Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

diumenge, 5 de juliol de 2015

Un amor silent




Un amor silent
De Salvador Vergés i Cubí



Benvolguda Helena,


Fa temps que vull parlar-te, però sovint la prudència m’ha fet desistir del meu desig. Finalment t’escric sense estar segur que pugui trobar la capacitat per expressar-me com el meu cor voldria. Malgrat que coneixes una part de la meva vida, avui em vull despullar d’aquella que mai no he confessat.


La meva primera feina, quan encara tenies tres anys, va ser al taller de casa teva per aprendre l’art cristià. La teva mare, la Maria, m’ensenyava a pintar sants, unes figures blanques sense vida aparent. Primer ombrejàvem els plecs de l’hàbit, després dauràvem les corones com si fossin d’or brillant. Els acabàvem ressaltant les expressives ninetes sobre el blau dels ulls, perquè la calidesa de la mirada seduís els seus devots compradors.


La teva mare era la noia més bella que havia vist mai. Tenia la cara de porcellana i els ulls eren la imatge que jo plasmava a tots els sants. Els dotze anys en què m’avantatjava no eren cap obstacle per al meu amor secret, però la timidesa m’impedia expressar-li els meus sentiments.


Varen ser uns anys amb la ment perduda, mentre espiava el seu rostre a cada instant. El meu amor anava cap a ella esperant un mínim bri de retorn, que mai no va arribar, ni tan sols imaginàriament. Finalment, vaig fugir per estudiar una carrera que m’apartés del seu costat com si fos l’únic sant que quedava per pintar. 


Varen passar molts anys i un fatal accident es va emportar la Maria i una part de tu, perquè les mares mai no marxen soles. Però ella també  s’emportava un amor silent que, per la meva timidesa, sempre va desconèixer. De la seva mort vaig assabentar-me’n per l’atzar del nostre retrobament. Aquell dia, no solament pel nom Helena vaig saber que havia retrobat aquell encant de criatura que, en un altre temps, em netejava els pinzells amb el farbalà del seu vestit, sinó per les teves paraules, unes paraules dites amb el mateix to de veu, i també per la mirada que encara portava els records intactes dels ulls de la Maria que la meva ment guardava.


Em vares parlar amb paraules amoroses i tendres, gairebé com si coneguessis el meu secret i volguessis compensar-me el desencís d’un amor solitari. El silenci de la timidesa m’havia marcat la vida. Però ara, amb l’esperança d’aquell amor imaginari, percebo les espurnes d’un món desconegut. 


El desencís d’un passat irrecuperable m’ha ensenyat a no guardar-me mai més un amor ocult. Malgrat que la diferència d’edat cap a vosaltres s’hagi mantingut, però ara amb signe canviat, sento un impuls a dins meu que no puc aturar. Aquestes paraules no les escriu la mà que guia la ploma, neixen d’una força que me les dicta, com el fruit d’una experiència que no vol recaure mai més contra la mateixa pedra del passat.


Aquests darrers dies t’he vist sense voler-te mirar, els meus ulls, amb prudència, mai no t’han buscat, però la mirada inconscient t’ha trobat cada vegada que has estat a prop meu. Diumenge, mentre seies amb les cames creuades i fullejaves un llibre vermell amb lletres daurades, vaig envejar-lo. M’hauria agradat ser ell, sentir el tacte de les teves mans cada vegada que giraves un full i notar damunt meu la teva mirada de la mateixa manera que miraves les pàgines fixament.


No sé si em vares mirar perquè solament vaig alçar els ulls quan ja te n’anaves. Recordo el teu caminar pausat i elegant fins que el passadís se’t va acabar. Aleshores, vaig recollir el teu llibre de damunt del banc i mentre me l’acostava al cor encara sentia la calidesa del teu alè i l’olor del teu perfum. Malgrat el convenciment de les meves idees, els meus pensaments contraposats em trinxaven les entranyes i sentia la lluita de l’amor contra les lleis imposades.


Aquell dia els meus ulls varen perdre la teva imatge, però el record de les teves passes, cada vegada més llunyanes, ara em retorna com si em trepitgessis la tinta, encara molla, amb què t’escric aquestes paraules. Et veig com aquell dia, l’estampa del teu cos, amb els cabells movent-se a banda i banda sobre l’esquena. Ara m’imagino la imatge que retorna: l’encant de la teva cara i uns ulls desabrigats perquè les pestanyes se t’enlairen cap al cel. Vull pensar que alguna mirada, malgrat que sigui perduda, s’esculla contra la meva. 


Helena, si no pots contestar-me aquestes paraules, solament et demano un petit esforç per al meu turment. Aquest esforç és el contrari que sovint demano a tothom: Oblida el llibre vermell, oblida les meves paraules i deixa’m que visqui amb el teu amor imaginari.


Sóc conscient que sense tu serà un desert, malgrat que s’emplenin tots els bancs. Et demano que m’ajudis, perquè quan els meus ulls et troben se’m gira el pensament i em falta la força per seguir celebrant la missa dels diumenges. 


Mossèn Aniol.

Salvador Vergés i Cubí

Millor carta d’amor al concurs Premi Cervesa Moritz


2 comentaris:

  1. Un text molt ben escrit. Felicitats! Em deus una Moritz!!

    ResponElimina
  2. Molt bé, Salvador. Un text amb premi!!!
    M'agrada molt l'escena que narres pintant les imatges. I el final... genial.
    Abraçades

    ResponElimina