Relat d'hivern.
Rosa Vilalta
Com
diu la dita: “No hi ha cap hivern que se’l mengen les garses”.
La
gent pel poble explicaven que aquell que acabaven de passar havia estat més cru
per la neu, que no pas pel fred.
Havien
caigut diverses nevades, una de considerable, del voltant d’un metre.
La
guineu carnissera estava famolenca i sense cap vergonya ni mirament rondava pel
poble tant de nit com de dia, buscant menjar desesperadament. La molt malvada rastrejava
astuta pels voltants dels corrals veïns per veure si sentia la sentor de les
gallines. Si les guipava i trobava un
forat per on poder entrar, ja hi havien dat, les enviava a totes a l’altre món
de la forma més despietada.
La
mala pècora, per menut que fos el pas descuidat, faria tots els possibles per acabar-lo
d’obrir a la seva mida i duria a terme estralls bestials. Amb les seves potes
rastreres, començaria a furgar i si li calgués, a queixalar, obrint-se pas i
esmunyint-se àvida com una serp.
La
primera malifeta la va fer entrant a l’era de la veïna més anciana; una àvia que
els hiverns els passa a la plana, per no haver de suportar les inclemències
rigoroses de l’estació més freda de l’any, als cims muntanyosos del seu poblet.
La seva veïna amiga des del primer any de la seva marxa, li va prometre tenir
cura de l’aviram durant tota la temporada que estigués fora. El disgust va ser
gran quan en entrar a dur menjar, es va trobar l’esgavell. La traïdora de la guineu
havia traspassat dues gallines, xuclant-los la sang. El cos d’ambdues cloques reposava
fred al terra. Les altres tres que quedaven s’havien pogut salvar volant dalt
de la biga comunera i la rabosa maleïda no les va poder acaçar. La veïna amiga,
disgustada, va pensar en endur-se-les al seu corral per a poder-les posar a
resguard de la fera.
Redéu
de déu... al cap d’un parell de dies l’acarnissament
el va dur a terme a la cort de la veïna amiga i protectora, i va apagar la vida
de totes les quines va trobar. I encara li va quedar més malestar, creient-se
que no havia estat prou responsable.
L’espectacle
glaçador de l’aviram estirat al terra amb el rastre de sang pel degollament
feia frigidesa al cor. A alguna li faltava el cap... i les darreres gotes de
sang, restaven fredes encrostades a les plomes del coll.
La
mala bèstia sanguinària s’havia de caçar i calia donar-li el seu càstig merescut...
Ja
només quedava una veïna al poble, sense rebre els danys ocorreguts a les altres
dues cases, i no les tenia totes. Mai no li havia passat que la guineu li
entrés al corral, pensava que la seva tanca era prou alta i forta perquè hi
pogués colar.
El
seu home, valent, avesat a tot i integrat a la rudesa del paisatge, escarmentat
del dany produït a la segona veïna, l’endemà en haver dinat, es va atansar al
corral i va sentir escatainar amb una veu esporuguida una de les tres polletes
que havien comprat un parell de dies abans.
Va
córrer a veure què passava i encara va trobar la fera ferotge dins del galliner,
que acabava de cometre la terrabastada en plena llum de dia. Va buscar un
garrot per acabar amb ella, però la guilla, malànima i astuta, va sortir per on
havia entrat, escapant-se ben farta, fuent camí amunt.
Havia
segat la vida de totes les gallines menys la de la polleta espavilada que emprengué el vol i rondava desconcertada per
l’hort, vora d’uns frescos espinacs que no gosava ni espicanyar, a causa de
l’ensurt que duia a sobre.
Les
altres dues polletes tan sols varen poder estar un parell de dies al corral, la
seva sang fresca i jove acabava de ser engolida dins la panxa de la fera.
Dins
del galliner, l’espectacle tornava a ser tan dantesc com l’ocorregut a les dues
veïnes. Els cossos abatuts de les gallines restaven en silenci de la forma més
cruel. El disgust tornava a fer acte de presència en una altra casa del
poble...
L’home
va pensar que la bèstia feroç, engormandida, possiblement tornaria una altra
vegada, però en aquest cas, miraria
d’acabar amb ella.
Després
de la pena, la dona i ell prompte s’animaren i van tornar a comprar polletes. De
bon principi, les tenien tancades dins la joca, perquè amb la seva cantarella fessin
d’esquer a la guineu i així vigilar-la per si la volia tornar a fer grossa.
I
hi va tornar, però com que havien tingut cura de protegir bé el corral per tots
costats, no hi va poder entrar.
La
molt desvergonyida emperò, aleshores, es va ficar dins el corral del bestiar
gros.
Per
fortuna, l’home era allí tancant el ramat i la va veure com es mirava els
cabrits xicotets.
Silenciosament,
l’home va passar rere les grípies, va agafar la forca, poc a poc... la guineu
miserable, aquesta vegada va fallar, i pensant que era la reina del món i tot
ho podia, en compte de fugir, es va amagar sota una de les menjadores...
L’home,
amb tota la seva força, enlairà la forca amunt, agafà embranzida i sense cap
por, abaixà l’eina de les seves mans i, crac!!
La
sang de la guineu cruel era aleshores la quina corria damunt la palla de la
cort. El cos traïdor de l’animal lladre, despietat i maliciós, jeia abatut fent
els seus darrers espasmes.
En
arribar a casa, satisfet per la gesta, s’expressà així a la muller: “He mort la guineu... he mort la
guineu!”
Aquella
nit, en anar a dormir la dona li agafà fort la mà i li digué:”Bona nit,
Manelic!”
Gavàs- Hivern del 2014
