Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dijous, 4 d’octubre del 2018


Cossos al sol


Primerament i molt important demano als que m’escolteu que si podeu tanqueu els ulls. Ja sé que és difícil però això demana visualitzar l’entorn. Imagineu una illa paradisíaca, no cal que sigui al Carib, una illa a menys d’una hora d’aquí, per exemple. Un migdia de mitjans del mes de setembre, caloreta, núvols i sol. Sorra blanca i fina amb alguna pedra per trencar la monotonia. Aigua plana i cristallina d’un blau cel intens. Olor a sal. Alguna barqueta de pescadors atracada una mica endins per no molestar. Una brisa suau que refresca quan el sol surt i el núvol li dona pas. Silenci ... només la suau remor del mar. I alguns cossos, humans que gaudeixen. Molt probablement per una estona no existeixen els problemes. Només la natura en estat pur. Miro i m’hi fixo. Cossos, cossos de tota mena: homes, dones, joves i no tan joves, ells i elles,  nens. Cossos grassos i cossos prims. Joves exuberants amb les carns fermes, pits a l’aire. Cossos perfectes. Cossos no tan perfectes però igualment bells. Uns gaudint nedant fins arribar a la boia, d’altres a la sorra, uns ajaguts i d’altres parlant amb altres però sempre baixet, altres llegint o consultant el mòbil però  ningú molesta ningú. Fins i tot els nens no criden ni ploren. El moment i l’entorn s’ho val. A estones el sol s’amaga i la pell descansa, d’altres el sol crema i l’aigua calma.
Passa l’estona i es torna a la casa que tenim llogada. Una caseta de pescadors encantadora arran d’aigua, i cap el tard, el darrer bany del dia fent companyia a l’aneguet que ens  acompanya cada dia. Un bon sopar fet a moltes mans i amb bona companyia, conversa i quan el cos ho demana, anar al llit amb un llibre fins que la son et venç. I l’endemà al despertar-se i abans d’esmorzar,  el primer bany a la nostra caleta ... i així uns quants dies. Això per a mi, és el luxe més gran. Espero tornar l’estiu que ve a l’illa i a la nostra preciosa caseta.

Mar Bruguera
Setembre 2018

diumenge, 2 de setembre del 2018

TEMA - SANG - textos propis

Sang
Sanguini
Sanguinari
Sanguinolent
Sangonella 
Sang blava
Sang vermella
El vermell de la sang
Sang de Crist
 _Corpus de Sang_ 
Pura sang
Tir de sang
Sang dins les venes
Sang nova
Sang encesa
Sang vessada
Banc de Sang
Marató de Sang
Transfusió sanguínia
Castells de sang
A sang i foc
A sang i fetge
Sed de sang
Cop de sang
Escopir sang
Sang al nas
Bona o mala sang
Mans brutes o tacades de sang
Tenyides de sang
Memòria de sang
Rastre de sang
Sang barata o cara
Sang calenta, freda o gelada
Sang a l'orina o a la femta
Tinc tanta sang que a les cinc tinc son
La sang s'altera a la primavera
La sang de l'esperit
La sang no arriba al riu
La sang tira
Germans de sang
El cor mou la sang
Quatre pals de sang
Sang regalada
Esclata-sang
 _Sang de Corb_ 
 _Sangre de Toro_ 
 _Dagueneau Pur Sang_ 
_Blood & Wine_ 
Sang, suor i llàgrimes
Suar sang

           Antoni Plans

 

*Sangre*

Rojo sangre; lo llevas en la sangre; sangre que corre por tus venas; bodas de sangre...
Siempre sangre!
¡Cuántas citas en torno a la sangre!
Inspiró a poetas, a cineastas, a escritores. Sin ella no existiríamos, es el líquido sin el cual no podríamos vivir! 
Sangre que corre por nuestras venas, la que aporta energía a nuestro ser. 
A veces, gracias al ella también podemos salvar vidas, y otras veces, si está contaminada, hace que perdamos a un ser querido...
Cuidemos nuestra sangre y ayudemos a quienes la necesitan, compartiéndola,  dando vida.

         Lola

 
Raimon - Quatre rius de sang         


LA RELEVANCIA DE LAS MINUCIAS

Era necesario un cambio fundamental en su dieta. Los valores de sus análisis de sangre indicaban que había un trastorno genético y no reversible. Era el momento de pulsear al destino y reconducir su futuro.
Entró en su casa y se dispuso a juntar en un par de cajas, todo elemento prohibido para su salud. Pico en casa de su vecina y le entregó aquel botín de placeres que jamás podría volver a degustar: media pata de jamón, quesos franceses variados, embutidos ibéricos, dulces, chocolates, vinos, licores y un sinfin de delicias para el paladar y el alma.
Le esperaban nuevos gustos, otras recetas y una reeducación de sus hábitos e impulsos.
Se acercó a la dietética de la esquina y volvió con una caja mucho más pequeña que la otra, todo parecía en pequeñas dosis y paquetes más cuidados pero llenos de minucias: semillas de todo tipo, harinas de maíz y de garbanzos, salvados de avena y trigo, lecitinas de soja. Era toda una exploración de un nuevo mundo.
Día a día se prepataba sus batidos, sopas y papillas de quinoa, maíz o avena, regados de semillas de chia o sésamo tostado, que le daban una gracia especial a los platos. La proporción cada vez se iba invirtiendo. Las semillas eran deliciosas. Había descubierto la sal de su nueva dieta. También su sed había aumentado. Cada tanto se llenaba un bol de aquellas pequeñas y laa comía mientras trabajaba, miraba la televisión o leía en su balcón.
Decidió cambiar algunas cosas en su casa. Mando a instalar un columpio en aquel balcón desde donde se veía el amanecer y para no subir cargada de botellas de agua, contrató el servicio de Nestlé: agua pura fria o caliente a pulso de un botón.
Pasaron los días y notaba que cada vez salía menos. Las rejas de sus ventanas y de los placeres de su paladar, ya no le molestaban como antes. Ahora las aceptaba y disfrutaba. 
Un día de aquellos, apenas se despertó, se vio corriendo y saltando hacia el columpio con una alegría extraña, no necesitaba más que aquella agua tan deliciosa y esas semillas del bol que siempre tenía sobre la mesa. Cantaba y disfrutaba de la vista desde su columpio. Aquellas deliciosas semillas le habían cambiado todo hasta el punto que sus plumas coloridas y su boca readaptada a un pico duro y punzante, la habían convertido en una extraña pájara con libertad condicional. A veces simples minucias nos cambian la vida por completo.

                                Ale Campos 

MI MEJOR AMIGO 

Paul Gauguin - Le cheval
 Era un pura sangre negro, lo habíamos traido de las montañas al quedar huérfano siendo potrillo. Durante su vida activa fue un semental unico, todos los ganaderos solicitaban sus favores para cubrir sus mejores yeguas. Pero el tiempo pasa y ahora era un anciano caballo. Mi padre aconsejado por el veterinario habia decidido sacrificarlo al dia siguiente cuando amaneciera...yo me opúse desde el primer momento pero parecia no escuchar, la decisión estaba tomada. Entrada la noche me dirigí a las cuadras cogi a Trueno y lo monté en mi remolque, salí sigilosamente dirección a las montañas que lo vieron nacer. Ya amanecía cuando llegamos. Abrí el remolque y bajo pausadamente lo acaricié y besé y avanzamos hacia lo alto de la loma. De repente apareció un potro salvaje precioso. Levantando sus patas delanteras y relinchando, intentaba decirnos que era el jefe de su manada y dueño de aquellas tierras.Trueno me miro y agitó su cabeza en señal de despedida. Poco a poco fue acercandose al bello animal en posición sumisa dejó que lo oliera inmovil, el resto de la manada fue apareciendo acercandose curiosos, todos incluso los potrillos. Yo fuy retrocediendo. El líder hizo un gesto y todos se pusieron en marcha desapareciendo de mi vista. Trueno guiado por dos viejas yeguas se alejó tambien. Mi pura sangre, mi amigo tendria un final feliz entre los suyos. 
  
         Maria Vera.

TEMA - SANG - textos aliens i recomanacions



Segons la Wikipedia la sang es compon de glòbuls vermells, glòbuls blancs, plaquetes i plasma i és l'encarregada de transportar l'oxigen des dels pulmons a la resta de cèl.lules del cos, etc, etc. Fins aquí la definició científica simplificada. Penso, però, que la sang és molt més, i molt significativa per a les dones. La primera taca de sang marca l'inici de la pubertat i continua present cada 28 dies marcant el cicle menstrual. La sang també és present amb freqüència al moment del desvirgament i la seva absència, si no hi ha malaltia, és senyal inequívoc d'embaràs. La sang és present al part i al post- part i finalment desapareix amb la menopausa. De vegades l'odiem i d'altres la desitgem però mai ens en lliurem del seu control, siguis  nena, jove, madura o vella. L'equilibri dels seus components condicionen la salut o la malaltia. Ara m'adono que volia escriure sobre els vincles de sang, però això serà en una altra ocasió.
      Mar Bruguera.

RECOMANACIONS - Lectures





*Bull negre*, bisbe negre, bolh nere, paltruc negre.
És una varietat de bull elaborada a divesos indrets del país. Pel fet de contenir la sang és un dels últims productes a fer-se per la matança i s'hi acostumen afegir el darrers retalls del porc.
      (recomanació gastronòmica de l'Antoni Plans)
----------------------------------------------------------------------------------


"Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons, i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon."                        


(«Les barres de sang», de Jacint Verdaguer)



dilluns, 27 d’agost del 2018

TEMA: MINÚCIES - textos propis

*MINÚCIA*
Murmuri
irrisori.
Nimietat
ultra-petita.
Colibrí
insignificant,
adimensional.
       (Antoni Plans)


*MINUCIA*
-¡Eso es una minucia!
-¿Una minucia? Pero si he pasado tres días tratando de que ninguna pieza se despegara, ni que cambiara de color ni textura, procurando que la temperatura y la humedad se mantuvieran inalterables, y que quienes debían valorar el resultado vieran que todo estaba perfecto, a pesar de que las influencias de todo tipo luchaban porque esto no fuera posible, y tratando de que todo estuviera en su sitio al llegar el momento en que se diera un veredicto aceptable y aceptado a pesar de todas las presiones, de todas las acciones que luchaban para que las virtudes del trabajo no fueran reconocidas, y encima explicar toda esta historia a "Joc de lletres dolces", corro el riesgo de que no se me entienda. NO HAY DERECHO!
                 Lola Argamasilla


Treball minuciós. Cap minúcia


ULTIMANDO DETALLES
              En la mansión, la tensión se palpaba en el ambiente. Se preparaba el 88 aniversario del Barón y Robert su único hijo, ultimaba los detalles del gran evento, reunido en su despacho con el ama de llaves, el jefe de ceremonias y el jefe de cocina.     
            De repente sonaron unos golpecitos en la puerta. Los cuatro se giraron a la vez hacia ella que se abría lentamente. Max el mayordomo, se acercó arrastrando los pies, el hombre rondaba los 90. Era el amigo y hombre de confianza del anciano Barón. Sin inmutarse ante las miradas amenazadoras de los allí reunidos se acercó a Robert y discretamente junto al oído dijo: Perdone señor, pero el Barón ha expirado. Robert  lo miró y levantando su ceja izquierda contestó: ¿Y por esta insignificante minúcia osas interrumpirme?¡Max quedas despedido!"
    Mari Vera

Alé d'aire, minúcia?
Minúcia
Li va dir: mare seu que t'he de dir una cosa important. Van seure i es van mirar amb cara de circumstàncies. Mare, em separo. Però què dius? Què t'has begut l'enteniment? Amb la cara vermella i els ulls esbatanats demanava mil explicacions. Mare, simplement, no soc feliç, per un milió de minúcies que serien llargues d'explicar. Nena, tu sempre tan exigent, però què més vols en aquesta vida?. El teu home és un home molt treballador, no va amb dones, no beu, no juga, no us falta de res, teniu dos fills i no se'n va poder estar i va dir el que més li dolia: i què dirà la gent?. Mare, mare, calla, això no importa, el que importa són les petites coses, insignificants a primera vista, foteses, nimietats... i també hi ha el maltractament passiu. Però la seva mare no va fer ni un petit esforç per entendre-ho i per tant es va estalviar detallar les minúcies. Fa 28 anys d'això i la mare encara no ho ha entès.

Mar Bruguera
Minúcia
Puedes ser que la vida de casada este llena de cosas pequeñas, pequeños problemas, minucias, decia mi madre que eran, en comparacion de quedarte soltera, sola e indefensa ante la vida, en un mudo creado por y para los hombres, donde las mujeres no podian decidir nada de nada, fuera de las paredes de la cocina, no de la casa, solo las de la cocina. Casata hija le decia su madre a ella, no quiero que seas desgraciada como muchas mujeres solteras que conozco...y mi madre se caso...y agunto multiples minucias ...durante muchos años de su vida.

Rosa Muñoz

diumenge, 19 d’agost del 2018

TEMA: ONADES - Textos propis

LA GRAN OLA 

Su gran pasión era surfear. Junto a su amigo Pol de madrugada cogían su 4 X 4 y hacían los kilómetros necesarios para encontrar la Ola perfecta....Con sus planchas y sus trajes de neopreno eran felices. Sentían que nada en esos momentos de sus vidas les hacia vibrar más. 
Llegaban a la playa escogida muy temprano se vestían y se lanzaban con la esperanza de superar la proeza conseguida anteriormente. La espera no fue excesiva. A lo lejos, en la línea del horizonte una ondulación marina iba creciendo a medida que se acercaba a la costa. Los jóvenes sobre sus tablas nadaban a su encuentro. Por fin la alcanzaron. 
Sus fuertes músculos les ayudaron a colocarse de pie debidamente flexionados  y asi empezó la danza. Dentro de la ola vertiginosamente ambos avanzaban. Pero a ella no le apetecía en absoluto transportar entes extraños. Dejo caer toda su furia sobre ellos. La presion que ejercía era insostenible. Fue cerrando el centro del ojo que permitía a los jovenes surfear en su interior y los arrastró hacia el abismo. 
Minutos mas tarde besaba suavemente la arena de la orilla como cualquier ola inocente. 

     Mari Vera.




Un crit la desperta sobtadament, el seu propi crit! Què li acaba de passar? Es toca la cara i el cos, està suada i molla. Això què és? Oh!... ha tingut un dels millors orgasmes de la seva vida. Recorda el somni, recorda l'onada de plaer que l'ha envaït completament i ara està tan bé... Es lleva i va a la cuina com cada matí a fer-se el cafè i la torrada. Avui és diferent, el cafè té una aroma fort i especial, mira l'etiqueta, és el mateix de sempre però aquesta aroma de cafè cafè feia molt que no l'olorava, se'l pren i una altra onada de plaer li recorre el cos, i la torrada amb gust de pa d'abans i tot. Què li passa avui que està tan sensible i tot ho troba bé i bo?. Se'n va a la platja com tenia previst i ja de lluny veu la mar calmada i blava. S'hi apropa, està transparent i hi veu peixets. L'aigua està fresqueta i salada. S'hi submergeix i una altra onada de plaer l'envaeix, no s'ho pot creure. El sol li acaricia el cos talment com si li fessin petons i ha de marxar perquè te por que se li noti la seva excitació. A casa menja els macarrons que van sobrar d'ahir i li semblen la menja més extraordinària que hagi provat mai, ei noia, que són els macarrons d'ahir!!. És igual estan tan bons que sembla que els hagi cuinat el mateix Ferran Adrià. Es deixa caure al sofà però no es vol adormir, ara ja té por del que pugui somiar o imaginar i que ja no sap distingir. Mira una peli antiga d'avis, pares, fills i néts i li sembla meravellosa i una altra onada se sensibleria la fa plorar com una magdalena. Des de quan s'ha tornat tan nyonya? Ella que sempre s'ha burlat de la gent de llàgrima fàcil?. No entén res de res però aquest dia segur que no l'oblidarà mai. Al vespre ja hiperventila quan veu la lluna plena i el cel ple d'estrelles, no pot suportar tant de plaer ni tantes onades. Decideix prendre's dos somnífers i dormir sense somnis i llevar-se demà amb una mica de mal humor, com sempre. Tanta felicitat no hi ha persona humana que la pugui suportar. 

        Mar Bruguera.


OLAS

Olas que van y vienen, crestas que ilusionan, que desaparecen, que se confunden... incansable actividad del mar. Espumas blancas que dibujan paisajes eternos pero cambiantes, siempre distintos. En cada una de ellas la energía se transmite, para desvanecerse y esperar otra que nos aletea, que nos conmueve, que nos hace Vivir.  
          Lola

Em deixo portar per les onades...m'acaronen l'ànima amb el seu vaivé!!                            Rosa Muñoz 

https://www.museodelprado.es/actualidad/multimedia/obras-comentadas-la-perla-y-la-ola-paul-baudry/095964b6-0c70-4528-abc7-07d03f2d68d1



Sin darnos cuenta se va formando una elevación, tomando cuerpo, espacio. El movimiento comienza sutil hasta que ya tiene vida y dinámica propia. 
Toma identidad, tiene fuerza, promete energía.
Va avanzando firme, como los años, sin vuelta atrás. Más a la izquierda, a la derecha o al centro, según la dinámica en la que se ha gestado, su propio ímpetu y los vientos que la forman.
Sorteando obstáculos, propios del entorno o intrusos, logra ir hacia adelante, ganando fuerza, jugando con lo que puede, festejando con burbujas y espuma. 
A veces se divide, se multiplica. Otras tropieza, se frena o se envalentona. 
Llega un momento en que la cresta es notoria y flota con altanería, se marca, luce. Todos sus tonos son posibles, ckaros, transparentes, oscuros y mágicos. 
Con la fuerza de su valentía, da plena vida a su mundo. Da juego, da madurez, da previsibilidad. Da todo lo que es.
De pronto comienza el desenlace, la bajada que se nutrirá de aquello vivido. Toda la energía almacenada da fruto y multiplica la fuerza en otros. En su bajar, se tropieza, cae, enfrenta más obstáculos o choca con aguas confusas, que tornan o desestabilizan. Pero sigue transportando vida y dando el mejor juego. Su avance se esparce y es visible.
Llega tan lejos sobre la tierra como lo que haya avanzado su madurez de espíritu. Y asi termina. Pero su humedad penetra y es visible en todos los que admiramos su naturaleza.  

      ALE CAMPOS







TEMA - ONADES - recomanacions i textos aliens



"El trencar d'una onada no pot explicar tot el mar."
Vladimir Nabokov

–El oleaje de lo ignoto, hijo,
te trae y te lleva, mar sin fin.
¿Dónde, por fin, te dejará?
Juan Ramón Jiménez, 'La madre'.

"Como las olas, tu recuerdo viene y se va."
José Angel Buesa

"Mar bonança, onada mansa."    

(Dita popular)

"La vida. Obra mestra de la sorra, entre dues onades."
Valeriu Butulescu

“Necesito del mar porque me enseña
no sé si aprendo música o conciencia
no sé si es ola sola o ser profundo
o sólo ronca voz o deslumbrante
suposición de peces y navíos.”
Pablo Neruda

"Per a mi el mar és un miracle continu, els peixos que neden, les roques, el moviment de les onades, els vaixells i els seus navegants. Hi ha miracles més estranys?"
Walt Whitman

"Cap casa hauria d'existir sense vistes al mar. Cada casa hauria de pertànyer al vent i a les ones. Mar i casa haurien de viure junts un davant de l'altre per confiar-ne els secrets."
Fabrizio Caramagna

"... Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent.
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment..."
(de "La gavina", Frederic Soler)



"Quan l'onada em durà / a la platja dels morts
serà l'hora potser, / de fer l'últim repàs
al grapat de records / que els sentits han robat
a cada un dels instants / que ha durat el camí..."
Lluís Llach

"... No hi ha recer,
sinó un onatge immens
que se t’enduu.
Ja inunda el mar la nit,
ferit agonitza el cel
i ara el món es va emmudint,                                     
dies amargs, de por i de fel..."
Carles Duarte

"... Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol."
Cançó "Vestida de nit" 
Lletra: Glòria Cruz i Torrelles (1988)


(Selecció de textos e imatges: Antoni Plans)

diumenge, 12 d’agost del 2018

TEMA: CAFÈ - textos propis


Cafè sol, exprés, descafeïnat, tallat, llarg de cafè i curt de llet, amb llet de vaca, de soja, de civada, d'arròs, cafè calent, tebi o fred, amb sucre, sense o edulcorants. El cafè matiner ben carregadet, el cafè fastigós de la màquina de l'oficina que te'l prens talment com un ritual abans de posar-te a la feina. El cafè soluble per quan t'has adormit per haver passat la nit en blanc, sigui per insomni o per haver gaudit d'una nit juganera. El cafè com sigui dels matins del cap de setmana, tranquil i sense presses, el cafè amb llet o no però sempre ben calent de les tardes fredes d'hivern que escalfa les mans i el cos. El cafè solitari o ben acompanyada. El cafè servit en tassetes de porcellana en llocs i ocasions especials. Aquell cafè que et prens a mitja tarda i que has remarcat que el vols descafeïnat i que estàs pensant tota la nit que aquell cambrer incompetent te l'ha fet amb tota la cafeïna del món, però sobretot sobretot, aquell cafè cru que el meu pare portava de Guinea i que la meva mare torrava amb paciència i l'aroma s'expandia per tota la casa i pel carrer si era l'estiu. Mai més l'he tornat a olorar ni a tastar. 

                                      Mar Bruguera.


EL ÚLTIMO CAFÉ                     


Cuando lo vio entrar en el antiguo Caffe Greco de Roma, donde trabajaba, su corazón se disparó, tuvo que apoyarse en la pared para no caer desvanecida. Él siempre elegante, sin apenas reparar en la belleza del establecimiento se dirigió a la caja, ella se armó de valor y tras el mostrador y antes de que él abriera la boca, le dijo: un café solo sin azúcar y porción de tiramisu.- Se sorprendió y la miró sin reconocerla y más que adivinar sus gustos pensó que la cajera le ofrecía la degustación del día. Recogió su ticket y pausadamente se dirigió a la barra donde mientras esperaba que le sirvieran empezó a ojear la prensa escrita. Estaba de vacaciones y degustaría tranquilamente su café italiano. Se lo sirvieron y lo recogió dirigiéndose a una apartada mesa donde se tomaría el tiempo necesario, no tenía ninguna prisa. Sonaba Wagner.          
Ella lo observaba, tenia ante sus ojos el hombre que años atrás le había destrozado la vida. La noche que lo conoció se brindó a llevarla a casa y desviándose del camino la violó impunemente. Más tarde la perseguiría pidiendo su perdón, prometiéndole cosas que nunca cumpliría, y al saberla embarazada desapareció sin más. 
Ahora el destino quiso que volviera a cruzarse en su vida. Veía como sentía placer en cada sorbo del café que degustaba...ella dibujaba en sus labios una sonrisa pérfida, a cada bocado de tiramisu que el paladeaba, ella agradecía que el viejo local tuviera mata-ratas por prevención. 
Lo vio salir del café. Se acercó a la puerta, sus pasos eran cada vez más vacilantes, se llevó la mano al estómago. Lo vio caer. Se acercó apartando la gente que empezaba a rodearlo y agachada le susurró junto a la oreja: Il mio amore è la mia vendetta.      

                                                             (Mari Vera)

El Caffé Greco, https://www.diariodelviajero.com/europa/el-caffe-greco-el-mas-antiguo-de-roma



EL CAFÉ DE CADA DÍA

Desde que se conocieron solían cerrar el día con un café en alguno de los bares de la zona. Era increíble pero en lugar de insomnio les regalaba paz. Si llovía, generalmente elegían el bar de enfrente, si el tiempo era amable, el cansancio les invitaba a caminar más o menos calles por aquella ciudad despierta, mientras disfrutaban del paseo, siempre de la mano y festejando aquel encuentro. 
Había tantos bares en la ciudad de la luz, que además de variados, cada uno imprimía su atmósfera particular. Por más que pareciera rutinario, las incontables combinaciones daban magia y sorpresa al encuentro. 
Era el momento para contarse las vivencias del día, reflexionar de a dos, soñar juntos y  construir aquella sólida complicidad que tenían. Solo en contadas noches habían suspendido aquel ritual: en días de viaje, por ciertas enfermedades, o si estaban fuera de casa. Pero eran muy pocas, contadas y apuntadas.
Era un premio para los dos, un espacio buscado y mágico donde se reenamoraban cada día. Aquel café tomaba el gusto dulce de un día de festejo, el sabor amargo de algún disgusto, la suavidad de una crítica a hacer, la armonía de una canción al unísono. Pero el gusto terminaba siendo compartido y se  cerraba con gusto a café.
Marga no pudo sostener las lágrimas y lloró de alegría cuando encontró el atado con las libretas de sus abuelos dentro del baúl que le habían dejado como herencia. La historia de aquella pareja y de su familia estaba contada día tras día en aquellos valiosos diarios. Lo emocionante es que habían confiado en ella para guardar aquel tesoro de generación en generación. 

                                (Ale Campos, 6/8/2018)



EL CAFÉ

Era muy popular entre los estudiantes; allí se reunían a dialogar, a estudiar, a crear poesías, a discutir sobre política o filosofía. 
Ya tenían ellos su rincón, que en días previos a exámenes se llenaba, y pasaban la noche; se llevaban hasta mantas para cubrirse las piernas, y entre cigarrillo y cigarrillo, café y café, este grupo de amigos y colegas se nutrían de las más bellas experiencias intelectuales.
Siempre tenían un tema candente para discutir; amantes de las corrientes existencialistas, de la música de Jacques Brel, Georges Brassens, Aznavour, Edit Piaff y de músicos de jazz de la mejor estirpe, transcurrían allí sus años de juventud casi todas las tardes-noches en medio de una humareda y bullicio propio de un reducto de esas características. 
Allí se emparejaban, allí conocían a otros grupos, allí se cuajaron amistades inolvidables. Cada uno de ellos era un personaje digno de conocer; cada uno con su personalidad y características interesantes.
Cuando iban al cine,  "El café" era el lugar de encuentro para discutir sobre las películas después de dejar el cine-arte; daba gusto oírlos hablar, cada uno exponía su parecer y sacaba sus propias conclusiones, y así se enriquecían mutuamente con las películas de Trufeau, Renée Claire, Buñuel, Bergman y todos los cineastas en boca de los intelectuales.
Hace unos días, recién acabadas las clases universitarias, me asomé por allí y comprobé, encantada de la vida, que los hijos de aquellos estudiantes entusiastas de la cultura, ya formaron grupos y disfrutan diariamente de las conversaciones que sus padres interrumpieron y que daban un "caliu" tan especial mientras tomaban "el café" cada día.  
 
                                                              Lola Argamasilla



D’un raig sorrenc

(Antoni Plans)

Si jo fos una tintorera salvatge i sana, 
vosaltres l'aplanada i nerviüda rajada
o afamats taurons, dels millors i més bons, 
allà on la platja ara és breu i postissa, 
amb sorra robada, greixosa, dragada,  
manlleu de la coberta marina dels fons  
enllotats, desaparegudes tantes moles 
de sonsos i xanguets, caçaríem persones 
de malviure gremial, banyistes humanes, 
farcides, plenetes, ànimes d'exportacions 
de beuratges minerals i bombons, darreres 
pobletanes de superurbanitzacions 
impermeabilitzades, amb camins asfaltats, 
cimentades les lleres de les rieres, 
fans de clubs nàutics exclusius, 
cardaires siderals en iots amorrats 
a ports comarcals, amants de burgesies, 
terrestres plaers, amanides amb xocolatines, 
cafè, aigua tèrbola, brut de xampany i blanca cocaïna, 
nuetes, descregudes, sense còfies ni mantellines, 
estranya elit, emmirallada, bruna, rostida, 
just per mossegar fort, endrapar bé 
i deixar constància de l'immens mal 
que a la natura del món ens fan.





TEMA: CAFÈ - textos aliens i recomanacions musicals


Cantata del Café, estrenada en 1734, en los años en que J. S. Bach vivió en Leipzig con letra de Picander (Christian Friedrich Henrici) es un pieza musical compuesta como un divertimento, que busca, simplemente, ridiculizar la afición al café que, en aquellos años, estaba de moda entre los burgueses de la ciudad.


https://etselquemenges.cat/especialista/agnes-perez/com-desenganxar-se-del-cafe-sense-sindrome-dabstinencia


PRENEM CAFÈ:

Cafè o cafè sol. Cafè líquid que es pren sol o acompanyat d’algun edulcorant.

Cafè exprés o a la crema. És el cafè que bevem als bars, restaurants, cafeteries i hostaleria en general. La característica més visual n’és la crema a la part superior de la infusió i s’obté per una emulsió d’olis del cafè obtinguda per la pressió i temperatura a què ha estat sotmès durant la preparació.

Cafè curt. Aquell que amb la mateixa quantitat de cafè se li posa menys aigua.

Cafè llarg o americà. Al contrari de l’anterior, aquell que amb la mateixa quantitat de cafè se li posa més aigua.

Cafè amb llet. Consisteix en barrejar cafè ja fet amb més o menys la mateixa quantitat de llet. Se sol beure en un got gran, una tassa o un bol. A molts països europeus és molt habitual prendre’l a l’hora d’esmorzar o berenar acompanyat de galetes, pastes dolces o de pa torrat amb mantega i melmelada.



Cafè tallat o tacat. Cafè amb llet, però menys llet que cafè, servit en un got petit.

Cafè desgraciat o saludable. Es diu d’aquella beguda que el client demana d’acord amb les seves necessitats de salut: cafè descafeïnat en comptes de amb cafeïna, llet desnatada en comptes de llet amb crema, sacarina en comptes de sucre, etc.

Cafè bedonya. S’anomena així el cafè amb xocolata i llet condensada.

Cafè bombó o biberó. Típic del País Valencià, es fa afegint llet condensada al cafè.

Cafè frappé. Molt popular a Grècia, se’n diu així al cafè soluble batut amb llet.

Cafè caputxino. El capuccino italià és cafè amb llet batuda fent escuma, mentre que a Catalunya és cafè amb xocolata i nata.

Cafè àrab. Fet amb aigua bullida, canyella, sucre i cardamom. La quantitat d’aquesta darrera espècie diu molt de l’esplendidesa del qui convida.

 
Libertad Lamarque: Ay mamá Inés!

                                        Juan Luis Guerra: Ojalá que llueva café.


Cafè suís. Cafè amb llet cobert de nata muntada.

Cafè turc. És una beguda poc aromàtica i amb un cos molt concentrat. Per fer-la cal posar el cafè –amb una mòlta d’una finesa gairebé impalpable– juntament amb el sucre (negre de canya, si és possible) dins un pot metàl·lic amb aigua calenta i fer-la arribar tres cops a punt d’ebullició. Durant la darrera vegada es deixa bullir una estona i es remena de manera que faci força bromera. Se serveix sense colar, per decantació, i és aconsellable afegir-hi un raig d’aigua freda abans de servir-lo per realçar l’aroma i ajudar a dipositar el marro al fons. És molt consumit a Turquia i països veïns.

Cafè vienès. Cafè recobert amb una capa de nata molt espessa i adornat amb xocolata en pols o encenalls de xocolata.

Cafè al pebre. Es fa un exprés d’uns 35 ml., es posa dins una copa de vermut i s’empolvora per damunt amb una miqueta de pebre negre acabat de moldre.

Cafè marroquí. S'unten les parets d’una copa estreta i alta amb xocolata negra desfeta, tot seguit s'hi tira un vaset de cafè exprés i un bon raig de llet escumada, per acabar decorant amb cacau en pols. En cafeteries especialitzades poden acabar la presentació fent un dibuix a la superfície amb més xocolata desfeta.

Cafè amb xocolata. Conté cafè i xocolata a parts iguals.

Cafè blanc i negre. Compost de granissat de cafè i llet merengada.

Batut de cafè. Cafè barrejat i batut amb una bola de gelat.

Cafè amb gel. Cafè calent i concentrat servit en vas que es dissolt amb sucre abans de tirar-lo en un altre vas amb glaçons.


Cafè irlandès. Cafè exprés, whisky irlandès, sucre i crema de nata espessa i freda.

Cafè rus. Cafè amb vodka i nata.

– Cafè amb xocolata al perfum de taronja.
Cafè llarg, nata muntada, ratlladures de taronja, xocolata desfeta, amb un pessic de canyella i Cointreau.

Cafè moretta. Cafè exprés, rom negre, brandi i sucre. Es posen tots els ingredients dins una coctelera, s’escalfa fins al punt d’ebullició amb el vaporitzador de la cafetera i es serveix amb una pela de llimona com a decoració al cantell de la copa.

Barraquito. Cafè tallat llarg amb llet, llet condensada, canyella, un tros de llimona i unes gotes de licor.



                         Hugo Blanco y su conjunto (1960): Moliendo café

Carajillo o cigaló. Beguda calenta a base de cafè i un raig de licor, especialment brandi o anís.

Biberó de Milà. Cafè barrejat amb llet condensada, rovell d’ou, vermut, un tall de llimona i canyella, servit amb gel granissat.

Còctel de cafè amb taronja. Cafè llarg, nata muntada, sucre de llustre, ratlladures de taronja, gallons de taronja sense pell i licor de taronja Grand Marnier.

Trifàsic. Tallat amb licor.

Cremat. Per a la seva preparació el cremat necessita d’un recipient ample i gran resistent al foc. Es comença posant a escalfar lleugerament rom i sucre amb una branca de canyella, pell de llimona i grans de cafè. Després es flameja fins que la combustió n’elimina l’alcohol.

Còctel de punt de neu . Cafè exprés, cafè descafeïnat soluble, mel, sucre, clara d’ou, neules i rom.

Combinat de mitja tarda. Cafè exprés, pela de llimona, sucre, canyella, crema de llet, glaçons, rom i licor de cafè.

Licor de cafè: cafè exprés, aigua mineral, sucre fi de llustre, canyella i aiguardent.

Café licor o burret: beguda alcohòlica a base de cafè, que es pot prendre sol o amb orxata, granissat, etc. És un licor de cafè molt popular al País Valencià a les festes de moros i cristians.

- Cafè d'ou. És una especialitat vietnamita preparada amb rovell d'ou de gallina, sucre, llet condensada i cafè fort. El cafè es prepara picant el rovell amb sucre i cafè i després escalfeu la barreja. Després s'extreu el cafè i es col·loca a la tassa fins a mitja altura, mentre que l'altra meitat s'omple amb la part restant de la crema.

https://gremicafe.wordpress.com/tipus-de-cafe-a-catalunya/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cafè
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cafetera


                                        (Informació recollida per l'Antoni Plans)

dilluns, 6 d’agost del 2018

TEMA: ENVELLIR - textos propis

Ah, guaja. ¿Cómo ye que tienes tan pocu acentu asturianu?. La pregunta era un reproche, porque él lo conservaba intacto después de 35 años fuera de la Patria chica…
Recuerda la escena en la terraza de los (nuevos) Apaches, sobre la gran playa, ahora con marea llena.
Hoy los dos amigos no están. El cáncer les segó tempranamente las vidas. Primero se fue él, el sindicalista asturiano. ¡Qué emotivo su entierro a pesar de la impersonalidad del tanatorio de Las Corts!. Después el amigo, que fue viendo cómo, a pesar de su juventud, todo su mundo se desmoronaba. A su manera, luchó. Pero desconocía las nuevas reglas del mundo. Su marcha fue rápida y su despedida un grito contra el olvido.

Envejecer es ser consciente que emprendes el camino a dejar de ser, A SER NADA.  Con frecuencia atemorizados por el posible sufrimiento en el morir. Tal vez por eso nos aferramos al deseo de permanecer en el recuerdo de los allegados, de los hijos, en un legado, en un libro, en una placa, en una fotografía...
Por eso, bienaventurados los que tienen FE porque ese camino lo transitan con alegría.
                                                                Magda Pola


L'artista xinesa *Guo Yingguang* presenta una curiosa exposició- denúncia a les Trobades fotogràfiques d'Arles d'enguany.
Desenvolupà part del seu projecte a la plaça del Poble de Shangai.
A la Xina contemporània les dones solteres amb més de 27 anys s'anomenen "dones que resten" (conques). L'edat ha esdevingut un dels principals criteris que determinen el valor d'un dona.
Yingguang va fer un petit anunci on explicava el seu valor personal, amb omissió de la pròpia edat. Així el va passar a una agència matrimonial i es va presentar a la plaça amb una càmera oculta (veure vídeo annex), on va gravar les reaccions de gent interessada, quan descobrien que ella era nascuda el 1983 (33 anys).
Les dades anunciades foren:
- Nascuda a Leonig. Fill única.
- Màster en Belles Arts, atorgat per la Universitat de Belles Arts de Londres.
- Independent, gran sentit de l'humor. Pares amb un alt nivell cultural.
- Cerca: home financerament i intelectual independent, amb una actitud positiva.

      Comentari i recomanació: Antoni Plans

                                   Video: el mercat dels matrimonis a Shangai
                                     https://vimeo.com/246082639


Envellir



La mare es fa gran. No vol sortir de casa. Li fa por entrebancar-se amb algun panot aixecat de la vorera i fer-se mal. Ja li va passar un diumenge quan anava a la missa del migdia i el que havia de ser rutinari es va convertir en un malson de vergonya; ella, que mai no ha volgut l’ajut de ningú.

Les filles li hem proposat contractar una persona per a que l’ajudi i li faci companyia. Ella s´hi nega i afirma que no es sentiria còmode a casa seva amb algú foraster. Com a molt, hem aconseguit que una dona de fer feines hi vagi un cop per setmana. A escombrar, treure la pols, fregar, a despenjar les cortines quan la meva mare vol rentar-les; aquestes coses.

La mare està molt sola. Quan hi anem o la truquem pel mòbil, es fa un fart de parlar. No ens escolta. Ens explica amb tot detall que ha cuinat, quina amiga ha vingut de visita o què li ha canviat el metge dels medicaments que li recepta. I que en son un munt.

L’altre dia vaig anar a comprar-los-hi i vaig venir ben carregada. Més de vuit pastilles diferents al dia. Que si tres al matí, que si aquestes altres quatre amb el dinar... M’espanta tant medicament per a una dona que, aparentment, es troba be.

Ella és fràgil per dins més que per fora. Ha perdut el seu objectiu de viure. Tota la vida pendent del marit, fos dels seus negocis o aficions. Tot donava voltes al que ell volia i que ella, complaent, s’apressava a donar-li. Ara les filles i el net som la seva vida, la seva preocupació i el sentit vital.
No entén moltes coses de les nostres idees i formes de fer. Ella que es va casar amb vint i pocs anys i en va viure gairebé cinquanta de bracet del pare. Que si la meva germana no s’ha casat ni busca parella, que si jo m’he separat, que si el net no porta cap noia a dinar els diumenges de reunió familiar...
Està perdent força a les cames i també està perdent la vista. Però no la memòria ni la capacitat de raonar. Es cansa quan va a comprar a dos carrers més enllà i es fa portar la compra a domicili. Tant que havia cosit a màquina i ara la té arraconada. Tampoc fa mitja, ni cus. Llegeix, això sí, amb lupa novel·les i diaris. Li agraden les tertúlies polítiques de la televisió.
Es presumida encara, i un cop al mes, la meva germana la porta a tenyir-se els cabells i fer-se la permanent a la perruqueria. Cada diumenge li demana que li posi els “rul·los” i la pentini. Si ha d’anar enlloc de visita, vol anar-hi amb el cap ben pentinat.
Per presumida, va tardar a caminar amb bastó pel carrer. Ara ja ho fa amb normalitat però, en un principi, s’hi resistia. “Fa vella”-deia. D’un temps ençà tampoc no vol que li fem fotos, no li agrada veure’s a les fotografies. No és l’única, jo tampoc.
Parla del pare amb enyorança, però en certa manera, en parla com si fos viu. I crec que cada nit s’acomiada d’ell al llit abans de dormir-se. No viu en el passat, però quasi, al pis rodejada per tants objectes i records compartits. Una càpsula del temps on, cada diumenge hi anem “les nenes” i fem vida de família, com si nosaltres tinguéssim 14 o 16 anys i el pare estigués fent la becaina a l’habitació al fons del passadís. Un miratge fràgil, que totes sabem efímer, però del que en gaudim per unes hores abans de tornar cadascuna a la seva llar.
                                                                       Núria López


Vells amants

Ahir vàren enterrar la Teresa i en Thomas a l'Argentina. Havíen establert relació sentimental de grans, després d'haver sofert experiències poc satisfactòries cadascuna pel seu compte. 
Ell, primogènit d'una família eslovena d'origen, durant la segona Guerra Mundial sofrí penúries en un camp de concentració a Estíria i la posterior deportació argentina. Amb els seus pares i alguns dels germans s'establí a Mendoza. Es casà amb una dona russa amb qui va tenir mainada. El matrimoni no els funcionava prou bé i, quan el darrer fill es va independitzar, en Thomas també va marxar de casa.
Fou quan anà a retrobar la Teresa, una bona amiga que l'aixoplugà a casa seva. Van conviure adults, anys feliços, fins que la salut -no l'amor- els minvà. Aleshores fou quan decidiren ingressar junts a una residència d'ancians. Envellien feliços, dedicats l'una per l'altre. En Thomas va morir de forma imprevista -malgrat la seva diabetis- i quan se li comunicà a la Teresa, ella agafà un cobriment de cor i finí a l"acte. Un transtorn familiar, sentit entre tants. Les seves restes seguiran juntes. Més d'una vegada n'havien parlat.
                                                                                                              Antoni Plans