LA NATURA EM DESPERTA ELS SENTITS - Pilar Farrero

Tinc la sort d’haver nascut en un petit poblet de la Vall de Boí, on la Natura hi és present durant les quatre estacions de l’any.

La vista és un dels sentits que em permeten observar la bellesa en estat pur. En aquesta època de l’any, muntanyes emblanquinades per la neu es barregen amb prats on comença a despuntar la primavera. Les xicoies inicien la seva florida groguenca, les violetes menudes i boniques treuen el cap, amagades entre les fulles caigudes dels arbres. N’agafo una per olorar-la i quina és la meva sorpresa en comprovar que ha perdut la seva delicada olor. Llàstima!

M’agrada passejar, lentament, pel costat assolellat del riu, escoltar la seva remor i gaudir d’aquesta aigua clara, freda i transparent que ràpida espera el desglaç de la neu caiguda aquest hivern de forma molt abundant, que servirà per omplir preses i pantans, sota mínims fins fa ben poc.

Continuo caminant pel Salancar de Barruera tranquil·lament amb un ventet que m’acarona i el silenci quasi absolut, només interromput pel salt de l’aigua que suaument llisca entre les pedres i pel llunyà dringar del picarol o l’esquella que sovint porta el bestiar. Em trobo amb en Jordi, pagès de vocació, parlo amb ell i el veig molt preocupat per les destrosses que li han fet en els seus conreus les taupes i els porcs senglars que sovintegen aquesta zona. Se sent la fortor del farratge que està donant al bestiar. És del silo d’herba verda fermentada i de vegades una mica humitejada, recollida durant l’època estiuenca, que molesta als turistes que volten per la vall.

Aquestes passejades solitàries, m’ajuden a tenir un diàleg amb el paisatge i crec que és molt important observar i sentir el que em diu. M’adono que ja m’he allunyat força del poble, el temps és canviant, s’alternen les clarianes amb alguna nuvolada i comença a refrescar, no duc paraigües i decideixo tornar.

La naturalesa és aquella gran enciclopèdia que a través dels cinc sentits, si els sabem percebre, ens ajudarà a entendre i apreciar la seva bellesa.

La història de la literatura està farcida de bons escriptors amb diferents mirades que ens poden ajudar a gaudir d’aquests plaers.

Sovint escrivim com si els nostres sentits estiguessin atrofiats. És bo, crec jo, donar pas a moltes d’aquestes sensacions tenint en compte que, a part de la vista, ens entren per l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte.

Qui no recorda escoltant una melodia aquella agradable experiència viscuda una nit d’estiu? O aquell menjar que ens retorna a  la nostra infantesa, quan la mare o l’àvia ens ho preparava?

Una olor o el tacte, acariciant una pell suau, ens fa també sentir bé la persona que tenim al costat.

En totes aquestes vivències hi podem afegir, per tal de fer-ho més complert, un sisè sentit: la intuïció. La intuïció ens ajudarà a percebre algun aspecte considerat com a evident.

Vull acabar recordant dues frases de la Raquel Picolo quan diu:

“ Llegim la vida amb els cinc sentits des del ventre de la mare”.

“Els sentits físics, també són, les portes de la memòria”.

Nota: Escriptors relacionats amb la natura:

·        Verdaguer a Canigó. Descriu el paisatge amb les millors paraules.

·       Maragall. Parla d’ell en contacte amb la natura, mostrant els seus pensaments, mostrant la intimitat i la part emocional.

·        Pep Coll recollint rondalles del Pirineu.

·        Victor Català, Caterina Albert a Solitud.

·        Juan Ramón Jiménez a Platero i yo.

·        Moltes faules.

·        La novel·la russa on la natura es presenta de manera salvatge.

·        Jules Verne, busca l’espai, la ficció.

·        Julio Cortázar.

·        Toni Sala. Notes de literatura catalana, especialista en paisatge.

·        Erri de Luca. El pes de la papallona.

·         Raquel Picolo.

AIDÉ - Carla Pi

De quin color és l’amor, Aidé? Bona pregunta… Els teus grans ulls verds tenen una lluïssor especial quan me la fas. Per sort, no pots veure (no?) l’expressió de la meva cara quan ho sento.

Curiosa, l’obsessió pels colors que has tingut des que vas aprendre a parlar... “De quin color és el cel?”, preguntaves. O “De quin color són els núvols?”. I jo feia mans i mànigues per contestar-te... Fins que vaig descobrir el recurs dels sabors : “Del color del cotó de sucre”, o “Del color dels caramels de maduixa”. I tu reies, feliç amb la nova definició.

Perquè et conec des que vas néixer, Aidé. I recordo els ulls de la teva mare (verds i grans com els teus), infinitament tristos i també infinitament indignats, mentre em deia : “És cega... cega! Te n’adones?”.

La teva mare, que ja havia decidit abans que naixessis que et diries Aidé perquè –enamorada de les llengües clàssiques – estimava aquest nom, que vol dir “acariciada”. Ella volia que la vida t’acariciés. I, en canvi, la vida –aquesta broma de vegades tan cruel – va començar amb una esgarrapada : cega!

Però, tot i l’inici – i com una mena d’ironia afortunada –, has estat un raig de llum brillantíssim que ens ha il·luminat el dia a dia. Reparteixes a mans plenes allò que no tens...

Vas descobrir aviat que els teus altres sentits (tacte, oïda, gust...) eren molt més esmolats que els nostres, i vas començar a jugar a transformar-ho tot en colors.

“L’Eloi és de color de llimona verda”, deies del company aspre i difícil. L’escola era de color avellana, dura de mastegar, però de gust agradable. El teu germà petit, de color marinada : fresca i, de vegades, molesta.

Fins que avui, Aidé, vint anys i un somni més tard, has entrat tan decidida com sempre i m’has preguntat : “De quin color és, l’amor?”. Ho deies amb la il·lusió de qui acaba de descobrir un regal inesperat. I, dintre meu, començaves a allunyar-te.

I jo, Aidé, no he sabut què contestar-te. De color de nena cega i somrient. De color de caramels amb cor de sidral. De color de nits en blanc a l’espona del teu llit, contemplant-te. De color de sucre i de color de vinagre, com les maduixes que fa la teva mare. Del color del silenci contorbat, preservat durant vint anys...

En lloc de tot això, he recollit engrunes de somriure i t’he contestat : “De color de pell respirada de prop, de color d’infant recent nascut, de color d’absències i de somnis”. Volia afegir que també és de color de renúncia i de neguit, de penediment, de tristesa i d’enyor... Però he vist el desconcert al teu rostre, sempre tan clar, i he afegit : “De color de futur i d’esperança. Del color que tu vulguis, Aidé. Del teu color preferit”.

Has dubtat un minut, però has sacsejat el cap i has rigut satisfeta. T’has acostat, has esbullat els meus cabells amb el gest habitual que t’és tan propi, i te n’has anat, deixant rere teu només solitud de color negre.

TRANSFORMACIÓ - Myriam Gonzàlez Parga

Asseguda a sobre d’una roca, a dalt de la muntanya, li agrada observar els espais oberts de la natura  I gaudir de la seva espectacularitat.  La seva mirada arriba fins les més altes muntanyes que semblen  petits gegants.

Els colors  verds grocs, vermells i grisos  es barregen creant una gama cromàtica tan perfecta, que li sembla feta per un pintor.

Al respirar l’aire pur i net, sent com els seus pulmons  s’omplen d’una energia que penetra a través de la seva pell, i que corre per dins de tot el seu cos.

El so de l’ocell que canta sobre l’arbre, és el senyal que indica el final del dia, i en el que el sol  es va perdent poc a poc darrera de la muntanya.

El silenci de la nit, dona protagonisme als  sons amagats: el soroll del riu que passa sota el pont,   el de  la branca a punt de caure quan la belluga el vent.

La lluna primer vermella, va cobrint-se poc a poc d’un blanc espectacular que il·lumina tot l’espai. És l’hora de marxar, de tornar al món de les persones, allà on se sent cada dia més buida i trista, li agradaria ser un element d’aquell entorn i integrar-se en ell.  Aquest pensament  li fa sentir-se plena de vida i sentir emocions mai conegudes.

Un impuls dins seu la fa aixecar-se i pujar a la roca sobre la seu. Aixecar els seus braços cap al cel, tanca els ulls mirant cap amunt i crida amb força, - “Esperits de la natura, ajudeu-me, vull formar part  del vostre univers” .

Una papallona de brillants colors blancs i vermells,  vola al voltant seu, i alhora una lleu brisa comença a bellugar els seus cabells pèl-rojos, i poc a poc el vent es va fent més fort i la va envoltant; primer el cap, després el braços, baixa pel seu cos i finalment envolta les seves cames. Tota ella sembla coberta com una crisalida.

Al aturar-se l’aire, desapareix lentament el tel que l’envolta que es converteix en petits estels que volen cap el infinit,  apareixent un arbre de tronc blanc i fulles vermelles, que irradia llum i pau als que s’aixopluguen sota d’ell.

VdM, Abril 2018

Sant Jordi 2018

UN GOT DE CAFÈ

No voldria pas que em prenguéssiu pel que no sóc. Una persona estranya, donada a les teories paranormals i d’altres camàndules. Més aviat me’n ric, d’aquestes bestieses, cosa que no evita que de vegades em pregunti el perquè d’alguna experiència inexplicable.

Més d’un cop m’he trobat en un lloc on sabia positivament que no havia estat mai i m’he sentit com si realment el conegués molt bé. He dit una frase, o m’he trobat en una situació, amb la sensació de “jo ja ho he fet, o ho he dit, abans, això”. “Déja vu”, diu que en diuen. I n’he tingut sovint, fins a preguntar-me quines coses pot fer el meu cervell sense que el domini.

De vegades he patit el que en diríem “somnis premonitoris”, he somniat coses que –interpretades a posteriori, a la llum de fets que han tingut lloc temps després – he pres per “avisos” del meu subconscient, per dir-ho d’alguna manera, també.

Però avui m’ha passat una cosa que no m’havia passat mai. Era a la feina. La tarda plujosa feia més pesat el treball, ja de per si tediós, i per esbargir-me m’he acostat al finestral per on habitualment entra el sol a gavadals i per on avui només entrava la infinita tristesa de la pluja. Al defora hi ha un jardí interior, una illa de verd enmig de la ciutat. Al mig, un estanyol amb quatre carpes i molt de verdet. No és que el paisatge tingui molt a veure amb el que he experimentat, però us ho explico perquè veieu que no hi havia res allà que pogués induir-ho.

La finestra era oberta. M’hi he acostat amb un got de cafè a la mà, he recolzat l’espatlla al marc de la finestra, i aleshores l’he sentit. Era darrere meu, real com l’oficina i el paisatge, mirant-me. He sentit els seus ulls, la seva presència, el seu alè al meu clatell. No m’he girat, per una barreja de por i esperança que realment hi fos, tot i saber sobradament que això era impossible.

M’hauria agradat que, per una vegada, les lleis de la física s’haguessin agafat vacances, i que aquella presència fos autènticament real, malgrat l’ensurt que hauria representat trobar-me darrere meu, al meu despatx, algú desconegut que – ho sabia ben segur – era a quilòmetres de distància.

Per això m’he quedat molt quieta, amb els ulls tancats, respirant l’aire humit i impregnat de la seva olor, gaudint aquella sensació tan plaent i pertorbadora. Com una criatura, he pregat pel miracle...

El telèfon, cridaner, ha trencat l’encís. Només hi era jo, al despatx. Mentre anava cap al telèfon, la solitud, com una muralla sòlida, s’ha espesseït al meu voltant. He despenjat :

-Cortina i associats. L’atén Maria. Digui.

-Com que digui? Ha trucat vostè... Amb qui parlo?

-Jo? Què diu, ara? Em dic Maria i aquesta és la consultora Cortina i associats, però jo no li he trucat. Estava prenent un cafè quan ha sonat el telèfon i...

-Quina coincidència... jo també estava fent un cafè quan m’ha trucat. De fet, el timbre m’ha distret de la sensació estranya que darrere meu, prop de la finestra on estava recolzat amb el got a la mà, hi havia algú...

Quan de tu s'allunya

La clau gira suau al pany. L’Alba entra de puntetes i tanca sense fer soroll, per no molestar els que dormen. Penja la bossa i la jaqueta al penja-robes de l’entrada, es treu les sabates i es posa les espardenyes que hi ha al sabater. Entra a la cuina, encén el llum i comença a preparar les coses per a l’esmorzar de la senyora Conxita. Ho fa amb perícia, sense soroll, amb la delicadesa de qui ja ho ha fet moltes vegades.

La senyora Conxita té el son molt fi i l’ha sentida entrar, però no fa remor, tampoc. No vol que la faci llevar massa d’hora i, amb murrieria, decideix fer-se l’adormida. Després rondinarà –sempre rondina, és el seu únic divertiment, ara – i es queixarà de tot el possible i l’impossible, per bé que sap que l’Alba és una joia, que mai no n’havia tingut cap com ella, de cuidadora. Però, què caratsus!, cal donar una mica de sal a la vida, no?

Al cap d’una estona sona el despertador. L’Aureli i la Magda, el fill i la jove de la senyora Conxita, obren els ulls després d’una nit dormida a mitges per la necessitat d’atendre la mare. Avui també aniran a la feina amb els ulls enganxats amb pinces... L’Aureli fa cap al bany, la Magda, cap a la cuina.

-Bon dia, Alba – saluda la Magda mentre engega la cafetera.

-Bon dia. Com ha passat la nit, avui?

- No ens podem queixar... Només l’hem haguda de portar al bany un parell de vegades, donar-li aigua i vetllar que es tornés a adormir. Avui no ha tingut malsons, gràcies a Déu. A veure com va el dia...

-Segur que anirà bé. Potser li costi despertar-se, però a migdia estarà eixerida. Fa bo, o sigui que agafarem la cadira i anirem al parc. Li agrada donar veces als coloms, ja ho sap. Res de nou del seu fill?

-No, noia, fa dies que no truca. Suposo que deu voler dir que està bé. Pateixo de tenir-lo tan lluny... el trobo a faltar.

-Segur que ell també – la veu se li ha entelat, però ho dissimula amb un somriure. La Magda, que ho ha entès, li correspon.

I el dia segueix el seu camí...

*********

Per les escletxes de la persiana entra una lleu lluminositat procedent del fanal del carrer. Es fa clar molt tard, en aquestes latituds. En Jordi enyora les primeres clarors de l’alba que l’acompanyaven a Barcelona mentre esmorzava. Ara, el primer raig de sol l’agafa ja obrint la persiana metàl·lica de la feina.

Mentre pensa en què deuen estar fent els de casa, agafa el pot de colacao que la mare li posa sempre al paquet que li fa arribar periòdicament, omple un bol de llet i n’hi posa una ració abundant. Queda una barreja espessa amb gust d’infantesa i nostàlgia, plena de grumolls de xocolata. No li agrada el cafè, a en Jordi, i la llet amb cacau li recorda matins que han quedat enrere. Treu un tros de pa que havia posat a descongelar al microones, l’unta amb mantega i melmelada i el suca al bol.

Acabat l’esmorzar, recull la cuina i es fica a la dutxa. Els companys de pis, amb feines nocturnes, encara dormen, i procura no fer massa soroll. En Saïd, físic sirià, fa de vigilant nocturn en una obra mentre no troba una cosa millor. L’Abelardo, psicòleg argentí, ha tingut més sort i treballa a la redacció d’un diari local, vetllant la sortida de l’exemplar quotidià.

Acaba de vestir-se i, amb el mateix sigil, obre i tanca la porta del pis. A l’ascensor, una vella baluerna de l’Alemanya de l’Est, mira el mòbil. Hi ha un missatge de la mare : “Fa dies que no dius res, fill. Tot bé? A casa tots anem tirant. L’àvia i el pare t’envien records. Fes-nos saber de tu. Petons.”. La mare pateix, en Jordi ho sap, però voldria donar-li una alegria al proper missatge. Potser l’entrevista d’aquesta tarda li obri la porta a un canvi de feina i l’acosti a una tasca i unes condicions que justifiquin els diners i els sacrificis que van fer els pares per tal que ell pogués estudiar.

Potser...

Surt al carrer. S’aixeca el coll de l’abric. Coi, quin fred que fa! Una lleu lluminositat s’insinua cap allà on se suposa que es troba l’Est.

*********

En Jordi, barceloní, 30 anys, fill de l’Aureli i la Magda, enginyer industrial sense feina, serveix entrepans en una hamburgueseria de Berlín mentre espera que alguna de les entrevistes de treball que ha fet li proporcioni alguna feina més adient a la seva preparació. Per sort, és un país de la UE, i les titulacions tècniques hi van buscades.

L’Alba, de Ciudad Juárez, 32 anys, filla d’Edgardo i Nelly, advocada que va fugir del seu país escapant de la violència d’uns i altres, cuida avis a Barcelona. No espera res. Els intents que li reconeguin el seu títol i li permetin d’exercir han estat complexes i sense resultat, de moment. A més, ja li han dit que n’hi ha moltíssims, d’advocats del país fent tasques que no corresponen als seus estudis.

Segons algun ministre, l’emigració és una oportunitat per veure món i promocionar-se. Turisme pagat, vaja. 

CAMINO DE LA ESPERANZA

Entregué todos mis ahorros; me atraparon las promesas de futuro y los ojos ilusionados de mis compañeros, que como yo, deseaban dejar tras de sí el hambre y la pobreza absoluta.

Familias completas, se iban quedando por el camino, los más débiles no resistían las primeras fases del largo viaje, el resto seguía adelante sin mirar atrás.

Yo opte por la barcaza, nos fueron colocando apretados unos junto a otros. Cuando creíamos que salíamos por fin al mar, llegaron corriendo un grupo de siete personas más, nos pisotearon y se hicieron sitio a golpes. Hasta entonces todos estábamos en silencio, cambiábamos miradas cómplices, la esperanza se reflejaba en nuestros ojos. Los recién llegados, se mostraron agresivos, empezaron a zarandear a los mayores, exigiendo que entregáramos las pertenencias que llevábamos y nos despojaron de móviles, relojes y si alguno aun llevaba dinero, también se lo cogieron.

Empezamos a navegar mar adentro, era una noche serena, la luna, nuestra única luz. Al cabo de un tiempo, no mucho ya en alta mar, se acercó una zodiac que recogió a los siete últimos ocupantes y con sonrisas llenas de crueldad nos abandonaron a nuestra suerte.

El desaliento se instaló en nuestras despojadas almas. Por suerte y antes de que la desesperación nos invadiera, un joven tomó las riendas de la situación, había dejado caer su móvil en el fondo de la barca y ahora lo recogía conectando el GPS y sacando tablones, que hacían las veces de asiento, señaló a los más fuertes para que empezaran a remar. El motor con apenas gasolina hacía horas que había dejado de funcionar. Haríamos turnos, además conocía bien las estrellas y con ellas podíamos orientarnos, al menos por la noche. Un aire de optimismo llenó nuestras miradas. Tres días más tarde fue el mar el que inundó la barcaza. Las olas nos movían a su antojo, el exceso de peso hizo que la vieja embarcación  no resistiera los embates de las olas y caímos todos al mar. Apenas quedaban fuerzas, la fe la perdí el segundo día.

Nos movíamos lo justo para mantenernos a flote; frente a nosotros no había nada, solo mar, los ojos me escocían, mis extremidades apenas respondían a las ordenes de mi cerebro, no quería mirar a mi alrededor, sabía que cada vez desaparecía más gente de la que en principio me rodeaba, me sentí desolado. ¡Qué estúpido había sido! Tenía que haber intentado salir adelante de otro modo. ¿Cómo pude dejarme convencer? ¿Tan inocente era? Aún resonaban en mi cabeza las palabras llenas de promesas de futuro que me convencieron de que el camino era éste, ningún otro.

De repente escucho el sonido de un motor, abro los ojos; sí, no son imaginaciones mías, sí, ahí los tengo delante, valientes hombres y mujeres que vienen a rescatarnos. Se aproximan, empiezan a lanzar salvavidas y a sacar gente del agua, medio muertos, pero con esperanza. ¡Sí, ahí están! Llega otra barca de salvamento, los arropan…

El agua me aleja… ¡Eh! ¡Eh! ¡Estoy aquí! ¡Mírame, frente a tí! No puedo ni levantar el brazo, mi cabeza se hunde y sale del agua como danzando, una danza macabra. Intento gritar, pero mi garganta no responde, ellos no dan abasto, intentan salvar a los máximos posibles, pero yo no estoy entre ellos, me resigno, cierro los ojos y aunque no soy creyente intento recordar una oración que escuche a mi abuela cuando era niño, Ya no lucho, me entrego al mar… Unos fuertes brazos me sujetan, si noto su energía, duda, pero si me sube a la barca, me abrigan, mojan mis labios, pierdo el conocimiento, ¿me he salvado? ¿Valdrá la pena? Meses más tarde supe que no.  

Maria Vera

8 d'ocubre de 2017

Em dic Dania

Em dic Dania, tinc 12 anys i sóc d’Alep, Siria. Era una nena feliç i ara ja he esgotat les llàgrimes. Tenia una casa bonica, una família i amics. Anava a l’escola prop de casa i m’agradava molt. Allà em van ensenyar a escriure, a llegir i també a respectar els meus companys i estimar el meu país. Casa meva era bonica i hi havia caliu. Els meus pares m’estimaven molt igual que  als meus germans, un noi dos anys més gran que jo i la Hala, de tres anys, entremaliada i carinyosa, sempre darrera meu preguntant-me sobre tot. A casa es reia, es parlava i es cantava. El meu pare treballava en un banc i la meva mare era dependenta d’una botiga de roba. El moment més maco era a la tarda, al vespre, quan tots érem a casa, el pare i la mare. El meu germà Samir i jo fent deures i la petita Hala jugant. El pare i la mare parlant del seu dia i preparant el sopar. Tots a taula feliços fins....

Fins que va començar la guerra que ho va destruir tot. Les bombes, la por, la gana, el fred .... Ja no hi va haver més escola. Ens quedàvem arraulits a casa escoltant com esclataven les bombes, cada vegada més a prop. Quan es feia el silenci miràvem per la finestra que ja no tenia vidres i veiem les cases del voltant derruïdes, fum per tot arreu, pols, gent que vagava pel carrer mig despullada, nens que ploraven igual que ploraven nosaltres.

Els pares van prendre la decisió de marxar d’allà. Anar-nos on no sabien però marxar lluny de la guerra. Vam embarcar un dia de matinada   portant un parell de maletes, no podíem portar res més, i ens van entaforar en una espècie de barcassa. Grans i petits, plors i crits. Agafats de la ma i ben junts. Els pares ens dèiem que aviat arribaríem a un lloc on tornaríem a tenir una casa bonica com la nostra d’Alep.

El viatge va durar dies. Fèim una ralla cada vegada que es feia de nit per saber quants dies portàvem allà. Aviat vam acabar les poques provisions que portàvem i la gana però sobre tot la set es feia insuportable. I el fred de la nit, el vent, les onades i la por. I un matí després d’haver dormit unes hores per l’esgotament em vaig despertar i ja ningú m’agafava de la ma. No hi eren, ni el pare, ni la mare ni els meus germans. Sisplau, cridava jo, on són ?? La gent em mirava sense veure’m. Semblaven morts. Una dona gran em va mirar i devia veure tal desesperació als meus ulls que se’m va apropar. Em va mirar, em va agafar la ma i amb la veu molt fluixa em va dir que una onada s’havia emportat la meva família. No pot ser, no pot ser ... Si maca, la teva família ha caigut al mar.

No em van caure més llàgrimes, no en tenia més. Em volia tirar al mar però la dona m’agafava fort i em deia que havia de ser forta. No sé quants dies vam trigar fins que vam arribar a terra. Mig inconscient una veu em va despertar, era un home jove que em parlava en un idioma que no entenia. Jo només volia tornar a Alep, a la meva casa bonica i acollidora. Jo només volia la meva família. Em van pujar en un camió i se me’n van endur. No sé on sóc només sé que m’he quedat sense ànima, estic sola i encara sóc una nena.

Mar Bruguera

Octubre 2017

SOY MIGRACIÓN

Desde el momento en que pisé el consulado español en Buenos Aires para tramitar mi baja, sentí que iniciaba el mayor reto de mi vida: salir de mi burbuja aburguesada y cómoda, donde tenía todo resuelto, para emprender una aventura incierta. En lo personal, era un renacer; en lo social, un salto al vacío; en lo económico, casi un suicidio; en lo urbano, un nuevo entorno, un nuevo hogar. Comenzaba a transitar un camino vital hacia alguna parte, desde un destino elegido: Barcelona.

Solo la fe en mi propia energía me llevaba como un motor a tirar para adelante. Sin ser consciente estaba poniéndome a prueba. Un nuevo paradigma nacía y se abría ante mis ojos a miles de kilómetros.  

Todo era familiar a nuestra vida de hijos de inmigrantes en Buenos Aires, una mezcla de argentinidad con la herencia de costumbres catalanas y sabores mallorquines de mis abuelos. Pero absolutamente todo era sustancialmente diferente. 

Llegaba con pasos de barro, movedizos, donde no había un solo punto de apoyo. Todo era un construir sobre movimientos sísmicos de trabajo y aventuras. Eran tantos los estímulos, retos y emociones, que no se pueden ordenar ni aún hoy a la distancia. Se esfumaban ante mis días mis círculos de pertenencia, de menor a mayor intimidad, y comenzaba a construir una nueva pequeña sociedad propia, con desconocidos surgidos de mis días.  

Con la responsabilidad bien asumida de estar lanzando 36 años plenos de logros y bienestar al aire como una equilibrista, comenzaba una vida más propia, elegida, cosmopolita, de retos y esfuerzos nuevos, de pruebas y frustraciones, de algunos menosprecios y de cálidas simpatías, de choques culturales y semejanzas ancestrales. Nosotros que elegimos emigrar, salimos de una zona de confort hacia una aventura de crecimiento personal, vivimos innumerables retos imperceptibles que muchos no pueden ni imaginar y otros inconmensurables que algunos no podrían soportar. No fue fácil, aún hoy no es fácil. Pero quién esperaba que fuera fácil? 

A veces me pregunto qué me quise probar, qué quise explorar, qué hago aquí. Y la respuesta es que he elegido vivir aquí. Esta es mi vida actual, aquí es donde vivo mis días, donde me he instalado, a donde llegué con lo poco o mucho que retrocedí o avancé en mi vida. Bueno o malo, brillante o doloroso, decepcionante o inspirador, habiendo vivido experiencias sublimes y otras de bajas pasiones, soy lo que soy hoy, más allá de mi ciudad natal, más allá de mi ciudad actual. Definitivamente ya no soy de allí, me siento de aquí, aunque alguno no lo considere así. Pero lo soy. Tal vez más aún que otros por haberlo elegido. En definitiva, solo estoy aquí, ni allí, ni en un futuro incierto. 

Mi experiencia vital, como la de todos, por instantes es fantástica, de conocimiento, de culturas diferentes, de crecimiento, de logros, de expansión; y otras veces, sabe a tragos amargos, sabe a fracaso, a retroceso, a no haber construido mi hogar con todo lo que ello implique. Aunque no haya salido como un cuento de hadas, que no lo pretendía, es la vida más auténtica que pude lograr de mis días. 

En el fondo yo soy lo que he crecido en este viaje migratorio. Ya no soy la que era yo, ya no soy aquellos, pero tampoco soy puramente nosotros. Soy migración, soy América, soy Europa, soy Argentina, soy Cataluña. Soy retornada a tierras de añoranza. Ahora sí que puedo confirmar todo lo que valía aquella melancolía que me transmitieron mi padre y mis abuelos. Y eso me da cierto arraigo que les honro y agradezco. Aunque ya no es la tierra aquella, ya no es la de ellos, es una diferente y muy mía, con el matiz de que tal vez nunca lograré que sea totalmente mía. 

Es extraño, nada vuelve a ser claro después de migrar, nada es lo que era, cuando se deja atrás. Solo puedo afirmar que nosotros, los emigrados, que teníamos en el haber más que ahora, somos mucho más que nosotros, habiendo perdido demasiado y ganado tanto más.

Cómo saber si la experiencia valió la pena?  Nunca lo sabremos. Solo los que hemos emigrado por elección podemos entender la dimensión de nuestro viaje a Ítaca. Cuando lleguemos a destino, habremos tenido el privilegio de saborear y sufrir todas las Ítacas que nos permitieron crecer y ser quienes somos. 

 Alejandra Campos 

Barcelona

7 de Octubre 2017

CASA NOSTRA, CASA VOSTRA...

El 18 de febrer de 2017, mig milió de catalans vam sortir al carrer a Barcelona per defensar els drets humans, la llibertat i la dignitat de totes les persones. 

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets... i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres... sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició...” (Declaració Universal dels Drets Humans, 1948)

• L’Octavi, de pares gallecs, va néixer al Camp de la Bota de Barcelona. De bon matí els despertava el soroll dels afusellaments, quan  executaven lleials a la república. 1734 persones allà foren assassinades durant la repressió de la postguerra civil. 5000 immigrades que com el nostre amic hi visqueren en 800 barraques, sofriren una doble repressió. On hi fou el castell de les Quatre Torres, ara s’hi troben un Museu Blau i molta cultura de ciment. Una memòria històrica escapçada, pudor de Bogatell, olor d’injustícia. 

• De molt petit, al cafè de casa els meus padrins al Pallars, vaig fer un mig amic guàrdia civil, un caporal anomenat Cabo Leoncio. Ell, a banda de la seva feina contra maquis, eventuals desafectes al règim i malfactors, s’interessava més per flirtejar amb gent d’ordre del gènere femení, com la meva tieta Conxita, que servia de joveneta al bar de la fonda familiar. La nostra amistat es veu que no depassava el 50%, perquè un dia digué: “El que tiene un amigo guardia, lleva un duro falso en su bolsillo”. Glup!, aleshores jo no ho comprenia encara. 

• A finals dels setanta, em va contractar una multinacional alemanya, on hi he treballat durant més de trenta anys. La primera estada que vaig fer a la central, fou per conèixer l’empresa i reforçar els meus coneixements d’alemany. Al treball i al carrer agraïen sovint els meus esforços en expressar-me en l’idioma teutó, que per altra banda m’hi sentia obligat. En aquell temps hi havia moltíssima emigració espanyola i italiana a Alemanya, al centre d’Europa. Després van haver-hi turcs i, més recentment, també altres nacionalitats. Jo m’estranyava creuar-me amb algun espanyol que després de tres anys de ser-hi no parlés l’alemany. Això estava fóra dels meus càlculs. 

• La Candela era d’un poblet de la província de Granada, una de tantes persones immigrades a Alemanya als anys setanta. Feia la neteja a l’empresa de Frankfurt, a laboratoris i despatxos. Durant els meus viatges i estades a la central, des de la sucursal barcelonina on jo treballava, ens vèiem i fins i tot havia quedat algun cap de setmana amb ella i la seva parella. Un dia, mig any abans d’un gran canvi estructural, em va advertir: “Algo fuerte va a suceder, porque el Dr. Hinz i el Dr. Kunz no tabajan como antes. Están más por los pasillos, en otros despachos... se nota también por las papeleras más vacías que de costumbre...”. Finalment els canvis no anunciats arribaren i vaig confirmar que convé escoltar sempre totes les opinions.

• Alguna vegada m’ha sorprès quan es destaca el fet identitari en forma excloent o estranya, sovint implícita. “Ser de la terra”, “de casa”, “del poble”, “català”, “espanyol”, francès”, “italià” “bàvar” o “armeni”, “enginyer”, “professor”, “metge”, “actor”, “carter” o “sabater”, aquests i altres haurien de ser conceptes oberts, qualificatius emprats sempre en positiu. Si no, jo els rebutjo i aleshores a mi no m’interessen. Reclamo el dret de tothom a ser i considerar-nos d’on i quan correspongui. Per exemple, no desitjo ser etiquetat com a tècnic, ecologista, català o espanyol, al costat d'actituds impresentables d'individus o col·lectius que se'n poden dir. Quan s'ha escaigut m'ha agradat solidaritzar-me amb argentins, alemanys, occitans, maputxes i altres. Com quan Kennedy va identificar-se amb els berlinesos. I admirar qui faci o compleixi bé el seu paper, amb professionalitat, respecte i estimació. 

Antoni Plans i Lladós

8 d’octubre de 2017