Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

diumenge, 29 d’abril del 2018

FEIX DE SONS - Núria Prats


 “feix de sons”       (vers extret d’un poema de Ricard Pinyol)

feix de sons... feix de sons...sons......sons......feix de sons...... com una monotonia. Una remor que comença aquí i s’esmorteeix en eco fins a desaparèixer. Si la pensem no té sentit: “feix de sons”. Ens resultaria més fàcil entendre, per exemple, “feix de llums”.  Però si la sentim,  feix de sons”, és d’una profunditat en l’espai que no té fi. Un so que sorgeix del silenci i va a parar al silenci, com una eternitat. És traspassar l’univers com ho fa una estrella fugaç ─desig i exhalació.  O com les onades concèntriques i llunyanes d’una pedra quan cau a l’aigua. També el so de la campana, immortal, que perdura en l’aire en infinites reverberacions.
L’alquímia de l’espai, n’hi hauria d’haver prou amb això.
Un sol vers.
La bellesa del so, la immensitat de la paraula.
No entendre, però SER.

LA MAGIA DE LOS SENTIDOS - Ale Campos


La vida va tomando forma de río 
que recorre piedras, 
que respira al ritmo del musgo, 
al son de algas danzantes, 
acariciando cuerpos vivos e inertes,
a la vista de arrayanes milenarios que lo guían, 
alojando a contracorriente apuestas de futuro 
entre tormentas espaciadas.

El gusto de la cotidianeidad, 
de momentos suaves, claros, 
en el que los sentidos son uno 
y a la vez dan identidad al todo,
pasa al sabor rugoso, balbuceante,
de olor turbio, 
de visión sorprendentemente áspera 
y ruido a lágrimas crujientes.

El tacto de escarpadas montañas 
que avivan sus corrientes 
comienza a palpar el mareo, 
la visión ácida, 
el olor a sueños lejanos, 
de gusto triste
y sonido morado.

El olfato a terremoto 
puede oír de lejos la menta, 
el mirar meloso, 
el sonido agreste,
de olor agridulce, 
y gusto lejano.

Sentir el azul cada vez más cerca 
con el gusto a tristeza espantándose, 
con olores cada vez más sonrientes,
ante un panorama alentador, 
que se abre entre el acíbar de las nubes turbias
y que se alcanza con el tacto de las manos abiertas.

De pronto se escucha la sabiduría de la Tierra,
todo se ve cada vez más claro, 
se toca el aire, 
se huele el agua
con gusto al cálido fuego 
que respira vida.

El río torna a dibujar su curso, 
a cantar sus melodías preferidas
a sentir la vida misma.
Todo vuelve a su esencia, 
a la versatilidad que brinda 
la magia de los sentidos.

LA NATURA EM DESPERTA ELS SENTITS - Pilar Farrero


Tinc la sort d’haver nascut en un petit poblet de la Vall de Boí, on la Natura hi és present durant les quatre estacions de l’any.
La vista és un dels sentits que em permeten observar la bellesa en estat pur. En aquesta època de l’any, muntanyes emblanquinades per la neu es barregen amb prats on comença a despuntar la primavera. Les xicoies inicien la seva florida groguenca, les violetes menudes i boniques treuen el cap, amagades entre les fulles caigudes dels arbres. N’agafo una per olorar-la i quina és la meva sorpresa en comprovar que ha perdut la seva delicada olor. Llàstima!
M’agrada passejar, lentament, pel costat assolellat del riu, escoltar la seva remor i gaudir d’aquesta aigua clara, freda i transparent que ràpida espera el desglaç de la neu caiguda aquest hivern de forma molt abundant, que servirà per omplir preses i pantans, sota mínims fins fa ben poc.
Continuo caminant pel Salancar de Barruera tranquil·lament amb un ventet que m’acarona i el silenci quasi absolut, només interromput pel salt de l’aigua que suaument llisca entre les pedres i pel llunyà dringar del picarol o l’esquella que sovint porta el bestiar. Em trobo amb en Jordi, pagès de vocació, parlo amb ell i el veig molt preocupat per les destrosses que li han fet en els seus conreus les taupes i els porcs senglars que sovintegen aquesta zona. Se sent la fortor del farratge que està donant al bestiar. És del silo d’herba verda fermentada i de vegades una mica humitejada, recollida durant l’època estiuenca, que molesta als turistes que volten per la vall.
Aquestes passejades solitàries, m’ajuden a tenir un diàleg amb el paisatge i crec que és molt important observar i sentir el que em diu. M’adono que ja m’he allunyat força del poble, el temps és canviant, s’alternen les clarianes amb alguna nuvolada i comença a refrescar, no duc paraigües i decideixo tornar.
La naturalesa és aquella gran enciclopèdia que a través dels cinc sentits, si els sabem percebre, ens ajudarà a entendre i apreciar la seva bellesa.
La història de la literatura està farcida de bons escriptors amb diferents mirades que ens poden ajudar a gaudir d’aquests plaers.
Sovint escrivim com si els nostres sentits estiguessin atrofiats. És bo, crec jo, donar pas a moltes d’aquestes sensacions tenint en compte que, a part de la vista, ens entren per l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte.
Qui no recorda escoltant una melodia aquella agradable experiència viscuda una nit d’estiu? O aquell menjar que ens retorna a  la nostra infantesa, quan la mare o l’àvia ens ho preparava?
Una olor o el tacte, acariciant una pell suau, ens fa també sentir bé la persona que tenim al costat.
En totes aquestes vivències hi podem afegir, per tal de fer-ho més complert, un sisè sentit: la intuïció. La intuïció ens ajudarà a percebre algun aspecte considerat com a evident.
Vull acabar recordant dues frases de la Raquel Picolo quan diu:
“ Llegim la vida amb els cinc sentits des del ventre de la mare”.
“Els sentits físics, també són, les portes de la memòria”.

Nota: Escriptors relacionats amb la natura:
·        Verdaguer a Canigó. Descriu el paisatge amb les millors paraules.
·       Maragall. Parla d’ell en contacte amb la natura, mostrant els seus pensaments, mostrant la intimitat i la part emocional.
·        Pep Coll recollint rondalles del Pirineu.
·        Victor Català, Caterina Albert a Solitud.
·        Juan Ramón Jiménez a Platero i yo.
·        Moltes faules.
·        La novel·la russa on la natura es presenta de manera salvatge.
·        Jules Verne, busca l’espai, la ficció.
·        Julio Cortázar.
·        Toni Sala. Notes de literatura catalana, especialista en paisatge.
·        Erri de Luca. El pes de la papallona.
·         Raquel Picolo.

AIDÉ - Carla Pi


De quin color és l’amor, Aidé? Bona pregunta… Els teus grans ulls verds tenen una lluïssor especial quan me la fas. Per sort, no pots veure (no?) l’expressió de la meva cara quan ho sento.
Curiosa, l’obsessió pels colors que has tingut des que vas aprendre a parlar... “De quin color és el cel?”, preguntaves. O “De quin color són els núvols?”. I jo feia mans i mànigues per contestar-te... Fins que vaig descobrir el recurs dels sabors : “Del color del cotó de sucre”, o “Del color dels caramels de maduixa”. I tu reies, feliç amb la nova definició.
Perquè et conec des que vas néixer, Aidé. I recordo els ulls de la teva mare (verds i grans com els teus), infinitament tristos i també infinitament indignats, mentre em deia : “És cega... cega! Te n’adones?”.
La teva mare, que ja havia decidit abans que naixessis que et diries Aidé perquè –enamorada de les llengües clàssiques – estimava aquest nom, que vol dir “acariciada”. Ella volia que la vida t’acariciés. I, en canvi, la vida –aquesta broma de vegades tan cruel – va començar amb una esgarrapada : cega!
Però, tot i l’inici – i com una mena d’ironia afortunada –, has estat un raig de llum brillantíssim que ens ha il·luminat el dia a dia. Reparteixes a mans plenes allò que no tens...
Vas descobrir aviat que els teus altres sentits (tacte, oïda, gust...) eren molt més esmolats que els nostres, i vas començar a jugar a transformar-ho tot en colors.
“L’Eloi és de color de llimona verda”, deies del company aspre i difícil. L’escola era de color avellana, dura de mastegar, però de gust agradable. El teu germà petit, de color marinada : fresca i, de vegades, molesta.
Fins que avui, Aidé, vint anys i un somni més tard, has entrat tan decidida com sempre i m’has preguntat : “De quin color és, l’amor?”. Ho deies amb la il·lusió de qui acaba de descobrir un regal inesperat. I, dintre meu, començaves a allunyar-te.
I jo, Aidé, no he sabut què contestar-te. De color de nena cega i somrient. De color de caramels amb cor de sidral. De color de nits en blanc a l’espona del teu llit, contemplant-te. De color de sucre i de color de vinagre, com les maduixes que fa la teva mare. Del color del silenci contorbat, preservat durant vint anys...
En lloc de tot això, he recollit engrunes de somriure i t’he contestat : “De color de pell respirada de prop, de color d’infant recent nascut, de color d’absències i de somnis”. Volia afegir que també és de color de renúncia i de neguit, de penediment, de tristesa i d’enyor... Però he vist el desconcert al teu rostre, sempre tan clar, i he afegit : “De color de futur i d’esperança. Del color que tu vulguis, Aidé. Del teu color preferit”.
Has dubtat un minut, però has sacsejat el cap i has rigut satisfeta. T’has acostat, has esbullat els meus cabells amb el gest habitual que t’és tan propi, i te n’has anat, deixant rere teu només solitud de color negre.

TRANSFORMACIÓ - Myriam Gonzàlez Parga


Asseguda a sobre d’una roca, a dalt de la muntanya, li agrada observar els espais oberts de la natura  I gaudir de la seva espectacularitat.  La seva mirada arriba fins les més altes muntanyes que semblen  petits gegants.
Els colors  verds grocs, vermells i grisos  es barregen creant una gama cromàtica tan perfecta, que li sembla feta per un pintor.
Al respirar l’aire pur i net, sent com els seus pulmons  s’omplen d’una energia que penetra a través de la seva pell, i que corre per dins de tot el seu cos.
El so de l’ocell que canta sobre l’arbre, és el senyal que indica el final del dia, i en el que el sol  es va perdent poc a poc darrera de la muntanya.
El silenci de la nit, dona protagonisme als  sons amagats: el soroll del riu que passa sota el pont,   el de  la branca a punt de caure quan la belluga el vent.
La lluna primer vermella, va cobrint-se poc a poc d’un blanc espectacular que il·lumina tot l’espai. És l’hora de marxar, de tornar al món de les persones, allà on se sent cada dia més buida i trista, li agradaria ser un element d’aquell entorn i integrar-se en ell.  Aquest pensament  li fa sentir-se plena de vida i sentir emocions mai conegudes.
Un impuls dins seu la fa aixecar-se i pujar a la roca sobre la seu. Aixecar els seus braços cap al cel, tanca els ulls mirant cap amunt i crida amb força, - “Esperits de la natura, ajudeu-me, vull formar part  del vostre univers” .
Una papallona de brillants colors blancs i vermells,  vola al voltant seu, i alhora una lleu brisa comença a bellugar els seus cabells pèl-rojos, i poc a poc el vent es va fent més fort i la va envoltant; primer el cap, després el braços, baixa pel seu cos i finalment envolta les seves cames. Tota ella sembla coberta com una crisalida.
Al aturar-se l’aire, desapareix lentament el tel que l’envolta que es converteix en petits estels que volen cap el infinit,  apareixent un arbre de tronc blanc i fulles vermelles, que irradia llum i pau als que s’aixopluguen sota d’ell.

VdM, Abril 2018