Tinc la sort d’haver
nascut en un petit poblet de la Vall de Boí, on la Natura hi és present durant les
quatre estacions de l’any.
La vista és un dels
sentits que em permeten observar la bellesa en estat pur. En aquesta època de
l’any, muntanyes emblanquinades per la neu es barregen amb prats on comença a
despuntar la primavera. Les xicoies inicien la seva florida groguenca, les
violetes menudes i boniques treuen el cap, amagades entre les fulles caigudes
dels arbres. N’agafo una per olorar-la i quina és la meva sorpresa en comprovar
que ha perdut la seva delicada olor. Llàstima!
M’agrada passejar,
lentament, pel costat assolellat del riu, escoltar la seva remor i gaudir
d’aquesta aigua clara, freda i transparent que ràpida espera el desglaç de la
neu caiguda aquest hivern de forma molt abundant, que servirà per omplir preses
i pantans, sota mínims fins fa ben poc.
Continuo caminant pel
Salancar de Barruera tranquil·lament amb un ventet que m’acarona i el silenci
quasi absolut, només interromput pel salt de l’aigua que suaument llisca entre
les pedres i pel llunyà dringar del picarol o l’esquella que sovint porta el
bestiar. Em trobo amb en Jordi, pagès de vocació, parlo amb ell i el veig molt
preocupat per les destrosses que li han fet en els seus conreus les taupes i els
porcs senglars que sovintegen aquesta zona. Se sent la fortor del farratge que està
donant al bestiar. És del silo d’herba verda fermentada i
de vegades una mica humitejada, recollida durant l’època estiuenca, que molesta
als turistes que volten per la vall.
Aquestes passejades solitàries,
m’ajuden a tenir un diàleg amb el paisatge i crec que és molt important observar
i sentir el que em diu. M’adono que ja m’he allunyat força del poble, el temps
és canviant, s’alternen les clarianes amb alguna nuvolada i comença a
refrescar, no duc paraigües i decideixo tornar.
La naturalesa és
aquella gran enciclopèdia que a través dels cinc sentits, si els sabem percebre,
ens ajudarà a entendre i apreciar la seva bellesa.
La història de la
literatura està farcida de bons escriptors amb diferents mirades que ens poden
ajudar a gaudir d’aquests plaers.
Sovint escrivim com
si els nostres sentits estiguessin atrofiats. És bo, crec jo, donar pas a
moltes d’aquestes sensacions tenint en compte que, a part de la vista, ens
entren per l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte.
Qui no recorda escoltant
una melodia aquella agradable experiència viscuda una nit d’estiu? O aquell
menjar que ens retorna a la nostra
infantesa, quan la mare o l’àvia ens ho preparava?
Una olor o el tacte,
acariciant una pell suau, ens fa també sentir bé la persona que tenim al
costat.
En totes aquestes
vivències hi podem afegir, per tal de fer-ho més complert, un sisè sentit: la
intuïció. La intuïció ens ajudarà a percebre
algun aspecte considerat com a evident.
Vull acabar recordant
dues frases de la Raquel Picolo quan diu:
“ Llegim la vida amb els
cinc sentits des del ventre de la mare”.
“Els sentits físics, també
són, les portes de la memòria”.
Nota: Escriptors
relacionats amb la natura:
·
Verdaguer a Canigó. Descriu el paisatge amb les
millors paraules.
· Maragall.
Parla d’ell en contacte amb la natura, mostrant els seus pensaments, mostrant
la intimitat i la part emocional.
·
Pep Coll
recollint rondalles del Pirineu.
·
Victor Català,
Caterina Albert a Solitud.
·
Juan Ramón
Jiménez a Platero i yo.
·
Moltes faules.
·
La novel·la russa
on la natura es presenta de manera salvatge.
·
Jules Verne,
busca l’espai, la ficció.
·
Julio Cortázar.
·
Toni Sala.
Notes de literatura catalana, especialista en paisatge.
·
Erri de Luca. El pes de la papallona.
·
Raquel Picolo.
