Vint-i-cinc
anys després d’haver acabat la carrera anava a retrobar els companys de
promoció. El
punt de trobada era la nostra escola d’enginyers industrials al cap de la
Diagonal de Barcelona. A l’entrada vaig preguntar al bidell on era el punt de
reunió i l’home em va assenyalar una aula gran, d’aquelles on s’impartien
avorridíssimes lliçons magistrals i es muntaven assemblees d’estudiants força
reivindicatives.
Al
obrir la porta de la classe a primer cop d’ull vaig tenir la impressió de veure
gent bastant més gran que jo. Bastants calbs, alguns canosos, altres molt
grassos, vestits massa clàssics, en conjunt fent-la petar amb aires de
satisfacció aburgesada...
Ràpid
vaig retrocedir i vaig tornar a porteria. Al porter, li vaig dir i repetir que
aquella no devia ser la meva promoció, que jo era de la 113, segona del
pla nou del 1964, a veure si em podia adreçar millor. Ell em volia convèncer
que si aquells no eren els meus companys, m’hauria equivocat d’hora o de dia,
perquè aquella tarda només n’hi havia una de trobada d’antics estudiants. Al
cap d’una estona, confós, em trobava fent-la petar, entre ex-estudiants de
cabelleres minvants, amb predomini de testes grisoses o llises, obesos la
majoria, marcadament arreglats, la majoria exultants i bastant més conservadors
del que jo havia previst.
Ja
veus quina fou aquella experiència, fa una vintena anys. Ara en compto 67...
Enguany ens tornem a trobar un dia d’aquests a les Set Portes a les Cases d’en
Xifré, al Pla de Palau, restaurant del professor Paco Soler Parellada,
cinquanta anys després del nostre inici. A
contemplar anys i obrir panys.
Antoni Plans
Vilassar de Mar. 4/10/2015
