Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Nadal



L’arbre de Nadal

Torna a estar aquí. És el convidat més esperat. No sé com ha arribat, ni qui l’ha dut i tampoc no n’estic segur on l’han anat a buscar. M’imagino que a la fira de la Sagrada Família, on les paradetes durant uns dies s’entaforen entre les robínies sense fulla per vendre arbres sempre verds i tot el que cal per vestir-los. D’altres parades s’apoltronen damunt la meva pista de patinatge, per vendre pastors mandrosos, naixements avançats i Reis sense regne. I mentre els visitants gaudeixen dels llums i la música, jo pateixo per la foscor i el silenci que suporta la meva pista.
Torna a estar aquí. Abans que ell, fa una setmana va aparèixer el calendari d’advent que ens va enviar la tieta, des de Suïssa, ara fa dos anys. L’obrim amb tanta cura que podrà aparèixer un parell d’anys més. Cada finestreta ens transporta a un somni, i amb pas diari ens apropa al Nadal; desprès aquells somnis es guardaran muts durant un any al calaix del bufet.
Torna a estar aquí. Nu, sense arrels; nu, sense ornaments. El tronc de 5 cm de diàmetre, tallat ben recte i amb petites escates de color xocolata amb llet, va a parar al forat de la base de ferro  amb tres potes de color verd. Tres visos l’atrapen i el fixen immòbil sobre el terra de la sala. No puc resistir la temptació de donar un quart de volta més als cargols. Em dic que és per a subjectar-lo més fort, en realitat el que vull és sentir cruixir sota els meus dits la fusta tendra de l’arbre i olorar la flaire de resina fresca.
Tornem a baixar les capses de l’altell, un món màgic i ple de tresors que s’assembla al de les profunditats del meu llit. La mare s’enfila a l’escala i ens va donant les capses amb molta cura; les boles són de vidre. Damunt la taula les obrim i entre els papers llueixen mig adormides. La mare comprova una a una que estiguin ben subjectes i que duguin el cordillet daurat per penjar-les a l’arbre. Ens les dona com si fossin bocins de cel metal·litzat: vermelles, verdes, blaves, daurades i platejades, i les anem col·locant amb gestos petits, sense respirar, amb por. Pateixo i a l’hora desitjo que alguna es trenqui. Quan el meu desig es fa realitat, mil bocins de vidre quasi transparent volen per tota la sala. Tant és el color de fora, per dins totes són platejades,  els bocins tallen com a dimonis; de tot allò sols resta el coll, com el coll d’un llum i el cordill daurat que abans d’anar a la brossa farà les delícies entre els meus dits. Desprès de l’espetec, el silenci. La mare no s’enfada. Miro la capsa i m’adono que cada cop hi ha menys boles. No sé si n’hi hauran prou fins que em faci gran. No tornaré a desitjar cap trencadissa.
Torna a pujar a l’escala per baixar l’ultima capsa, on es guarden els petits canelobres de pinça i les espelmetes vermelles, de la grandària dels meus dits. La mare és l’encarregada de col·locar-les. No és fàcil. Cal trobar el punt just de la branca que aguanti el pes de la espelma sense vinclar-se. Mentre, vaig pessigant-me els dits i les mans amb les pinces i m’imagino essent un branca, i aguanto el pessic cada cop més gruixut i cada cop més estona. La nit de Nadal, quan les espelmes cremin, aniran regalimant gotes de cera sobre l’arbre i tampoc podré estar-me de posar-hi el dit i deixar que la cera regalimi sobre la meva pell, cada cop més calenta i cada cop més gruixuda.
Li arrenco una agulla i després una altre, m’agrada sentir la seva resistència, m’agrada sentir la flaire de resina, m’agrada tastar-la amb petites mossegades, trencant la ratlla blanca del revers. L’arbre s’espolsa una bola vermella que fa un espetec sord quan arriba al terra i sembla que digui: Prou!  Torno a arrencar-li un parell d’agulles i es torna a espolsar una altra bola, aquest cop daurada, les meves preferides. – Prou! Prou!
La mare surt de la cuina, on està acabant de fer el sopar de Nadal; cerca amb la mirada. Em veu palplantat davant de l’arbre, més blanc que la cera i, sense escoltar-me, em renya de valent. De fons se sent la música de nadales, les meves germanes que canten i la veu del pare que ja feia estona que dia que allò acabaria en plors. Ploro de ràbia, ploro perquè algú ja m’havia dit que ploraria, ploro però no seré l’únic.
Recullo els petits bocins de vidre. Milers. Remugo en veu baixa vora l’arbre.
- Saps, arbre estúpid? Cada any, en tenim un de diferent. Et penses que potser que et quedaràs? Doncs no! Aniràs a parar a un contenidor fastigós o potser, amb molta sort, a una trinxadora de fusta, i et convertiràs en compost que engreixarà un arbre magnífic que ara està a la parcel·la del viver, sentint cada matí la piuladissa dels ocells i el vent fresc de la neu propera, i que cada migdia és acaronat  pel sol.
 Les llàgrimes cada cop cauen amb més força. No puc deixar de remugar.
- Dels regals que posaran els pares als teus peus, no n’hi haurà cap que sigui per tu.  Sortiràs a la foto de Nadal, però nosaltres tenim nom. Tothom sap qui és la Júlia i la Sofia i que jo sóc l’Arnau, però tu... Tu no ets res més que un arbre sense nom!
Les llàgrimes llisquen calentes damunt les meves galtes, rogenques de ràbia i de vergonya.
Les meves germanes paren taula amb les tovalles plenes d’estels, els coberts de plata i la vaixella de l’àvia. S’escarrassen inútilment  a fer formes amb els tovallons.
Tots els regals ja dormen sota l’arbre, que sembla acaronar-los, guardant el secret de tots i cadascun dels paquets. Voldria apropar-m’hi però la mare m’ho ha prohibit. La Júlia diu que el meu paquet no hi és. Mentida, ho fa per fer-me la punyeta. Però i si fos veritat? Allargo el coll cap a l’arbre, però ell abaixa les branques . M’apropo de puntetes i les boles de l’arbre comencen a dringar. Tinc el temps just per fer tres passes enrere, quan surt la mare amb cara de poca paciència.
-Mare, com és que no has posat el meu regal sota l’arbre? La mare em mira amb estranyesa i m’avia.
- Apa ves, que tinc feina! A més, els regals els ha posat el teu pare!
L’últim intent cap l’arbre i les boles tornen a dringar. Hauré d’anar a veure el pare. Entro al seu despatx i abans de que em pregunti li faig una abraçada i li demano si aquest any rebré l’Scalextric que em fa tanta il·lusió. Que jo crec que sí, perquè la capsa que vaig veure en l’armari del passadís tenia la mateixa forma, clavada, clavada a la de la botiga de la plaça..
- És el meu Scalextric, oi que sí, pare?
 El pare, en lloc de respondre, em pregunta si he estat bon nen.
-Si, es clar que he estat bon nen! Diria el que fos per tal de tenir un Scalextric.
Sortim del despatx perquè la mare ens ha cridat a taula. Sortim sense resposta, només una carícia als cabells.
Torno a estirar el coll cap els peus de l’arbre i torna a abaixar les branques.
Sopem, i els meus ulls volen contínuament cap els peus de l’arbre i ell tossut amaga els paquets. De lluny, l’àngel del naixement em mira i riu sense fer soroll. Li faig un gest prou clar amb el polze sobre el coll. Què potser no sap que és de fang? Què potser no se’n recorda que l’any passat quan les ovelles del pessebre s’amagaven i no les trobava, ell se’n reia de mi i al final va aprendre a volar? Llàstima, es va trencar una ala i ara és un àngel esguerrat. Aquest rai, que surt cada any i si no em revenjo aquest any serà el vinent.
Després de sopar la mare per una banda i el pare per l’altre encenen les espelmes de l’arbre i, quan tot és ple de llum, la Júlia tanca el llum de la sala. Per uns segons ens quedem embadalits davant l’arbre. Es el moment de la foto, el pare prepara la màquina amb el disparador automàtic. Sempre he pensat com és que mai ha ensopegat quan corre de la màquina cap a nosaltres. El meu pensament es fa realitat i el meu rostre ple de terror fa que el pare miri a terra i vegi un del meus cotxes. Impossible. No he estat jo! La mare el calma, li diu que és Nadal. El Nadal m’ha salvat d’una bona plantofada. De lluny, l’àngel riu.
La mare va repartint els regals, un a un. L’espera es fa llarga. Obren els regals, els miren i donen les gràcies. Massa llarg. Mentre espero el meu torn, sé que seré l’últim, vaig arrencant agulles a l’arbre i les vaig cremant amb les flametes de les espelmes. Les boles no paren de dringar, però ara amb l’enrenou ningú no les escolta. La mare està emocionada veient les cares de sorpresa de les meves germanes, davant d’unes nines magnífiques que ella mai no hagués somniat per ella mateixa. Tombo una mica les espelmes perquè la cera regalimi sobre l’arbre i m’empastifo els dits de cera. M’encanta l’olor de resina cremada. L’arbre es sacseja i una espelma en equilibri inestable cau sobre l’ últim paquet. Un paquet daurat amb un llaç daurat. Un paquet de la mida exacte a la capsa del Scalextric. El paper s’encén ràpidament, el llaç es recargola i la cel·lofana de la capsa de cartró obre camí a les petites flames que s’hi esmunyen dins. Quan la mare arriba amb una flassada vella per ofegar el foc, les pistes ja estan mig foses, els cotxes nous ja són vells. És massa tard. Les llàgrimes ofeguen els meus sanglots i llisquen calentes galtes avall. Tot fa pudor a plàstic cremat. De fons sento l’àngel que riu i el pare que diu que ell ja ho havia dit que avui acabaríem amb plors i que ja es veia a venir que allò de les espelmes era un perill.
L’any següent comprarem un arbre sintètic al Carrefour, amb pudor de paper tintat i plàstic nou. El vestirem amb unes ridícules pinyes seques que ens voldran fer creure que és de veritat.
L’àngel mai més va gosar baixar de l’altell.