TEMA FINESTRES/VENTANAS - Les finestres indiscretes - MAR BRUGUERA

Les finestres indiscretes (paròdia dolenta de la pel.lícula d’en Hitcock)

Tinc agarofòbia entre d’altres patologies. No cal que cap psiquiatre ni metge de cap mena m’ho diagnostiqui. Ho sé i prou. Demà farà 6 mesos que no surto de casa, bé la veritat és que sola no podria sortir perquè tinc el peroné de la cama dreta trencat, tres costelles que no s’acaben de curar, un canell dislocat i diria que he perdut la major part de les neurones que tenia al cervell, si és que en tenia alguna.

Va ser un accident molt desafortunat, m’ho vaig fer tota soleta, tot per un inoportú whatsapp. Va ser molt ràpid, una mirada al mòbil tirat al seient del copilot i em vaig veure donant voltes de  campana agafada al volant  i  acomiadant-me del món. No va ser així, pocs minuts després, no sé quants, el temps va en un altre ritme en aquestes circumstàncies, estava envoltada de  sirenes, ambulàncies, metges, policies i gent ...

Vaig ser a l’hospital 2 mesos. Els primers dies vaig rebre moltes visites però poc a poc van anar minvat. No tinc pares ni germans, només amics que em pensava que ho eren, però ja se sap, tothom va enfeinat. El dia que em van donar l’alta vaig haver d’agafar un taxi. A casa tot era com ho vaig deixar el dia de l’accident però ho veia  una mica emboirat. La casa em va caure al damunt i em vaig desmuntar per primera vegada. Sola, vaig sentir la solitud, i em vaig veure totalment desvalguda. Vaig tancar persianes i finestres. Volia dormir el que no havia pogut dormir a l’hospital. A la farmaciola hi tenia somnífers. Me’n vaig prendre tres juntament amb dos antiinflamatoris forts que em van donar a l’hospital tot acompanyat d’un gran got de vodka. Quan em despertés pensaria, pensaria com encarar la meva vida a partir d’ara.

Em vaig despertar al migdia, embotornada i vaig haver de fer un esforç per saber on era i què havia passat. Més o menys em vaig situar. Cap missatge, cap whatsapp. Els “amics” s’han cansat de mi. No els hi puc retreure, s’ha m’ha agrit el caràcter, m’he tornat antipàtica i desagradable... però no es poden ni imaginar els dolors que he patit i pateixo. Sola, sola, m’ho he de ficar al cap, sola a partir d’ara.

No en vull saber res del món exterior. Compraré tot el que necessiti per internet i m’ho portaran a casa, inclús els medicaments. Amb el traumatòleg ja vam acordar que de moment parlaríem per skipe ateses les meves dificultats per traslladar-me.

No necessito ningú, tinc un armari ple de pelis antigues que tant m’agraden, la meva millor companyia

Van passant els dies. Ahir va tocar connexió amb el metge. Vaig procurar estar presentable, em vaig rentar la cara i em vaig fer una cua tibant. El doctor amablement em va preguntar com estava:

-      Ja es pren la medicació quan toca?  Sí. No, que va, em prenc les pastilles de tres en tres i quan em rota.

-      Recordi que amb aquesta medicació tan forta no pot beure alcohol. Sap dels meus antecedents. No doctor, m’he tornat abstèmia. I una merda, bec més que mai.

-      També és molt important portar una bona alimentació. I tant doctor, no es preocupi, menjo molt saludablement. I una altra merda, tot precuinat i escalfat al microones tres minuts.

-      Ha de fer els exercicis que va començar a l’hospital. Convindria que l’ajudés algun fisio. Sí, doctor, ho estic fent. I ja van unes quantes merdes, a casa no entre ningú més enllà del rebedor.

Els meus dies no tenen hores. La meva casa és un caos. Només m’interessa beure, empastillar-me i veure pelis antigues i una afició nova interessant: observar els veïns del davant amb la meva càmera Nikon i fer fotos. Segueixo la vida de tres famílies, ho sé tot, els seus horaris, els dels grans i els dels fills. N’hi ha una que durarà poc, es barallen constantment, inclús un dia a l’home se li en va anar la mà. Són molt imprudents, mai corren les cortines ni abaixen persianes. No se’ls passa pal cap que una agarofòbica que viu al bloc del davant els pugui estar observant. Em fa patir molt un nen d’una de les famílies, els seus pares l’ignoren totalment, no hi són mai, sempre està sol. Però se’l veu madur per l’edat que té. És molt disciplinat . L’altra família no té cap interès. Mai passa res d’especial en aquella casa, són uns avorrits.

I així van passant els meus dies, del llit al sofà – a la dutxa quan ja no suporto la pudor que faig-  la filera d’ampolles, els pots amb les pastilles, les pelis antigues en blanc i negre i la meva nikon. El mòbil mut i el timbre de la porta també. Els miralls els he tapat amb un llençol perquè no em vull ni mirar.

Un timbre escandalós em desperta, miro el mòbil, les 7 del matí, i es veu que he dormit al sofà. Qui podrà ser? Mai no ve ningú i a aquestes hores!, ni a cap hora fora dels proveïdors que tinc controlats !!!

Em quedo quieta però el timbre va sonant i una veu d’home forta va dient que obri la porta. Hauré d’obrir i fer-lo fora sigui qui sigui. Obro i em trobo dos policies uniformats amb un paper que em posen davant la cara. Tenen una ordre d’escorcoll i una denúncia en contra meva. Els senyors no sé qui .... ah ... un dels davant de casa, els avorrits!!, m’han denunciat per intromissió a la seva intimitat  i per assetjament. M’han de portar a comissaria per prestar declaració. Una policia em porta un abric i m’ajuda a posar-me’l. M’agafen per sota els braços i així que poso el peus a fora em desmaio. I ja no sé què ha passat. No hi sóc.

Mar Bruguera

Maig 2018

TEMA - FINESTRES/VENTANAS - La joven de la ventana de MARI VERA

LA JOVEN DE LA VENTANA

Anochecía, paseaba lentamente absorto en sus pensamientos, tras aparcar en el garaje próximo a su apartamento, situado a las afueras de un pequeño pueblo a pocos minutos de la ciudad. Fumaba el último cigarrillo del día.

Aquella noche fue cuando la descubrió por primera vez tras los sucios cristales de la ventana del segundo piso del antiguo edificio que presidia su calle. Un edificio de cierto prestigio histórico, pendiente de reformar.

Se sorprendió, lo suponía vacio, paró y retrocedió hasta un rincón más oscuro de la calle, desde donde poder contemplar la imagen de la muchacha, sin ser visto. Ella, apartaba las viejas cortinas de encajes, rasgadas por el paso del tiempo y con ojos tristes miraba fijamente hacia el camino que al final de la calle se perdía en el cercano bosque. Su melena negra y rizaba  caía sobre los hombros y se intuía una especie de camisa blanca  cubriendo su cuerpo.

Carlos con sumo cuidado saco el móvil de su bolsillo, enfocaría la cámara hacia la ventana y con el zum acercaría la imagen de la joven para así conseguir una  visión más detallada y próxima. La muchacha seguía con la miraba fija hacia el camino. Quizás esperaba la llegada de alguien. ¿Sería una ocupa?- pensó. Su serena belleza lo cautivó. Ella, inesperadamente giró su cabeza y desapareció de su vista.  Aquella noche fue el principio de lo que más adelante se convertiría en una obsesión.

No se concentraba en el trabajo, estaba esperando que la jornada laboral acabara y únicamente se reunía con sus compañeros a tomar alguna cerveza hasta que anochecía, entonces con cualquier excusa se despedía de ellos, salía rápidamente hacía su coche dirección a su apartamento. Una vez allí, repetía la misma rutina noche tras noche, se refugiaba en el rincón de la calle que ocultaba su presencia y allí esperaba hasta que por fin la imagen de la joven aparecía en la ventana. Contemplarla furtivamente era todo lo que podía hacer. Su corazón se aceleraba, le invadía una sensación extraña, no podía controlar sus emociones, jamás se había sentido así. Se había enamorado perdidamente, ni lo entendía ni deseaba entenderlo pero el hecho era que la joven se había adueñado de su pensamiento y de todo su ser.

Un domingo por la mañana decidió acercarse al edificio, realmente el aspecto de éste era de abandono total, algunas ventanas tenían los cristales rotos. Nunca había reparado en ello, ese tramo de la calle generalmente lo hacía camino del parking siempre con prisas.

Se acercó a la puerta, estaba casi cerrada, empujó pero parecía atascada, insistió con toda la fuerza de la que fue capaz y cedió unos centímetros, los necesarios para que su delgado cuerpo pudiera acceder al interior. Todo estaba medio derruido, Subió los peldaños de dos en dos. Y llegó a la que pensó seria la vivienda que daba a la calle. La puerta estaba forzada, la cerradura rota, entró rápidamente hecho un vistazo general, allí no parecía que pudiera vivir nadie, atravesó el salón y abrió una puerta, parecía un aseo, avanzó, llegó a un dormitorio y efectivamente allí ante la ventana de espaldas a él se encontraba la joven. De repente un escalofrío recorrió su cuerpo, En ese momento comprendió lo que sucedía, pero estaba paralizado. Ella se giró sonriendo, se acercó levitando, sin apenas rozar el suelo, lo abrazó con sus calavéricas y frías manos. Y con su beso, sabor a muerte, selló para siempre su amor eterno.

María Vera López

Mayo 2018