tothom: Oblida el llibre vermell, oblida les meves paraules i deixa’m que visqui amb el teu amor imaginari.


Sóc conscient que sense tu serà un desert, malgrat que s’emplenin tots els bancs. Et demano que m’ajudis, perquè quan els meus ulls et troben se’m gira el pensament i em falta la força per seguir celebrant la missa dels diumenges. 


Mossèn Aniol.

Salvador Vergés i Cubí

Millor carta d’amor al concurs Premi Cervesa Moritz