Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.
"El trencar d'una onada no pot explicar tot el mar." Vladimir Nabokov –El oleaje de lo ignoto, hijo, te trae y te lleva, mar sin fin. ¿Dónde, por fin, te dejará? Juan Ramón Jiménez, 'La madre'. "Como las olas, tu recuerdo viene y se va." José Angel Buesa "Mar bonança, onada mansa."
(Dita popular) "La vida. Obra mestra de la sorra, entre dues onades." Valeriu Butulescu “Necesito del mar porque me enseña no sé si aprendo música o conciencia no sé si es ola sola o ser profundo o sólo ronca voz o deslumbrante suposición de peces y navíos.” Pablo Neruda "Per a mi el mar és un miracle continu, els peixos que neden, les roques, el moviment de les onades, els vaixells i els seus navegants. Hi ha miracles més estranys?" Walt Whitman "Cap casa hauria d'existir sense vistes al mar. Cada casa hauria de pertànyer al vent i a les ones. Mar i casa haurien de viure junts un davant de l'altre per confiar-ne els secrets." Fabrizio Caramagna "... Quan la vegis sola prop la quieta onada, don-li la besada que li envio més fervent. Digues-li que sento dolça melangia, i que en ella penso en tot moment..." (de "La gavina", Frederic Soler)
"Quan l'onada em durà / a la platja dels morts serà l'hora potser, / de fer l'últim repàs al grapat de records / que els sentits han robat a cada un dels instants / que ha durat el camí..." Lluís Llach "... No hi ha recer, sinó un onatge immens que se t’enduu. Ja inunda el mar la nit, ferit agonitza el cel i ara el món es va emmudint, dies amargs, de por i de fel..." Carles Duarte "... Si pogués enfilar-me a l'onada més alta i guarnir de palmeres el record, escampant amb canyella totes les cales i amb petxines fer-lis un bressol." Cançó "Vestida de nit" Lletra: Glòria Cruz i Torrelles (1988)
Cafè sol, exprés, descafeïnat, tallat, llarg de cafè i curt de llet, amb llet de vaca, de soja, de civada, d'arròs, cafè calent, tebi o fred, amb sucre, sense o edulcorants. El cafè matiner ben carregadet, el cafè fastigós de la màquina de l'oficina que te'l prens talment com un ritual abans de posar-te a la feina. El cafè soluble per quan t'has adormit per haver passat la nit en blanc, sigui per insomni o per haver gaudit d'una nit juganera. El cafè com sigui dels matins del cap de setmana, tranquil i sense presses, el cafè amb llet o no però sempre ben calent de les tardes fredes d'hivern que escalfa les mans i el cos. El cafè solitari o ben acompanyada. El cafè servit en tassetes de porcellana en llocs i ocasions especials. Aquell cafè que et prens a mitja tarda i que has remarcat que el vols descafeïnat i que estàs pensant tota la nit que aquell cambrer incompetent te l'ha fet amb tota la cafeïna del món, però sobretot sobretot, aquell cafè cru que el meu pare portava de Guinea i que la meva mare torrava amb paciència i l'aroma s'expandia per tota la casa i pel carrer si era l'estiu. Mai més l'he tornat a olorar ni a tastar.
Mar Bruguera.
EL ÚLTIMO CAFÉ
Cuando lo vio entrar en el antiguo Caffe Greco de Roma, donde trabajaba, su corazón se disparó, tuvo que apoyarse en la pared para no caer desvanecida. Él siempre elegante, sin apenas reparar en la belleza del establecimiento se dirigió a la caja, ella se armó de valor y tras el mostrador y antes de que él abriera la boca, le dijo: un café solo sin azúcar y porción de tiramisu.- Se sorprendió y la miró sin reconocerla y más que adivinar sus gustos pensó que la cajera le ofrecía la degustación del día. Recogió su ticket y pausadamente se dirigió a la barra donde mientras esperaba que le sirvieran empezó a ojear la prensa escrita. Estaba de vacaciones y degustaría tranquilamente su café italiano. Se lo sirvieron y lo recogió dirigiéndose a una apartada mesa donde se tomaría el tiempo necesario, no tenía ninguna prisa. Sonaba Wagner.
Ella lo observaba, tenia ante sus ojos el hombre que años atrás le había destrozado la vida. La noche que lo conoció se brindó a llevarla a casa y desviándose del camino la violó impunemente. Más tarde la perseguiría pidiendo su perdón, prometiéndole cosas que nunca cumpliría, y al saberla embarazada desapareció sin más.
Ahora el destino quiso que volviera a cruzarse en su vida. Veía como sentía placer en cada sorbo del café que degustaba...ella dibujaba en sus labios una sonrisa pérfida, a cada bocado de tiramisu que el paladeaba, ella agradecía que el viejo local tuviera mata-ratas por prevención.
Lo vio salir del café. Se acercó a la puerta, sus pasos eran cada vez más vacilantes, se llevó la mano al estómago. Lo vio caer. Se acercó apartando la gente que empezaba a rodearlo y agachada le susurró junto a la oreja: Il mio amore è la mia vendetta.
(Mari Vera)
El Caffé Greco, https://www.diariodelviajero.com/europa/el-caffe-greco-el-mas-antiguo-de-roma
EL CAFÉ DE CADA DÍA
Desde que se conocieron solían cerrar el día con un café en alguno de los bares de la zona. Era increíble pero en lugar de insomnio les regalaba paz. Si llovía, generalmente elegían el bar de enfrente, si el tiempo era amable, el cansancio les invitaba a caminar más o menos calles por aquella ciudad despierta, mientras disfrutaban del paseo, siempre de la mano y festejando aquel encuentro.
Había tantos bares en la ciudad de la luz, que además de variados, cada uno imprimía su atmósfera particular. Por más que pareciera rutinario, las incontables combinaciones daban magia y sorpresa al encuentro.
Era el momento para contarse las vivencias del día, reflexionar de a dos, soñar juntos y construir aquella sólida complicidad que tenían. Solo en contadas noches habían suspendido aquel ritual: en días de viaje, por ciertas enfermedades, o si estaban fuera de casa. Pero eran muy pocas, contadas y apuntadas.
Era un premio para los dos, un espacio buscado y mágico donde se reenamoraban cada día. Aquel café tomaba el gusto dulce de un día de festejo, el sabor amargo de algún disgusto, la suavidad de una crítica a hacer, la armonía de una canción al unísono. Pero el gusto terminaba siendo compartido y se cerraba con gusto a café.
Marga no pudo sostener las lágrimas y lloró de alegría cuando encontró el atado con las libretas de sus abuelos dentro del baúl que le habían dejado como herencia. La historia de aquella pareja y de su familia estaba contada día tras día en aquellos valiosos diarios. Lo emocionante es que habían confiado en ella para guardar aquel tesoro de generación en generación.
(Ale Campos, 6/8/2018)
EL CAFÉ
Era muy popular entre los estudiantes; allí se reunían a dialogar, a estudiar, a crear poesías, a discutir sobre política o filosofía.
Ya tenían ellos su rincón, que en días previos a exámenes se llenaba, y pasaban la noche; se llevaban hasta mantas para cubrirse las piernas, y entre cigarrillo y cigarrillo, café y café, este grupo de amigos y colegas se nutrían de las más bellas experiencias intelectuales.
Siempre tenían un tema candente para discutir; amantes de las corrientes existencialistas, de la música de Jacques Brel, Georges Brassens, Aznavour, Edit Piaff y de músicos de jazz de la mejor estirpe, transcurrían allí sus años de juventud casi todas las tardes-noches en medio de una humareda y bullicio propio de un reducto de esas características.
Allí se emparejaban, allí conocían a otros grupos, allí se cuajaron amistades inolvidables. Cada uno de ellos era un personaje digno de conocer; cada uno con su personalidad y características interesantes.
Cuando iban al cine, "El café" era el lugar de encuentro para discutir sobre las películas después de dejar el cine-arte; daba gusto oírlos hablar, cada uno exponía su parecer y sacaba sus propias conclusiones, y así se enriquecían mutuamente con las películas de Trufeau, Renée Claire, Buñuel, Bergman y todos los cineastas en boca de los intelectuales.
Hace unos días, recién acabadas las clases universitarias, me asomé por allí y comprobé, encantada de la vida, que los hijos de aquellos estudiantes entusiastas de la cultura, ya formaron grupos y disfrutan diariamente de las conversaciones que sus padres interrumpieron y que daban un "caliu" tan especial mientras tomaban "el café" cada día.
Lola Argamasilla
D’un raig sorrenc
(Antoni Plans)
Si jo fos una tintorera salvatge i sana,
vosaltres l'aplanada i nerviüda rajada
o afamats taurons, dels millors i més bons,
allà on la platja ara és breu i postissa,
amb sorra robada, greixosa, dragada,
manlleu de la coberta marina dels fons
enllotats, desaparegudes tantes moles
de sonsos i xanguets, caçaríem persones
de malviure gremial, banyistes humanes,
farcides, plenetes, ànimes d'exportacions
de beuratges minerals i bombons, darreres
pobletanes de superurbanitzacions
impermeabilitzades, amb camins asfaltats,
cimentades les lleres de les rieres,
fans de clubs nàutics exclusius,
cardaires siderals en iots amorrats
a ports comarcals, amants de burgesies,
terrestres plaers, amanides amb xocolatines,
cafè, aigua tèrbola, brut de xampany i blanca cocaïna,
– Cafè o cafè sol. Cafè líquid que es pren sol o acompanyat d’algun edulcorant.
– Cafè exprés o a la crema. És el cafè que bevem als bars, restaurants, cafeteries i hostaleria en general. La característica més visual n’és la crema a la part superior de la infusió i s’obté per una emulsió d’olis del cafè obtinguda per la pressió i temperatura a què ha estat sotmès durant la preparació.
– Cafè curt. Aquell que amb la mateixa quantitat de cafè se li posa menys aigua.
– Cafè llarg o americà. Al contrari de l’anterior, aquell que amb la mateixa quantitat de cafè se li posa més aigua.
– Cafè amb llet. Consisteix en barrejar cafè ja fet amb més o menys la mateixa quantitat de llet. Se sol beure en un got gran, una tassa o un bol. A molts països europeus és molt habitual prendre’l a l’hora d’esmorzar o berenar acompanyat de galetes, pastes dolces o de pa torrat amb mantega i melmelada.
– Cafè tallat o tacat. Cafè amb llet, però menys llet que cafè, servit en un got petit.
– Cafè desgraciat o saludable. Es diu d’aquella beguda que el client demana d’acord amb les seves necessitats de salut: cafè descafeïnat en comptes de amb cafeïna, llet desnatada en comptes de llet amb crema, sacarina en comptes de sucre, etc.
– Cafè bedonya. S’anomena així el cafè amb xocolata i llet condensada.
– Cafè bombó o biberó. Típic del País Valencià, es fa afegint llet condensada al cafè.
– Cafè frappé. Molt popular a Grècia, se’n diu així al cafè soluble batut amb llet.
– Cafè caputxino. El capuccino italià és cafè amb llet batuda fent escuma, mentre que a Catalunya és cafè amb xocolata i nata.
– Cafè àrab. Fet amb aigua bullida, canyella, sucre i cardamom. La quantitat d’aquesta darrera espècie diu molt de l’esplendidesa del qui convida.
Libertad Lamarque: Ay mamá Inés!
Juan Luis Guerra: Ojalá que llueva café.
– Cafè suís. Cafè amb llet cobert de nata muntada.
– Cafè turc. És una beguda poc aromàtica i amb un cos molt concentrat. Per fer-la cal posar el cafè –amb una mòlta d’una finesa gairebé impalpable– juntament amb el sucre (negre de canya, si és possible) dins un pot metàl·lic amb aigua calenta i fer-la arribar tres cops a punt d’ebullició. Durant la darrera vegada es deixa bullir una estona i es remena de manera que faci força bromera. Se serveix sense colar, per decantació, i és aconsellable afegir-hi un raig d’aigua freda abans de servir-lo per realçar l’aroma i ajudar a dipositar el marro al fons. És molt consumit a Turquia i països veïns.
– Cafè vienès. Cafè recobert amb una capa de nata molt espessa i adornat amb xocolata en pols o encenalls de xocolata.
– Cafè al pebre. Es fa un exprés d’uns 35 ml., es posa dins una copa de vermut i s’empolvora per damunt amb una miqueta de pebre negre acabat de moldre.
– Cafè marroquí. S'unten les parets d’una copa estreta i alta amb xocolata negra desfeta, tot seguit s'hi tira un vaset de cafè exprés i un bon raig de llet escumada, per acabar decorant amb cacau en pols. En cafeteries especialitzades poden acabar la presentació fent un dibuix a la superfície amb més xocolata desfeta.
– Cafè amb xocolata. Conté cafè i xocolata a parts iguals.
– Cafè blanc i negre. Compost de granissat de cafè i llet merengada.
– Batut de cafè. Cafè barrejat i batut amb una bola de gelat.
– Cafè amb gel. Cafè calent i concentrat servit en vas que es dissolt amb sucre abans de tirar-lo en un altre vas amb glaçons.
– Cafè irlandès. Cafè exprés, whisky irlandès, sucre i crema de nata espessa i freda.
– Cafè rus. Cafè amb vodka i nata. – Cafè amb xocolata al perfum de taronja. Cafè llarg, nata muntada, ratlladures de taronja, xocolata desfeta, amb un pessic de canyella i Cointreau.
– Cafè moretta. Cafè exprés, rom negre, brandi i sucre. Es posen tots els ingredients dins una coctelera, s’escalfa fins al punt d’ebullició amb el vaporitzador de la cafetera i es serveix amb una pela de llimona com a decoració al cantell de la copa.
– Barraquito. Cafè tallat llarg amb llet, llet condensada, canyella, un tros de llimona i unes gotes de licor.
Hugo Blanco y su conjunto (1960): Moliendo café
– Carajillo o cigaló. Beguda calenta a base de cafè i un raig de licor, especialment brandi o anís.
– Biberó de Milà. Cafè barrejat amb llet condensada, rovell d’ou, vermut, un tall de llimona i canyella, servit amb gel granissat.
– Còctel de cafè amb taronja. Cafè llarg, nata muntada, sucre de llustre, ratlladures de taronja, gallons de taronja sense pell i licor de taronja Grand Marnier.
– Trifàsic. Tallat amb licor.
– Cremat. Per a la seva preparació el cremat necessita d’un recipient ample i gran resistent al foc. Es comença posant a escalfar lleugerament rom i sucre amb una branca de canyella, pell de llimona i grans de cafè. Després es flameja fins que la combustió n’elimina l’alcohol.
– Còctel de punt de neu . Cafè exprés, cafè descafeïnat soluble, mel, sucre, clara d’ou, neules i rom.
– Combinat de mitja tarda. Cafè exprés, pela de llimona, sucre, canyella, crema de llet, glaçons, rom i licor de cafè.
– Licor de cafè: cafè exprés, aigua mineral, sucre fi de llustre, canyella i aiguardent.
– Café licor o burret: beguda alcohòlica a base de cafè, que es pot prendre sol o amb orxata, granissat, etc. És un licor de cafè molt popular al País Valencià a les festes de moros i cristians.
- Cafè d'ou. És una especialitat vietnamita preparada amb rovell d'ou de gallina, sucre, llet condensada i cafè fort. El cafè es prepara picant el rovell amb sucre i cafè i després escalfeu la barreja. Després s'extreu el cafè i es col·loca a la tassa fins a mitja altura, mentre que l'altra meitat s'omple amb la part restant de la crema.
Ah, guaja. ¿Cómo ye que tienes tan pocu acentu asturianu?. La pregunta era
un reproche, porque él lo conservaba intacto después de 35 años fuera de la
Patria chica…
Recuerda la escena en la terraza de los (nuevos) Apaches, sobre la gran
playa, ahora con marea llena.
Hoy los dos amigos no están. El cáncer les segó tempranamente las vidas. Primero
se fue él, el sindicalista asturiano. ¡Qué emotivo su entierro a pesar de la
impersonalidad del tanatorio de Las Corts!. Después el amigo, que fue viendo
cómo, a pesar de su juventud, todo su mundo se desmoronaba. A su manera, luchó.
Pero desconocía las nuevas reglas del mundo. Su marcha fue rápida y su
despedida un grito contra el olvido.
Envejecer es ser consciente que emprendes el camino a dejar de ser, A SER NADA. Con frecuencia atemorizados por el posible
sufrimiento en el morir. Tal vez por eso nos aferramos al deseo de permanecer
en el recuerdo de los allegados, de los hijos, en un legado, en un libro, en
una placa, en una fotografía...
Por eso, bienaventurados los que tienen FE porque ese camino lo transitan
con alegría.
Magda Pola
L'artista xinesa *Guo Yingguang* presenta una curiosa exposició- denúncia a les Trobades fotogràfiques d'Arles d'enguany.
Desenvolupà part del seu projecte a la plaça del Poble de Shangai.
A la Xina contemporània les dones solteres amb més de 27 anys s'anomenen "dones que resten" (conques). L'edat ha esdevingut un dels principals criteris que determinen el valor d'un dona.
Yingguang va fer un petit anunci on explicava el seu valor personal, amb omissió de la pròpia edat. Així el va passar a una agència matrimonial i es va presentar a la plaça amb una càmera oculta (veure vídeo annex), on va gravar les reaccions de gent interessada, quan descobrien que ella era nascuda el 1983 (33 anys).
Les dades anunciades foren:
- Nascuda a Leonig. Fill única.
- Màster en Belles Arts, atorgat per la Universitat de Belles Arts de Londres.
- Independent, gran sentit de l'humor. Pares amb un alt nivell cultural.
- Cerca: home financerament i intelectual independent, amb una actitud positiva.
La mare es fa gran. No vol sortir de casa. Li fa por entrebancar-se amb
algun panot aixecat de la vorera i fer-se mal. Ja li va passar un diumenge quan
anava a la missa del migdia i el que havia de ser rutinari es va convertir en
un malson de vergonya; ella, que mai no ha volgut l’ajut de ningú.
Les filles li hem proposat contractar una persona per a que l’ajudi i li
faci companyia. Ella s´hi nega i afirma que no es sentiria còmode a casa seva
amb algú foraster. Com a molt, hem aconseguit que una dona de fer feines hi
vagi un cop per setmana. A escombrar, treure la pols, fregar, a despenjar les
cortines quan la meva mare vol rentar-les; aquestes coses.
La mare està molt sola. Quan hi anem o la truquem pel mòbil, es fa un fart
de parlar. No ens escolta. Ens explica amb tot detall que ha cuinat, quina
amiga ha vingut de visita o què li ha canviat el metge dels medicaments que li
recepta. I que en son un munt.
L’altre dia vaig anar a comprar-los-hi i vaig venir ben carregada. Més de
vuit pastilles diferents al dia. Que si tres al matí, que si aquestes altres quatre
amb el dinar... M’espanta tant medicament per a una dona que, aparentment, es
troba be.
Ella és fràgil per dins més que per fora. Ha perdut el seu objectiu de
viure. Tota la vida pendent del marit, fos dels seus negocis o aficions. Tot
donava voltes al que ell volia i que ella, complaent, s’apressava a donar-li.
Ara les filles i el net som la seva vida, la seva preocupació i el sentit vital.
No entén moltes coses de les nostres idees i formes de fer. Ella que es va casar
amb vint i pocs anys i en va viure gairebé cinquanta de bracet del pare. Que si
la meva germana no s’ha casat ni busca parella, que si jo m’he separat, que si
el net no porta cap noia a dinar els diumenges de reunió familiar...
Està perdent força a les cames i també està perdent la vista. Però no la
memòria ni la capacitat de raonar. Es cansa quan va a comprar a dos carrers més
enllà i es fa portar la compra a domicili. Tant que havia cosit a màquina i ara
la té arraconada. Tampoc fa mitja, ni cus. Llegeix, això sí, amb lupa novel·les
i diaris. Li agraden les tertúlies polítiques de la televisió.
Es presumida encara, i un cop al mes, la meva germana la porta a tenyir-se
els cabells i fer-se la permanent a la perruqueria. Cada diumenge li demana que
li posi els “rul·los” i la pentini. Si ha d’anar enlloc de visita, vol anar-hi
amb el cap ben pentinat.
Per presumida, va tardar a caminar amb bastó pel carrer. Ara ja ho fa amb
normalitat però, en un principi, s’hi resistia. “Fa vella”-deia. D’un temps
ençà tampoc no vol que li fem fotos, no li agrada veure’s a les fotografies. No
és l’única, jo tampoc.
Parla del pare amb enyorança, però en certa manera, en parla com si fos
viu. I crec que cada nit s’acomiada d’ell al llit abans de dormir-se. No viu en
el passat, però quasi, al pis rodejada per tants objectes i records compartits.
Una càpsula del temps on, cada diumenge hi anem “les nenes” i fem vida de
família, com si nosaltres tinguéssim 14 o 16 anys i el pare estigués fent la
becaina a l’habitació al fons del passadís. Un miratge fràgil, que totes sabem
efímer, però del que en gaudim per unes hores abans de tornar cadascuna a la
seva llar.
Núria
López
Vells amants
Ahir
vàren enterrar la Teresa i en Thomas a l'Argentina. Havíen establert
relació sentimental de grans, després d'haver sofert experiències poc
satisfactòries cadascuna pel seu compte.
Ell,
primogènit d'una família eslovena d'origen, durant la segona Guerra
Mundial sofrí penúries en un camp de concentració a Estíria i la
posterior deportació argentina. Amb els seus pares i alguns dels germans
s'establí a Mendoza. Es casà amb una dona russa amb qui va tenir
mainada. El matrimoni no els funcionava prou bé i, quan el darrer fill
es va independitzar, en Thomas també va marxar de casa.
Fou
quan anà a retrobar la Teresa, una bona amiga que l'aixoplugà a casa
seva. Van conviure adults, anys feliços, fins que la salut -no l'amor-
els minvà. Aleshores fou quan decidiren ingressar junts a una residència
d'ancians. Envellien feliços, dedicats l'una per l'altre. En Thomas va
morir de forma imprevista -malgrat la seva diabetis- i quan se li
comunicà a la Teresa, ella agafà un cobriment de cor i finí a l"acte. Un
transtorn familiar, sentit entre tants. Les seves restes seguiran
juntes. Més d'una vegada n'havien parlat.
El abuelo (letra y música - Victor Manuel) Sentado en el quicio de puerta, el pitillo apagado entre los labios, con la boina calada y en la mano, una vara nerviosa de avellano.
Que recuerda su frente limpia y clara, quizá la primavera desojada, el olor de la pólvora mojada, o el sabor del carbón mientras picaba.
El abuelo fue picador, allá en la mina; y arrancando negro carbón quemó su vida
Se ha sentado el abuelo en la escalera, a esperar el tibio sol de madrugada, la mirada clavada en la montaña, es su amiga más fiel nunca le engaña.
Temblorosa la mano va al bolsillo, rebuscando el tabaco y su librito
y al final como siempre murmurando que María le esconde su tabaco.
El abuelo fue picador, allá en la mina; y arrancando negro carbón quemó su vida
Escoltes el silenci, Neixes amb cada somriure Vibres de complicitat Eleves l'ànima Limites les errades Llueixes la sinceritat Internalitzes l'ética Redescobres qué es la vida. Ale Campos
Envejecer a la vida, envejecer ante los errores. Envejecer cabe, si aprendes. Envejecer con filosofía, envejecer contra subterfugios, envejecer de frente; Envejecer desde la ética. Envejecer en la diversidad, envejecer entre amigos, envejecer para crecer. Envejecer por puro arte. Envejecer según se mire, envejecer sin apagarse. Envejecer si claudicas, envejecer so peligro de hacerlo en vano. Envejecer sobre el mal. Envejecer tras vivir. Ale Campos
Abuelo!!! Siendo tan mayor...Como es que eres el que sabe explicar los mejores cuentos, jugar a juegos que no conozco y que son geniales, pasear haciendome notar todos los colores, sonidos y olores que nos rodean? Siempre me escuchas, entiendes mis inquietudes y me consuelas con la mejor de tus sonrisas. Abuelito te quiero, eres mi mejor amigo. Sin embargo no entiendo..con la diferencia de edad y a pesar de ello eres el que siento mas cercano.- Anna esto es muy facil de entender...el cuerpo cambia, creces te arrugas, las piernas flaquean , se envejece, pero he mantenido siempre vivo en mi interior el niño que fui y esa es la conexión que nos mantiene unidos.Hay cosas que no envejecen nunca. Mari Vera
Em miro al mirall i veig una dona gran però m'hi fixo bé i encara hi trobo indicis d'aquella nena que vaig ser, aquella jove imparable i carregada de projectes, aquella dona plena d'energia que allargava les hores per arribar a tot. Han passat molts anys i he envellit però els meus ulls encara busquen sorprendre's i els meus llavis encara somriuen. El mirall no reflecteix joventut però dins meu persisteix l'interès per saber, per conèixer, per experimentar, per estimar, per plorar, per riure, per emocionar-me.... Ara soc més sàvia però igualment vulnerable. Voldria morir de vella patint i gaudint fins l'últim alè. Mar Bruguera.
No sabía cómo había sido ni cómo había llegado a ese punto, pero de pronto se encontró conviviendo con sus propios signos de vejez. De alguna manera eran signos físicos porque el espíritu seguía joven, con muchos intereses y ganas de comenzar nuevos caminos. Tenía compañeros casi inseparables como las gafas, el sombrero y las pastillas. A veces las ideas o las ganas se veían limitadas por su propio físico. Aún así no paraba de planear nuevas visitas, excursiones, paseos. Lo que si notaba cada día más es que su comprensión de las diversas situaciones era cada vez más amplia, que intentaba juzgar cada vez menos, que saboreaba más cada encuentro, que sentía que la vida era tan maravillosa que le ofrecía nuevos horizontes y se multiplicaba segundo a segundo. Ale Campos
Sembla una idea tan romàntica el jubilar-te jove, tenir tot el dia per triar qué fer, per gaudir de petits moments el temps que calgui, per fer el que et marqui el cor, viatjar més enllá de la teva pròpia ment i descubrir una nova aventura cada dia. Però sé que serà tan espumòs com l'enamorament, que et porta a flotar sobre una realitat molt més tangible que l'idealitzada. Envellir i totes les seves noves experiències semblen tan contradictories com la vida mateixa. Ale Campos
1. "Envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena."
Ingmar Bergman (1918-2007)
2. "En la joventut aprenem, en la vellesa entenem."
Marie von Ebner Eschenbach (1830-1916)
3. "Tenia por de fer-me vell, fins que vaig comprendre que guanyava saviesa dia a dia."
Ernest Hemingway (1899-1961)
4. "La vellesa comença quan es perd la curiositat."
José Saramago (1922-2010)
5. "La joventut és un defecte que es corregeix amb el temps."
Enrique Jardiel Poncela (1901-1952)
6. "La vellesa existeix quan es comença a dir: mai m’he sentit tan jove."
Jules Renard (1864-1910)
7. "En la vellesa no ens han de preocupar les arrugues del rostre, sinó les del cervell."
Ramón y Cajal (1852-1934)
8. "Saber envellir és la major de les savieses i un dels capítols més difícils del gran art de viure."
Henri-Frédéric Amiel (1921-1881)
9. "La vellesa és el temps de practicar la saviesa."
Jean Jacques Rousseau (1712-1778)
10. "Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint."
Sófocles (496 aC-406 aC)
11. "Una bella vellesa és, ordinàriament, la recompensa d’una bella vida."
Pitàgores de Samos (582 aC-497 aC)
12. "Quan un es fa vell, agrada més rellegir que llegir."
Pío Baroja (1872-1956)
13. "L’home és l’únic que és conscient d’envellir. Tota la resta, al seu voltant, es rejoveneix cada dia."
Alfred de Musset
14. "És una llàstima que hi hagi un interval tan curt entre el temps que som massa joves i el temps en què ja som massa vells."
Grasseu
15. "Quina tristesa quan la veu s’envelleix... Quina tendresa quan algú se l'escolta."
Josep M. Espinàs
16. “Alguns homes neixen pòstums.”
Nietzsche (“Ecce homo”, 1844-1900)
17. "Qui conserva la facultat de veure la bellesa no envelleix."
Franz Kafka
18. "Només la fantasia roman sempre jove, el que no ha passat no envelleix mai."
Friedrich Schiller
19. "Al contrari de l'esquema habitual m'he fet gradualment més rebel a mesura que em faig vell."
Bertrand Russell
20. "A l'envellir es té més prudència i es fan més bogeries.
François De la Rochefoucauld
21. "Cuando me dicen que soy demasiado viejo para hacer una cosa, procuro hacerla en seguida."
Pablo R. Picasso
22. "Com més espelmes té el nostre pastís, menys alè tenim per apagar-les."
Gustave Flaubert
23. "L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança."
André Maurois
24. "L'home comença, en realitat, a ser vell quan deixa de ser educable."
Artur Graf
25. "Hi ha quatre coses velles que són bones: vells amics per conversar, llenya vella per escalfar-se, vells vins per beure i vells llibres per llegir."
Émile A. Faguet
26. "Preferiria ser vell menys temps que ser-ho abans de la vellesa."
Ciceró
27. "Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint."
Sófocles
28. "El bo de la vellesa és no estar mort" (Anna Freixas Farré, psicòloga i escriptora, BCN 1946)
