Vuelos vitales

VUELOS VITALES

La cena había sido fantástica. La honraba haber contado con la presencia de todos los que habían aprobado su plan de expansión a nivel mundial. Había logrado su gran meta: ser nombrada Directora general de la corporación. 

Abrió su portátil para incluir en su presentación aquel sutil concepto diferenciador que habían comentado al pasar durante la cena. ¡Estaba tan acostumbrada a estar atenta! Mientras bajaba de sus tacones envió un par de mensajes a su familia. La noche pasó a ser suya. 

Se recostó sobre aquella cama bien propia de hotel de lujo, arropada por los innumerables almohadones blancos de diferentes texturas.  Le había costado media vida llegar a ese momento de su carrera. ¡Tantas cosas quedaron de lado en el camino! Había dejado parte de su piel. Muchos momentos familiares no recuperables se habían esfumado en su ausencia. Pasó por tantos hoteles en solitario, cenas políticamente correctas, conversaciones fuertes, negociaciones duras, disputas estratégicas y pulseadas a veces dolorosas. Sonreía contenta consigo misma. Lo había hecho muy bien.

Llamó a la recepción y pidió que la despertaran a las 6. Apagó la luz y se quedó dormida sobre las nubes imaginarias de aquella habitación de hotel amigable y a la vez desconocida. 

Sus sueños la recibían flotando sobre el cansancio de una batalla personal vital que quedaba atrás. Mientras se liberaba, unas alas transparentes y sutiles, le permitían sobrevolar aquellos momentos a los que no pudo dedicar la presencia o calidad que hubiera deseado. Las leyes propias de un mundo cuántico y sobrenatural aceleraban y frenaban el tiempo. Le permitían recorrer su pasado estando dentro y fuera de cada situación: con cada uno de sus seres queridos, en cada espacio donde hubiera querido detenerse y ante cada sensación que no pudo saborear. 

De pronto la llamada del recepcionista la despertó de su fantasía. Se levantó, duchó con sumo cuidado cada rincón de su cuerpo, y en especial aquellas alas transparentes. La noche le había regalado una nueva manera de enfocar su vida. Dejó abandonados sus tacones, su ropa de negocios, su maleta y bajó a pagar la cuenta. Ante la sorpresa del recepcionista, salió a la calle y remontó su nuevo vuelo vital.

Alejandra Campos

8 de Marzo de 2017

Mi habitación prestada

Mi habitación prestada  

Tengo un vestido prestado, colgado de una percha en la pared, una bufanda que uso también como sombrero. Un peine, un espejito, una flor para el cabello. Un par de zapatos viejos con tantas cicatrices, como órganos extirpados en el camino.

No tengo paraguas ni sombrilla, porque no tengo nada en contra del sol o de la lluvia. Tengo un ropero que tose, cuando abro uno de sus tres cajones. Una tv que quiso ser máquina de escribir y no pudo y que se enciende sola cuando por fin entro en el sueño. 

Tengo una maleta en la que cabe media vida, con gritos y susurros incluidos, con gestos y amenazas también. Algunas fotos de tiempos borrados, perdidos, los que nunca quise perder.

Aquel gran árbol empinado en el monte, aquel rio de azules horizontes, aquella mirada despejada que tuve alguna vez. Todo ello no ocupa lugar en mi maleta, pero sí que pesa lo suyo.

El mundo va hacia atrás como un cangrejo. Yo también ando así, si lo pienso, pasan los años y no tengo más, tengo menos. Menos salud, menos ideas, menos paisajes, menos amor, menos palabras ¡cómo es posible que me haya quedado sin ellas! Menos y menos.

Tengo una agenda que mi padre me regaló, no la utilizo como tal, violo su naturaleza, su razón de existir, debe soportar la punta de mi único lápiz martilleándola, estados de ánimo variados, cenizas rebeldes, pedazos de galleta mal comida.

También tengo una cama con colcha de cuadros, en esta habitación sin luz natural, una gotera incierta, un abismo que va aumentando de tamaño, ¿Dónde me podré cobijar en el futuro? 

Tengo una sola puerta que abrir y cerrar, un submundo teñido de cobre y plomo, una espiral descendente, una alternativa insólita, una opción que los demás no tienen, algo que elijo, porque no tengo otra, porque estoy sola y mi familia está lejos. 

Más allá hay millones de sombras, como espejos, los demás pagan su habitación, a mí me la dan gratis, pobre de mí

 ¿Los amigos donde quedaron? no siguieron mi camino, los que están ahí afuera, solo esperan, solo me acechan hasta lograr quitarme el vestido prestado o decida yo misma, de una vez por todas, devolverlo.

Rosa Muñoz

Tatuatge

TATUATGE

Segons Google Maps falten només deu minuts per arribar a l`hotelet del Pirineu on tinc previst passar uns dies de vacances. La decisió la vaig prendre una setmana abans, després de que el metge em digues que, o parava, o el meu cos pagaria les conseqüències. Cada cop la pressió és més forta, la competència és més gran i l’empresa demana objectius més difícils d’arribar.

--Bona tarda senyoreta Marta --una dona de mitjana edat, de cos ampli i galtes vermelles em rep amb un ampli somriure, darrere d’un petit taulell--. Com té previst quedar-se una setmana, li hem reservat la millor habitació, la número 14. En aquests moments vostè és la nostra única clienta, ara al novembre no ve gaire gent per aquí, i vostè podrà estar molt tranqui.la. 

--Moltes gràcies això és el que necessito, pau i tranquil·litat.

--Doncs ha vingut al lloc adequat --em contesta sense perdre el somriure.

Pujo a l’habitació, i en entrar veig que és tal qual l’havia vist a Internet,  espaiosa, amb mobles  antics però elegants, un gran llit amb dosser, un petit escriptori, un gran armari, un mirall sencer i petit sofà, ideal per passar les tardes llegint. Em recorda la casa de l’avia on anava quan era petita. Deixo la maleta al terra, m’estiro a sobre del llit, i al moment m’envaeix una immensa sensació de benestar i felicitat. 

Després  d’un breu descans decideixo  posar ordre a les meves coses, obro la maleta. Col·loco els llibres de lectura a sobre de l’escriptori, penjo la roba, i al intentar obrir la porta de l’altra part de l’armari no puc, al ser tant vell segurament s'ha traucat,  ve és igual, és molt gran i tinc prou espai a l’altra part per guardar tota la roba.

Li he demanat a la dona un sopar lleuger, vull anar a dormir aviat, el viatge, i el cansament acumulat han fet que em senti esgotada, i efectivament, entro en els braços de Morfeu només posar el cap sobre el coixí.  Al cap d’unes hores,  una llum que  omple  l’habitació,  em desperta miro el rellotge, i encara falten hores perquè es faci de dia.  Miro cap a la finestra però és tancada, llavors  descobreixo que la llum que em molesta  surt de  la porta de l’armari que era tancada. 

M’aixeco encuriosida, per saber que està passant, potser li vaig donar a un interruptor sense voler, i es va quedar encès. Però la llum sortia de l’armari, com si dins estigués un llum. Provo a obrir-la, i aquesta vegada la porta  cedeix fàcilment i sense cap esforç, Un cop oberta,  no veig  res més que una forta llum que m’enlluerna i alhora sento que m’absorbeix. Arribo a una gran sala plena d’ordinadors i grans pantalles que mostren imatges de l’espai, sembla com si estigues en una nau com la de Star Trek. Les persones, homes i dones, que estan controlant aquells aparells vesteixen uniformes de color groc, pantalons i jaqueta amb coll tipus Mao, tancada a un costat amb un fermall en forma d’estel. Un d’aquells homes em veu, i amb gest amistós se m’apropa, i m’estén  la mà. 

--Benvinguda a l’Estel  de la Pau, som una nau que viatge pel temps i per l’espai. 

--Què faig aquí, cóm he arribat?. Jo només he obert la porta d’un armari? --li pregunto sorpresa i atemorida alhora. 

L’home amb gest amable em respon.

--No pateixis, venim del teu futur i no et volem fer cap mal, al contrari volem ajudar-te, pots confiar en nosaltres.Has entrat, a través d’una de les portes que hi ha en diferents llocs de l’univers- afegeix-. Altres persones com tu, també han estat aquí. Sabem que el planeta terra on tu vius, estar a punt d’esclatar un guerra en la que morirà més de les tres quartes parts de la població, i tu ets la persona que ho pot evitar.

 --Jo?  pregunto estranyada.

--Si tu, ets un dels elegits- em respon-. Els teus orígens no són de la terra, nosaltres et descobrirem el coneixement que has tingut ocult fins ara a dins teu.

Em  desperto en el meu  llit,  i encara dormida  trigo uns minuts en situar-me on sóc, alhora em ve el record del que em va passar per la nit. M’aixeco i sense pensar-m’ho dues vegades, vaig cap l’armari,  i efectivament la porta continuava tancada. Respiro alleugerida, allò no va ser més que un somni. L’estrès em continuava jugant males passades, espero que les properes nits siguin més tranquil·les.

Vaig  a la dutxa per acabar de treure’m el mal somni de la nit. Al passar l’esponja per l’espatlla descobreixo, el dibuix de l’Estel de la Pau marcat en la meva pell,  la mateixa figura que vaig veure en la nau on sembla que sí que havia estat a la nit. .......Oh, no més treball!

   Myriam González Parga

Sempre plou a Amsterdam

Sempre plou a Amsterdam

L’habitació és petita, austera. Un llit, que ara troba massa gran, una cadira, un armari i una calaixera. La finestra deixa passar una claror blanca i freda.

La dona seu al llit, mans a la falda, cap cot. Els ulls mig closos no diuen res, miren no se sap on, un lloc indefinit entre les mans plegades. Al seu costat, abandonat, un full de paper mig desplegat solcat per una cal·ligrafia nerviosa i desigual.

Ha arribat no fa pas massa, ella. La maleta és oberta sobre la cadira, però no desfeta. Quan ha arribat somreia, se la veia feliç. En obrir-li la porta, el grum li ha donat la nota, plegada en quatre amb precisió.

“Ho sento... A darrera hora no he gosat, no he tingut força. He estripat el bitllet i m’he quedat a casa. Sé que no t’hauria d’haver demanat que fossis aquí, avui. Sé que no t’hauria d’haver confessat mai que t’estimava. Però tu ets forta i te’n sortiràs. La meva dona, en canvi, és tan delicada... estic convençut que s’enfonsaria si la deixés. Sóc feble i covard, ja ho sé. No puc demanar-te que em perdonis, però tot i així t’ho demano. Et mereixes algú millor que jo. Oblida’m.”

Hi ha quatre ratlles més, excuses, disculpes... No les ha llegides.

S’aixeca del llit, va a la finestra. Dóna a una placeta tranquil·la, paviment de llambordes humides que brillen sota el plugim persistent. Sempre hi plou, a Amsterdam.

Carla Pi

Roser

ROSER

Ma. Rosa Salas

Arriba a casa i el seu home, més begut que mai, li fa el numeret: ―d’on vens, mala puta? amb qui has estat? ets un pendó!― La Roser està embarassada de nou mesos. Amb qui ha d’haver estat, ella?

És inútil dir-li que ha plegat tard de la boutique on fa els arranjaments perquè avui és el seu últim dia de feina. Després dels insults venen els cops. Brutals. Inhumans. L’home encara té esma per obrir la porta i fer la Roser fora de casa.

La dona camina i camina sense rumb fix. Necessita un lloc per reposar i assimilar aquests fets, més greus que mai. El marit li havia pegat algunes vegades però mai fins a aquests extrems i mai, mai l’havia tret de casa.

Comença a ploure a bots i barrals. L’atuïda Roser és al límit de les seves forces. Veu el senzill rètol lluminós d’un modest hotel. Truca. Al cap d’una estona un home mig adormit (són les dues passades) obre la porta. La dona demana si hi podria dormir aquesta nit, demà ja durà els diner. El recepcionista fa que sí amb el cap, no diu res però ho entén tot. Li dóna la clau d’una habitació econòmica. És un cau. Però a ella ja li està bé.

Fa una mirada al voltant de l’habitació. Les parets i els sostres són tacats d’humitat. El cobrellit és brut, fa molt que no el renten, ella l’aparta. Li fa angúnia. Els llençols són nets per bé que molt desgastats... li agradaria dormir una mica. Necessita descansar i asserenar-se per poder entendre perquè és on és.

S’estira. No es troba bé. No són els cops, però. Es gira i es regira sobre el matalàs dur i ple de bonys. Sent trencar-se alguna cosa dins seu. Va de part!? A recer d’aquestes sòrdides parets ha de néixer el seu fill? Seria millor que no naixés. La Roser plora, què li espera a aquesta criatura?

            A la fi, en aquesta llòbrega habitació d’un hotel de mala mort, la Roser pot adormir-se mentre bressola amb braços protectors el cosset menut, embolcallat amb una tovallola de dubtós blanc, del seu fill estimat.