Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dissabte, 9 de maig de 2015

Una postal occitana


(Text escrit per Antoni Plans)

Omps (Aude, Llenguadoc-Rosselló), 16 d’abril de 2015

Amigues i amics.
Us escric des d’Omps, poblet situat al bell mig del Canal del Migdia, en terra occitana, vermella encara de tanta sang vessada. Un destí turístic circumstancial, d’una certa proximitat física i geològica, humana, mediterrània. El català és parent de l’occità, allunyat del meu francès d’escola. De fa més de cinc mil anys avantpassats nostres han compartit joies i misèries, guerres i paus -declarades o certes-, fortuna i desgràcia, enteses i pèrdues. La seva història m’inspira durant aquests dies d’esbarjo familiar dins vacances perpètues de la merescuda -diuen- jubilació.

Dolmens, darrera llar de nòmades rodamóns. Romans, bàrbars visigots, musulmans i cristians hugonots i croats teixint llegendes prop de Carcassona, ciutat minvant d’una princesa móra. Càtars valents -dones i homes iguals-, resignats, abocats a fogueres arreu, cercant millors móns. Inquisidors catòlics romans i francesos, misògins, malvats, podrits de cobdícia, usurpadors d’interessos. Mestres, servents, pagesos, artesans, guerrers i joglars. Runes castelleres d’aristòcrates assenyorats i dames ben plantades. Trobadors i trobadores. Revoltes permanents, contrarevolucions. Malaguanyats homenatges a soldadesca desapareguda. Partisans, maquis, rebels familiars. Apogeu i crisi industrial: feina, lluites obreres, esquirols i aturats. Esglésies presents, poc conservades, mil i una nits reciclades. Refugiats i exiliats, molta nostàlgia, maletes d’infelicitat. Tempus fugit (“sed fugit interea fugit irreparabile tempus”, va escriure Virgili: “però fuig entre tant, fuig irreparable el temps").

Curiositat a la muntanyeta de l’Auriol: una pujada en cotxe a tres-cents metres fa la il·lusió d’una baixada. Com a la vida, on les dreceres i les rebaixes solen costar cares.

Llibreries desbordades a Montoliu. Dels punts de llibre aquí en diuen marques de pàgina; me n’emporto per a la meva col·lecció. Tallers d’artistes plàstics del tot oberts aquests dies.

L’escultor Joël Barthes, encluser al punt de l’Agulla, ofereix espectacle amb andròmines, divertides i irreverents, sincronitzades amb les maniobres d’una doble enclusa. Embarcacions de lleure en formació, desfilant entre plàtans centenaris malalts, condemnats a banda i banda del canal, substituïts per roures molt joves.

Primavera lluent, vinyes infinites, lliris blaus, pensaments daurats, camps de colza i argelagues grogues, plantes aromàtiques autòctones, gramínies verdes, fruiters florits, oliveres antigues, boixos, bedolls, freixes...

Hem vist cavalls pasturant, volar garses, coloms, cantar periquitos, corbs negres. Un rosegador d’extrema dreta neda majestuós per les aigües tèrboles del canal, a estribord d’una gavarra enfonsada. Cap rossinyol s’atreveix a refilar en francès, tampoc en occità. Fràgils flamencs rosats a la maresma. Que la verge Sara, patrona dels gitanos, els aculli ben confessats.

Aquests dies llegeixo Ànima del canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, tragèdia negríssima, malson quasi increïble, de lectura recomanada, antropològica: humans molt bèsties descrits per fauna prou humana. En sentirem parlar a la biblioteca vilassarenca d’aquí dues setmanes. Res comparat amb el sofriment dels perdedors constants, guanyadors a la fi: els bons homes i les bones dones d’impecable humanitat.

Si fa o no fa, com l’himne occità cantava i encara canta: abaixades les muntanyes que tan altes foren, puc contemplar, nord estan, on són els meus amors. Quan puges content, les muntanyes fan baixada.

Vostre,
Antoni.