Gràcia, deu de maig de 1956. Amb la seva
germaneta Teresa de sis anys i companys de la tercera classe, en Met va fer la primera comunió al seu col·legi
dels Josepets. La Tesa -com ell
aleshores l’anomenava-, al saber llegir una mica i començar a escriure, pogué
ser admesa a les classes de doctrina preparatòries per rebre el sagrament.
Aquell dia la mare els havia arreglat ben
elegants, com s’acostumava per l’ocasió. De la nena, talment una nina, destacaven
els tirabuixons i, de tots plegats, la cara de beneits conservada en una
fotografia on l’oncle capellà d’en Jaumet i la Teresa els donava el pa àzim
consagrat, presumpte cos de Crist.
L’hòstia calia empassar-se-la en estat de
gràcia, sense mastegar i amb respecte, un cop la saliva hagués estovat aquella
làmina circular, rodona i blanca, que els semblava prou gustosa. La seva tia Paquita
monja, quan la visitaven al convent de Vic, els obsequiava amb uns quants retalls
d’aquelles formes.
Ulls clucs, agenollats amb les mans
juntes, pregant, amb la boca encara plena. Recolliment, devoció, misticisme... En
aquest estat letàrgic de somnolència, en Met
tenia la sensació de convertir-se en un cuc de seda, com els que alimentava
diàriament amb fulles fresques de morera, atrapat dins d’un capoll, fent
esforços per poder desfer-se’n, sortir-ne i anar quan més aviat millor a
jugar...
Ell continuava somiant que el tap
engalanat amb dentetes de la seva germana duia posada una màscara de papallona,
d’ullets menuts i cabells transformats en antenes, i del seu vestit de cuca de
llum en sortien ales de coloraines. Seguia pensant que ella havia fet trampa
mastegant dissimuladament per acabar abans. Se li havia avançat i això no podia
ser.
Jugar lliures era el que més els hi
agradava. Es sentia a ca l’Alomà, una casa de camp entre Argentona i Mataró,
fent experiments al trosset d’hort que el Sr. Joan -de motiu L’australiano- li deixaria a l’estiu, on
hi podia cultivar de tot (cacauets, mongetes, raves, tomàquets, pastanagues,
plantes i flors curioses) i observar animalons (marietes, formigues, mosques,
borinots, escarabats, sargantanes, cucs diversos, ocells i un eriçó). Omplia de
preguntes al pacient Sr. Fornells, el vell pagès de la finca del costat, que
també l’assessorava.
Però la recerca biològica no es limitava a
les espècies que campaven a l’hort. Més enllà de constatar la proliferació de
bestioles i vegetals, es procurava una explicació lògica del miracle de la
multiplicació dels pans i dels peixos. El
que no li funcionava gens, era caminar sobre l’aigua, a no ser que el safareig,
el torrent o un bassal estiguessin prou buits. Ni parlar-ne del mar, ni de la
riera d’Argentona, més enllà de la via del tramvia, quan baixava cabalosa, de
bat a bat, després d’alguna tempesta.
Li havien parlat de la Ruta de la Seda, lluny
de la font picant i del turó de la Creu, una fita quotidiana al món, que es coneixia
al mil·límetre. Mitjançant la seva col·lecció de segells li arribaven imatges
del Kazakhstan, el Tadjikistan, la Índia, la Xina... Imaginar l’autèntic
paradís terrenal -amb gent lliure, descalça, sense converses avorrides, ni
històries no constatades, ni oli de fetge de bacallà-, això és el que més li
agradava. Definitivament, el cel encara no s’havia explorat prou.
En Met
havia decidit inspeccionar amb la Tesa
l’edifici veí del magatzem del sindicat, tancat i barrat, on podien entrar-hi
per una mena de portella petita com la d’una gàbia per l’aviram. A l’interior
d’aquella grandiosa nau abandonada, s’hi conservava una cadira de mans -una
mena de palanquí asiàtic, amb la caixa treballada-, utilitzada en segles
anteriors per transportar persones nobles i poderoses, algunes potser comerciants
de sedes, pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, vidre, corall, etc.
En Met
va despertar just quan la Tesa i els
seus companys varen incorporar-se per tornar a seure al primer banc de la
capella del col·legi. D’ençà de quan va néixer no rebia una plantofada virtual tan
impactant. La segona. La primera fou real, recent deslligat de la mare. Aquesta
vegada no va plorar. La funció s’acabava.
Antoni Plans i Lladós – Vilassar de Mar,
19 de febrer de 2017
