Habitació 808 - El do

Habitació 808 - El dó

Vaig entrar en aquella cambra buida, impersonal i alhora plena de fantasmes. Moltes mans abans de les meves  havien fet girar el pom de la porta, premut l’interruptor, deixat les maletes al terra prop l’armari. El silenci, les làmpades de les tauletes de nit enceses que donaven un breu toc de llum a la penombra, no em portaven la pau; sinó les visions de desenes d’antics ocupants regirant-se al llit, aixecant-te per anar al bany o per respondre una trucada telefònica imprevista. Homes de mitja edat, parelles joves, dones soles, un ancià assegut fumant al balcó. 

Tenia aquell don, i quan baixava la guàrdia m’agafava per sorpresa i se’m emportava en un mar sense aturador d’imatges mudes. Ara podia veure com una noia rossa es rentava les dents reflectida al mirall del lavabo mentre jo deixava el meu raspall al vas encara embolcallat pel precinte plàstic. Un vell, d’aspecte oriental, es tallava les ungles dels peus assegut a la tassa del vàter. El vapor d’aigua calenta darrera la mampara m’impedia saber si era home o dona el qui s’hi estava dutxant. 

Sabia com fer-ho desaparèixer tot: amb un parell de inspiracions profundes i concentrant-me mentalment; però m’havia sentit tant solitari i foraster a aquella ciutat tot el dia, que em venia de gust assaborir de la munió imaginària de companys d’habitació. 

La dona que amorosament posava les camises als calaixos em mirava i somreia mentre em parlava. Jo no podia escoltar cap de les seves paraules, però la imaginava de vacances amb ganes de sortir a conèixer la ciutat que es mostrava resplendent pel finestral de la balconada. No seria jo qui li tragués la il·lusió, qui li contés les històries fosques d’aquella metròpoli. Desgraciadament, el meu do també comportava veure-les. I de vegades, a algun altre hotel a qualsevol altre lloc, havia baixat a recepció i demanat canviar de cambra. Homes i dones amb ulls plens de llàgrimes, discussions desesperades, cares empolsinades de cocaïna, cossos inconscients abandonats sobre catifes mullades d’alcohol o de sang. 

Per sort, avui podria dormir. Assegut a la butaca com un voyeur, contemplant aquella parella que feia l’amor al meu llit sense desfer, de llençols curosament doblats per una cambrera d’hotel que, amb la precisió d’un metrònom, sortia i entrava repetidament per la porta de la cambra.

Núria López García

març 2017

Bodas de rubí

Bodas de rubí

Hubiéramos celebrado nuestro cuarenta aniversario esta misma semana, Septiembre, siempre nos pareció un mes maravilloso.

No fue fácil, pero con el esfuerzo de ambos, habíamos conseguido una vida acomodada y creado una pequeña y solida familia; teníamos dos hijas.

 Un día, de manera cruel e inesperada, el destino rompió nuestra armonía, Raúl enfermó gravemente y tras meses de lucha y sufrimiento, nos dejó para siempre.

Teníamos reservada, como hacíamos año tras año, la habitación del pequeño hotel costero que vio crecer nuestro amor. Allí pasamos nuestra primera noche de bodas y durante cuarenta años, jamás habíamos faltado a la cita.

Abatida, sin consuelo, sentada en la cama, frente a la ventana, abrazaba la urna mortuoria que contenía las cenizas de mi amado esposo. Mis hijas en principio se opusieron a  este viaje, no lo creían conveniente, pero al ver que mi decisión era firme e irrevocable, accedieron compasivas.

Sentía que se lo debía, le hacía tanta ilusión esta fecha.

Miré a mi alrededor, la habitación me hacía sentir más cercana a él, parecía que de un momento a otro aparecería risueño como siempre, saliendo del baño envuelto en el albornoz del hotel. Cerré los ojos, unas lagrimas empezaron a deslizarse por mis mejillas, hasta ahora las había contenido,  la desesperación me desbordaba. Perdí la noción del tiempo, el sonido del teléfono me devolvió a la triste realidad, Mario el conserje del hotel, solícito como siempre y conocedor de mi estado de ánimo, me preguntaba si quería que subieran la cena a la habitación, rechacé  aunque agradecí su oferta, no me apetecía tomar nada.

Coloqué la urna en la mesita de noche, junto a una pequeña caja que contenía el regalo que había escogido para tan señalada ocasión; un anillo con un pequeño rubí. Me acosté.

Dormía…de repente un frio aliento rozó mi rostro. ¡Me sobresalte! Abrí los ojos, una extraña sensación me invadió. ¿Un mal sueño? Inmóvil ralenticé mi respiración agudizando mis sentidos, intuía una presencia aunque mis dilatadas pupilas nada veían. Mantuve los brazos  bajo las sabanas, incapaz de acercar mi mano al interruptor de la luz.

Algo rozó mi brazo, ¡estaba segura! Mi cuerpo empezó a temblar, en la oscuridad no podía saber que estaba sucediendo. El temor nubló mi razón. Un sudor frio me envolvió y al sentirme fuertemente abrazada, desfallecí.           

 ¡Me llevó con él!          

Maria Vera 

Sorpreses a l'habitació 201

Sorpreses a l’habitació 201

“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...”

(de la cancó Pedro Navaja, de Rubén Blades, 1978)

“Fortunatissimo per verità!

Pronto a far tutto,

la notte e il giorno

 sempre d'intorno in giro sta”

(de l’ària Largo al factotum, dins l’òpera Il barbiere di Siviglia, de Gioachino Rossini, 1815)

Vaig arribar aquella mateixa tarda, just amb el temps per deixar la maleta a la cambra de l’hotel i afegir-me al sopar de germanor preparat per la companyia. Després d’haver treballat a Barcelona fins el migdia, cansat del viatge, aquests àpats esdevenen interminables. Durant quatre hores, parlem molt -de tot i amb do de llengües-, bevem a dojo i ens atipem massa, fins incorporar-nos successivament als corresponents dormitoris dobles d’us individual (DUI).

Comptem amb allotjaments ben situats al Düsseldorf de la Kunststoffmesse, la fira de plàstics més important del món, la “K”. De servei a l’estand corporatiu, l’empresa ens oferia emplaçament cèntric.

El Dr. Klaus Hoffmann, melòman teutó, especialitzat en motlles de darrera tecnologia per a la injecció de polímers, havia concebut una peça cabal per aquest sistema de processat, un tipus de torpede calefactat que, per la similitud amb la corba de la seva panxa, popularment portava el seu nom. La Susanna Ulloa, enginyera veneciana, animosa i experimentada companya nostra, tenia la costum de cantar òpera mentre es dutxava somiant la Fenice de matinada. Tots i totes, teníem assignades DUIs semblants.

En obrir la porta de la l’habitació, a primer cop d’ull observo la maleta oberta, tot rebolcat. M’hauran robat?... El balcó està obert amb les cortines voleiant, m’hi adreço i no hi ha ni una ànima, suspens glacial, fora... la foscor, silenci. De sobte, un murmuri, em giro i m’adono que la roba escampada no em pertany. Em desapareix la sensació de saquejat quan la remor de la dutxa del bany tancat confirma que no estic sol a la cambra. Una ocupa, més d’un o d’una? O sóc jo l’intrús? 

Ràpid reculo, deixo l’alcova procurant no fer soroll. Just abans del llindar de la porta sento cantar a dues veus l’ària de Figaro: “La ran la lera la ran la là...” amarada d’aigua i qui sap si relaxada luxúria al lavabo. Em dirigeixo ràpidament a l’ascensor i m’adono que estic en una planta equivocada. Comento a recepció el cas, sense entrar en detalls, i asseguren estranyats que les claus de les dues cambres -la 101 i la 201- responen a codis diferents. La informàtica sovint sorprèn. Guaito qui té assignada aquella habitació: com s’ho passen de rebé en Klaus i la Susanna, entre tendres torpedinades de baríton i refilats de tiple.

Antoni Plans i Lladós,

Vilassar de Mar, 6 de maig de 2017.

Lectures Sant Jordi 2017 i 2016 - els cartells

Cartell de Modistes d'històries - lectura Sant Jordi 2017

Cartell Modistes d'històries - Lectura Sant Jordi 2016

Ja fa dos anys que el dissenyador Tomàs Capdevila (www.tcn.cat) ens fa el cartell de les lectures de Modistes d'històries. Són preciosos.

La (habitació) 306

-       Que tenga una feliz estancia, Sr. González –le dice la joven recepcionista, un poco turbada, mientras le tiende la llave de la 306.

Se dirige al ascensor sabiéndose observado por la camarera desde detrás de la barra. Sabe que su figura resalta con aquella ropa de marca.

Entra en la habitación que conoce bien: Este será el sexto año que se aloja en ella, lejos de su casa, de su familia, para un nuevo ficticio viaje de negocios.

Deshace la maleta colocando la ropa doblada, perfecta, en el armario.

Sale a la calle e inspira profundamente al percibir el olor de mar; siente que se va relajando mientras pasea hasta el restaurante recomendado por el diario unos meses atrás…

Ha seguido los mismos rituales, como siempre en una nueva zona de “caza”. Ya es su última noche en la ciudad. Al entrar en el bar de copas que estuvo ayer el movimiento de unos brazos agitándose en el aire llaman su atención. Satisfecho y confiado avanza hacia la jovencita, que le espera con una sonrisa radiante.

-       Mónica, qué bien que hayas venido. ¡He reservado la noche para estar contigo!!  

En un momento de distracción vacía el contenido de un sobre en su consumición y al poco tiempo, entre risas, propone tomar otra copa en otro lugar.

De camino, Mónica se encuentra mal y Rafa, solícito, le ofrece ir a su hotel, que “está aquí al lado”. El malestar va en aumento y Mónica accede a acompañarle.

Cuando entran en el hotel ya está casi inconsciente; Rafa la lleva cogida por debajo del brazo, como si estuviera ebria. Hace un guiño al recepcionista de noche y se encamina al ascensor.

Al llegar a la habitación, la deposita suavemente en la cama; la desviste, guardándose en el bolsillo el minúsculo tanga negro. Coge el neceser, saca las tijeras, el preservativo, la botella con el aceite de masaje y una cadenita de plata con una diminuta clave de sol. Se desnuda, doblando cada pieza de ropa.

Pone la canción “O Fortuna” de la ópera Carmina Burana en su móvil. Nota la sangre fluir enérgicamente; mientras se acerca a la nueva Blanca Nieves extendiéndose el aceite en las manos, experimenta la potencia de la incipiente erección.

El estruendo de la puerta al golpear contra la pared le paraliza.

La inspectora Matamala le apunta con su arma y le esposa recitándole sus derechos.

Antes de que se lo lleven, con rabia contenida, le masculla casi al oído: mi hija fue tu última víctima. Te pudrirás en la cárcel, cabrón.

Una habitació d'hotel

 

UNA HABITACIÓ D'HOTEL (O el nostre hotel Sant Jordi 2017)

Com cada any per Sant Jordi organitzem al preciós jardí de la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar una lectura dels nostres textos en una sessió vermut.

Inicialment érem persones que havíem fet algun taller d’escriptura amb la Raquel Picolo. Ara s’han afegit altres persones amb les que ens uneix la passió per escriure. I amb les que ens trobem un cop al mes per a compartir els nostres textos sobre un tema proposat. Com que cada vegada una de nosaltres porta un pastís, a les trobades li diem “lletres dolces”.

Aquest any la trobada de Sant Jordi ha estat el passat dissabte dia 5 de maig. El tema que ens havíem proposat era “una habitació d’hotel”, inspirades en una visita que vam fer a CaixaFòrum (organitzada per Viladona) on vam veure el quadre d’Edward Hopper que teniu al programa i que es diu “Hotel room” (1931).

Algunes persones del grup i altres acabades d’arribar vam llegir els textos i els anirem penjant al blog per a que els pugueu gaudir.

El jardí, el sol, els secrets d’aquelles cambres d’hotel... i tot amenitzat per la música que ens va posar en Marc Fort i Pi. Va ser un matí extraordinari, entranyable, genial...

La segona hòstia d’en Met

Gràcia, deu de maig de 1956. Amb la seva germaneta Teresa de sis anys i companys de la tercera classe, en Met va fer la primera comunió al seu col·legi dels Josepets. La Tesa -com ell aleshores l’anomenava-, al saber llegir una mica i començar a escriure, pogué ser admesa a les classes de doctrina preparatòries per rebre el sagrament.

Aquell dia la mare els havia arreglat ben elegants, com s’acostumava per l’ocasió. De la nena, talment una nina, destacaven els tirabuixons i, de tots plegats, la cara de beneits conservada en una fotografia on l’oncle capellà d’en Jaumet i la Teresa els donava el pa àzim consagrat, presumpte cos de Crist. 

L’hòstia calia empassar-se-la en estat de gràcia, sense mastegar i amb respecte, un cop la saliva hagués estovat aquella làmina circular, rodona i blanca, que els semblava prou gustosa. La seva tia Paquita monja, quan la visitaven al convent de Vic, els obsequiava amb uns quants retalls d’aquelles formes.

Ulls clucs, agenollats amb les mans juntes, pregant, amb la boca encara plena. Recolliment, devoció, misticisme... En aquest estat letàrgic de somnolència, en Met tenia la sensació de convertir-se en un cuc de seda, com els que alimentava diàriament amb fulles fresques de morera, atrapat dins d’un capoll, fent esforços per poder desfer-se’n, sortir-ne i anar quan més aviat millor a jugar...

Ell continuava somiant que el tap engalanat amb dentetes de la seva germana duia posada una màscara de papallona, d’ullets menuts i cabells transformats en antenes, i del seu vestit de cuca de llum en sortien ales de coloraines. Seguia pensant que ella havia fet trampa mastegant dissimuladament per acabar abans. Se li havia avançat i això no podia ser.

Jugar lliures era el que més els hi agradava. Es sentia a ca l’Alomà, una casa de camp entre Argentona i Mataró, fent experiments al trosset d’hort que el Sr. Joan -de motiu L’australiano- li deixaria a l’estiu, on hi podia cultivar de tot (cacauets, mongetes, raves, tomàquets, pastanagues, plantes i flors curioses) i observar animalons (marietes, formigues, mosques, borinots, escarabats, sargantanes, cucs diversos, ocells i un eriçó). Omplia de preguntes al pacient Sr. Fornells, el vell pagès de la finca del costat, que també l’assessorava.

Però la recerca biològica no es limitava a les espècies que campaven a l’hort. Més enllà de constatar la proliferació de bestioles i vegetals, es procurava una explicació lògica del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.  El que no li funcionava gens, era caminar sobre l’aigua, a no ser que el safareig, el torrent o un bassal estiguessin prou buits. Ni parlar-ne del mar, ni de la riera d’Argentona, més enllà de la via del tramvia, quan baixava cabalosa, de bat a bat, després d’alguna tempesta.

Li havien parlat de la Ruta de la Seda, lluny de la font picant i del turó de la Creu, una fita quotidiana al món, que es coneixia al mil·límetre. Mitjançant la seva col·lecció de segells li arribaven imatges del Kazakhstan, el Tadjikistan, la Índia, la Xina... Imaginar l’autèntic paradís terrenal -amb gent lliure, descalça, sense converses avorrides, ni històries no constatades, ni oli de fetge de bacallà-, això és el que més li agradava. Definitivament, el cel encara no s’havia explorat prou.

En Met havia decidit inspeccionar amb la Tesa l’edifici veí del magatzem del sindicat, tancat i barrat, on podien entrar-hi per una mena de portella petita com la d’una gàbia per l’aviram. A l’interior d’aquella grandiosa nau abandonada, s’hi conservava una cadira de mans -una mena de palanquí asiàtic, amb la caixa treballada-, utilitzada en segles anteriors per transportar persones nobles i poderoses, algunes potser comerciants de sedes, pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, vidre, corall, etc.   

En Met va despertar just quan la Tesa i els seus companys varen incorporar-se per tornar a seure al primer banc de la capella del col·legi. D’ençà de quan va néixer no rebia una plantofada virtual tan impactant. La segona. La primera fou real, recent deslligat de la mare. Aquesta vegada no va plorar. La funció s’acabava.

Antoni Plans i Lladós – Vilassar de Mar, 19 de febrer de 2017