Quan de tu s'allunya

La clau gira suau al pany. L’Alba entra de puntetes i tanca sense fer soroll, per no molestar els que dormen. Penja la bossa i la jaqueta al penja-robes de l’entrada, es treu les sabates i es posa les espardenyes que hi ha al sabater. Entra a la cuina, encén el llum i comença a preparar les coses per a l’esmorzar de la senyora Conxita. Ho fa amb perícia, sense soroll, amb la delicadesa de qui ja ho ha fet moltes vegades.

La senyora Conxita té el son molt fi i l’ha sentida entrar, però no fa remor, tampoc. No vol que la faci llevar massa d’hora i, amb murrieria, decideix fer-se l’adormida. Després rondinarà –sempre rondina, és el seu únic divertiment, ara – i es queixarà de tot el possible i l’impossible, per bé que sap que l’Alba és una joia, que mai no n’havia tingut cap com ella, de cuidadora. Però, què caratsus!, cal donar una mica de sal a la vida, no?

Al cap d’una estona sona el despertador. L’Aureli i la Magda, el fill i la jove de la senyora Conxita, obren els ulls després d’una nit dormida a mitges per la necessitat d’atendre la mare. Avui també aniran a la feina amb els ulls enganxats amb pinces... L’Aureli fa cap al bany, la Magda, cap a la cuina.

-Bon dia, Alba – saluda la Magda mentre engega la cafetera.

-Bon dia. Com ha passat la nit, avui?

- No ens podem queixar... Només l’hem haguda de portar al bany un parell de vegades, donar-li aigua i vetllar que es tornés a adormir. Avui no ha tingut malsons, gràcies a Déu. A veure com va el dia...

-Segur que anirà bé. Potser li costi despertar-se, però a migdia estarà eixerida. Fa bo, o sigui que agafarem la cadira i anirem al parc. Li agrada donar veces als coloms, ja ho sap. Res de nou del seu fill?

-No, noia, fa dies que no truca. Suposo que deu voler dir que està bé. Pateixo de tenir-lo tan lluny... el trobo a faltar.

-Segur que ell també – la veu se li ha entelat, però ho dissimula amb un somriure. La Magda, que ho ha entès, li correspon.

I el dia segueix el seu camí...

*********

Per les escletxes de la persiana entra una lleu lluminositat procedent del fanal del carrer. Es fa clar molt tard, en aquestes latituds. En Jordi enyora les primeres clarors de l’alba que l’acompanyaven a Barcelona mentre esmorzava. Ara, el primer raig de sol l’agafa ja obrint la persiana metàl·lica de la feina.

Mentre pensa en què deuen estar fent els de casa, agafa el pot de colacao que la mare li posa sempre al paquet que li fa arribar periòdicament, omple un bol de llet i n’hi posa una ració abundant. Queda una barreja espessa amb gust d’infantesa i nostàlgia, plena de grumolls de xocolata. No li agrada el cafè, a en Jordi, i la llet amb cacau li recorda matins que han quedat enrere. Treu un tros de pa que havia posat a descongelar al microones, l’unta amb mantega i melmelada i el suca al bol.

Acabat l’esmorzar, recull la cuina i es fica a la dutxa. Els companys de pis, amb feines nocturnes, encara dormen, i procura no fer massa soroll. En Saïd, físic sirià, fa de vigilant nocturn en una obra mentre no troba una cosa millor. L’Abelardo, psicòleg argentí, ha tingut més sort i treballa a la redacció d’un diari local, vetllant la sortida de l’exemplar quotidià.

Acaba de vestir-se i, amb el mateix sigil, obre i tanca la porta del pis. A l’ascensor, una vella baluerna de l’Alemanya de l’Est, mira el mòbil. Hi ha un missatge de la mare : “Fa dies que no dius res, fill. Tot bé? A casa tots anem tirant. L’àvia i el pare t’envien records. Fes-nos saber de tu. Petons.”. La mare pateix, en Jordi ho sap, però voldria donar-li una alegria al proper missatge. Potser l’entrevista d’aquesta tarda li obri la porta a un canvi de feina i l’acosti a una tasca i unes condicions que justifiquin els diners i els sacrificis que van fer els pares per tal que ell pogués estudiar.

Potser...

Surt al carrer. S’aixeca el coll de l’abric. Coi, quin fred que fa! Una lleu lluminositat s’insinua cap allà on se suposa que es troba l’Est.

*********

En Jordi, barceloní, 30 anys, fill de l’Aureli i la Magda, enginyer industrial sense feina, serveix entrepans en una hamburgueseria de Berlín mentre espera que alguna de les entrevistes de treball que ha fet li proporcioni alguna feina més adient a la seva preparació. Per sort, és un país de la UE, i les titulacions tècniques hi van buscades.

L’Alba, de Ciudad Juárez, 32 anys, filla d’Edgardo i Nelly, advocada que va fugir del seu país escapant de la violència d’uns i altres, cuida avis a Barcelona. No espera res. Els intents que li reconeguin el seu títol i li permetin d’exercir han estat complexes i sense resultat, de moment. A més, ja li han dit que n’hi ha moltíssims, d’advocats del país fent tasques que no corresponen als seus estudis.

Segons algun ministre, l’emigració és una oportunitat per veure món i promocionar-se. Turisme pagat, vaja. 

CAMINO DE LA ESPERANZA

Entregué todos mis ahorros; me atraparon las promesas de futuro y los ojos ilusionados de mis compañeros, que como yo, deseaban dejar tras de sí el hambre y la pobreza absoluta.

Familias completas, se iban quedando por el camino, los más débiles no resistían las primeras fases del largo viaje, el resto seguía adelante sin mirar atrás.

Yo opte por la barcaza, nos fueron colocando apretados unos junto a otros. Cuando creíamos que salíamos por fin al mar, llegaron corriendo un grupo de siete personas más, nos pisotearon y se hicieron sitio a golpes. Hasta entonces todos estábamos en silencio, cambiábamos miradas cómplices, la esperanza se reflejaba en nuestros ojos. Los recién llegados, se mostraron agresivos, empezaron a zarandear a los mayores, exigiendo que entregáramos las pertenencias que llevábamos y nos despojaron de móviles, relojes y si alguno aun llevaba dinero, también se lo cogieron.

Empezamos a navegar mar adentro, era una noche serena, la luna, nuestra única luz. Al cabo de un tiempo, no mucho ya en alta mar, se acercó una zodiac que recogió a los siete últimos ocupantes y con sonrisas llenas de crueldad nos abandonaron a nuestra suerte.

El desaliento se instaló en nuestras despojadas almas. Por suerte y antes de que la desesperación nos invadiera, un joven tomó las riendas de la situación, había dejado caer su móvil en el fondo de la barca y ahora lo recogía conectando el GPS y sacando tablones, que hacían las veces de asiento, señaló a los más fuertes para que empezaran a remar. El motor con apenas gasolina hacía horas que había dejado de funcionar. Haríamos turnos, además conocía bien las estrellas y con ellas podíamos orientarnos, al menos por la noche. Un aire de optimismo llenó nuestras miradas. Tres días más tarde fue el mar el que inundó la barcaza. Las olas nos movían a su antojo, el exceso de peso hizo que la vieja embarcación  no resistiera los embates de las olas y caímos todos al mar. Apenas quedaban fuerzas, la fe la perdí el segundo día.

Nos movíamos lo justo para mantenernos a flote; frente a nosotros no había nada, solo mar, los ojos me escocían, mis extremidades apenas respondían a las ordenes de mi cerebro, no quería mirar a mi alrededor, sabía que cada vez desaparecía más gente de la que en principio me rodeaba, me sentí desolado. ¡Qué estúpido había sido! Tenía que haber intentado salir adelante de otro modo. ¿Cómo pude dejarme convencer? ¿Tan inocente era? Aún resonaban en mi cabeza las palabras llenas de promesas de futuro que me convencieron de que el camino era éste, ningún otro.

De repente escucho el sonido de un motor, abro los ojos; sí, no son imaginaciones mías, sí, ahí los tengo delante, valientes hombres y mujeres que vienen a rescatarnos. Se aproximan, empiezan a lanzar salvavidas y a sacar gente del agua, medio muertos, pero con esperanza. ¡Sí, ahí están! Llega otra barca de salvamento, los arropan…

El agua me aleja… ¡Eh! ¡Eh! ¡Estoy aquí! ¡Mírame, frente a tí! No puedo ni levantar el brazo, mi cabeza se hunde y sale del agua como danzando, una danza macabra. Intento gritar, pero mi garganta no responde, ellos no dan abasto, intentan salvar a los máximos posibles, pero yo no estoy entre ellos, me resigno, cierro los ojos y aunque no soy creyente intento recordar una oración que escuche a mi abuela cuando era niño, Ya no lucho, me entrego al mar… Unos fuertes brazos me sujetan, si noto su energía, duda, pero si me sube a la barca, me abrigan, mojan mis labios, pierdo el conocimiento, ¿me he salvado? ¿Valdrá la pena? Meses más tarde supe que no.  

Maria Vera

8 d'ocubre de 2017

Em dic Dania

Em dic Dania, tinc 12 anys i sóc d’Alep, Siria. Era una nena feliç i ara ja he esgotat les llàgrimes. Tenia una casa bonica, una família i amics. Anava a l’escola prop de casa i m’agradava molt. Allà em van ensenyar a escriure, a llegir i també a respectar els meus companys i estimar el meu país. Casa meva era bonica i hi havia caliu. Els meus pares m’estimaven molt igual que  als meus germans, un noi dos anys més gran que jo i la Hala, de tres anys, entremaliada i carinyosa, sempre darrera meu preguntant-me sobre tot. A casa es reia, es parlava i es cantava. El meu pare treballava en un banc i la meva mare era dependenta d’una botiga de roba. El moment més maco era a la tarda, al vespre, quan tots érem a casa, el pare i la mare. El meu germà Samir i jo fent deures i la petita Hala jugant. El pare i la mare parlant del seu dia i preparant el sopar. Tots a taula feliços fins....

Fins que va començar la guerra que ho va destruir tot. Les bombes, la por, la gana, el fred .... Ja no hi va haver més escola. Ens quedàvem arraulits a casa escoltant com esclataven les bombes, cada vegada més a prop. Quan es feia el silenci miràvem per la finestra que ja no tenia vidres i veiem les cases del voltant derruïdes, fum per tot arreu, pols, gent que vagava pel carrer mig despullada, nens que ploraven igual que ploraven nosaltres.

Els pares van prendre la decisió de marxar d’allà. Anar-nos on no sabien però marxar lluny de la guerra. Vam embarcar un dia de matinada   portant un parell de maletes, no podíem portar res més, i ens van entaforar en una espècie de barcassa. Grans i petits, plors i crits. Agafats de la ma i ben junts. Els pares ens dèiem que aviat arribaríem a un lloc on tornaríem a tenir una casa bonica com la nostra d’Alep.

El viatge va durar dies. Fèim una ralla cada vegada que es feia de nit per saber quants dies portàvem allà. Aviat vam acabar les poques provisions que portàvem i la gana però sobre tot la set es feia insuportable. I el fred de la nit, el vent, les onades i la por. I un matí després d’haver dormit unes hores per l’esgotament em vaig despertar i ja ningú m’agafava de la ma. No hi eren, ni el pare, ni la mare ni els meus germans. Sisplau, cridava jo, on són ?? La gent em mirava sense veure’m. Semblaven morts. Una dona gran em va mirar i devia veure tal desesperació als meus ulls que se’m va apropar. Em va mirar, em va agafar la ma i amb la veu molt fluixa em va dir que una onada s’havia emportat la meva família. No pot ser, no pot ser ... Si maca, la teva família ha caigut al mar.

No em van caure més llàgrimes, no en tenia més. Em volia tirar al mar però la dona m’agafava fort i em deia que havia de ser forta. No sé quants dies vam trigar fins que vam arribar a terra. Mig inconscient una veu em va despertar, era un home jove que em parlava en un idioma que no entenia. Jo només volia tornar a Alep, a la meva casa bonica i acollidora. Jo només volia la meva família. Em van pujar en un camió i se me’n van endur. No sé on sóc només sé que m’he quedat sense ànima, estic sola i encara sóc una nena.

Mar Bruguera

Octubre 2017

SOY MIGRACIÓN

Desde el momento en que pisé el consulado español en Buenos Aires para tramitar mi baja, sentí que iniciaba el mayor reto de mi vida: salir de mi burbuja aburguesada y cómoda, donde tenía todo resuelto, para emprender una aventura incierta. En lo personal, era un renacer; en lo social, un salto al vacío; en lo económico, casi un suicidio; en lo urbano, un nuevo entorno, un nuevo hogar. Comenzaba a transitar un camino vital hacia alguna parte, desde un destino elegido: Barcelona.

Solo la fe en mi propia energía me llevaba como un motor a tirar para adelante. Sin ser consciente estaba poniéndome a prueba. Un nuevo paradigma nacía y se abría ante mis ojos a miles de kilómetros.  

Todo era familiar a nuestra vida de hijos de inmigrantes en Buenos Aires, una mezcla de argentinidad con la herencia de costumbres catalanas y sabores mallorquines de mis abuelos. Pero absolutamente todo era sustancialmente diferente. 

Llegaba con pasos de barro, movedizos, donde no había un solo punto de apoyo. Todo era un construir sobre movimientos sísmicos de trabajo y aventuras. Eran tantos los estímulos, retos y emociones, que no se pueden ordenar ni aún hoy a la distancia. Se esfumaban ante mis días mis círculos de pertenencia, de menor a mayor intimidad, y comenzaba a construir una nueva pequeña sociedad propia, con desconocidos surgidos de mis días.  

Con la responsabilidad bien asumida de estar lanzando 36 años plenos de logros y bienestar al aire como una equilibrista, comenzaba una vida más propia, elegida, cosmopolita, de retos y esfuerzos nuevos, de pruebas y frustraciones, de algunos menosprecios y de cálidas simpatías, de choques culturales y semejanzas ancestrales. Nosotros que elegimos emigrar, salimos de una zona de confort hacia una aventura de crecimiento personal, vivimos innumerables retos imperceptibles que muchos no pueden ni imaginar y otros inconmensurables que algunos no podrían soportar. No fue fácil, aún hoy no es fácil. Pero quién esperaba que fuera fácil? 

A veces me pregunto qué me quise probar, qué quise explorar, qué hago aquí. Y la respuesta es que he elegido vivir aquí. Esta es mi vida actual, aquí es donde vivo mis días, donde me he instalado, a donde llegué con lo poco o mucho que retrocedí o avancé en mi vida. Bueno o malo, brillante o doloroso, decepcionante o inspirador, habiendo vivido experiencias sublimes y otras de bajas pasiones, soy lo que soy hoy, más allá de mi ciudad natal, más allá de mi ciudad actual. Definitivamente ya no soy de allí, me siento de aquí, aunque alguno no lo considere así. Pero lo soy. Tal vez más aún que otros por haberlo elegido. En definitiva, solo estoy aquí, ni allí, ni en un futuro incierto. 

Mi experiencia vital, como la de todos, por instantes es fantástica, de conocimiento, de culturas diferentes, de crecimiento, de logros, de expansión; y otras veces, sabe a tragos amargos, sabe a fracaso, a retroceso, a no haber construido mi hogar con todo lo que ello implique. Aunque no haya salido como un cuento de hadas, que no lo pretendía, es la vida más auténtica que pude lograr de mis días. 

En el fondo yo soy lo que he crecido en este viaje migratorio. Ya no soy la que era yo, ya no soy aquellos, pero tampoco soy puramente nosotros. Soy migración, soy América, soy Europa, soy Argentina, soy Cataluña. Soy retornada a tierras de añoranza. Ahora sí que puedo confirmar todo lo que valía aquella melancolía que me transmitieron mi padre y mis abuelos. Y eso me da cierto arraigo que les honro y agradezco. Aunque ya no es la tierra aquella, ya no es la de ellos, es una diferente y muy mía, con el matiz de que tal vez nunca lograré que sea totalmente mía. 

Es extraño, nada vuelve a ser claro después de migrar, nada es lo que era, cuando se deja atrás. Solo puedo afirmar que nosotros, los emigrados, que teníamos en el haber más que ahora, somos mucho más que nosotros, habiendo perdido demasiado y ganado tanto más.

Cómo saber si la experiencia valió la pena?  Nunca lo sabremos. Solo los que hemos emigrado por elección podemos entender la dimensión de nuestro viaje a Ítaca. Cuando lleguemos a destino, habremos tenido el privilegio de saborear y sufrir todas las Ítacas que nos permitieron crecer y ser quienes somos. 

 Alejandra Campos 

Barcelona

7 de Octubre 2017

CASA NOSTRA, CASA VOSTRA...

El 18 de febrer de 2017, mig milió de catalans vam sortir al carrer a Barcelona per defensar els drets humans, la llibertat i la dignitat de totes les persones. 

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets... i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres... sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició...” (Declaració Universal dels Drets Humans, 1948)

• L’Octavi, de pares gallecs, va néixer al Camp de la Bota de Barcelona. De bon matí els despertava el soroll dels afusellaments, quan  executaven lleials a la república. 1734 persones allà foren assassinades durant la repressió de la postguerra civil. 5000 immigrades que com el nostre amic hi visqueren en 800 barraques, sofriren una doble repressió. On hi fou el castell de les Quatre Torres, ara s’hi troben un Museu Blau i molta cultura de ciment. Una memòria històrica escapçada, pudor de Bogatell, olor d’injustícia. 

• De molt petit, al cafè de casa els meus padrins al Pallars, vaig fer un mig amic guàrdia civil, un caporal anomenat Cabo Leoncio. Ell, a banda de la seva feina contra maquis, eventuals desafectes al règim i malfactors, s’interessava més per flirtejar amb gent d’ordre del gènere femení, com la meva tieta Conxita, que servia de joveneta al bar de la fonda familiar. La nostra amistat es veu que no depassava el 50%, perquè un dia digué: “El que tiene un amigo guardia, lleva un duro falso en su bolsillo”. Glup!, aleshores jo no ho comprenia encara. 

• A finals dels setanta, em va contractar una multinacional alemanya, on hi he treballat durant més de trenta anys. La primera estada que vaig fer a la central, fou per conèixer l’empresa i reforçar els meus coneixements d’alemany. Al treball i al carrer agraïen sovint els meus esforços en expressar-me en l’idioma teutó, que per altra banda m’hi sentia obligat. En aquell temps hi havia moltíssima emigració espanyola i italiana a Alemanya, al centre d’Europa. Després van haver-hi turcs i, més recentment, també altres nacionalitats. Jo m’estranyava creuar-me amb algun espanyol que després de tres anys de ser-hi no parlés l’alemany. Això estava fóra dels meus càlculs. 

• La Candela era d’un poblet de la província de Granada, una de tantes persones immigrades a Alemanya als anys setanta. Feia la neteja a l’empresa de Frankfurt, a laboratoris i despatxos. Durant els meus viatges i estades a la central, des de la sucursal barcelonina on jo treballava, ens vèiem i fins i tot havia quedat algun cap de setmana amb ella i la seva parella. Un dia, mig any abans d’un gran canvi estructural, em va advertir: “Algo fuerte va a suceder, porque el Dr. Hinz i el Dr. Kunz no tabajan como antes. Están más por los pasillos, en otros despachos... se nota también por las papeleras más vacías que de costumbre...”. Finalment els canvis no anunciats arribaren i vaig confirmar que convé escoltar sempre totes les opinions.

• Alguna vegada m’ha sorprès quan es destaca el fet identitari en forma excloent o estranya, sovint implícita. “Ser de la terra”, “de casa”, “del poble”, “català”, “espanyol”, francès”, “italià” “bàvar” o “armeni”, “enginyer”, “professor”, “metge”, “actor”, “carter” o “sabater”, aquests i altres haurien de ser conceptes oberts, qualificatius emprats sempre en positiu. Si no, jo els rebutjo i aleshores a mi no m’interessen. Reclamo el dret de tothom a ser i considerar-nos d’on i quan correspongui. Per exemple, no desitjo ser etiquetat com a tècnic, ecologista, català o espanyol, al costat d'actituds impresentables d'individus o col·lectius que se'n poden dir. Quan s'ha escaigut m'ha agradat solidaritzar-me amb argentins, alemanys, occitans, maputxes i altres. Com quan Kennedy va identificar-se amb els berlinesos. I admirar qui faci o compleixi bé el seu paper, amb professionalitat, respecte i estimació. 

Antoni Plans i Lladós

8 d’octubre de 2017