Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dijous, 16 de juliol de 2015

Relat d'hivern.


Relat d'hivern.
Rosa Vilalta

Com diu la dita: “No hi ha cap hivern que se’l mengen les garses”.
La gent pel poble explicaven que aquell que acabaven de passar havia estat més cru per la neu, que no pas pel fred.
Havien caigut diverses nevades, una de considerable, del voltant d’un metre.
La guineu carnissera estava famolenca i sense cap vergonya ni mirament rondava pel poble tant de nit com de dia, buscant menjar desesperadament. La molt malvada rastrejava astuta pels voltants dels corrals veïns per veure si sentia la sentor de les gallines. Si  les guipava i trobava un forat per on poder entrar, ja hi havien dat, les enviava a totes a l’altre món de la forma més despietada.
La mala pècora, per menut que fos el pas descuidat, faria tots els possibles per acabar-lo d’obrir a la seva mida i duria a terme estralls bestials. Amb les seves potes rastreres, començaria a furgar i si li calgués, a queixalar, obrint-se pas i esmunyint-se àvida com una serp.    
La primera malifeta la va fer entrant a l’era de la veïna més anciana; una àvia que els hiverns els passa a la plana, per no haver de suportar les inclemències rigoroses de l’estació més freda de l’any, als cims muntanyosos del seu poblet. La seva veïna amiga des del primer any de la seva marxa, li va prometre tenir cura de l’aviram durant tota la temporada que estigués fora. El disgust va ser gran quan en entrar a dur menjar, es va trobar l’esgavell. La traïdora de la guineu havia traspassat dues gallines, xuclant-los la sang. El cos d’ambdues cloques reposava fred al terra. Les altres tres que quedaven s’havien pogut salvar volant dalt de la biga comunera i la rabosa maleïda no les va poder acaçar. La veïna amiga, disgustada, va pensar en endur-se-les al seu corral per a poder-les posar a resguard de la fera.
Redéu de déu... al cap  d’un parell de dies l’acarnissament el va dur a terme a la cort de la veïna amiga i protectora, i va apagar la vida de totes les quines va trobar. I encara li va quedar més malestar, creient-se que no havia estat prou responsable.
L’espectacle glaçador de l’aviram estirat al terra amb el rastre de sang pel degollament feia frigidesa al cor. A alguna li faltava el cap... i les darreres gotes de sang, restaven fredes encrostades a les plomes del coll.    
La mala bèstia sanguinària s’havia de caçar i calia donar-li el seu càstig merescut...
Ja només quedava una veïna al poble, sense rebre els danys ocorreguts a les altres dues cases, i no les tenia totes. Mai no li havia passat que la guineu li entrés al corral, pensava que la seva tanca era prou alta i forta perquè hi pogués colar.
El seu home, valent, avesat a tot i integrat a la rudesa del paisatge, escarmentat del dany produït a la segona veïna, l’endemà en haver dinat, es va atansar al corral i va sentir escatainar amb una veu esporuguida una de les tres polletes que havien comprat un parell de dies abans.
Va córrer a veure què passava i encara va trobar la fera ferotge dins del galliner, que acabava de cometre la terrabastada en plena llum de dia. Va buscar un garrot per acabar amb ella, però la guilla, malànima i astuta, va sortir per on havia entrat, escapant-se ben farta, fuent camí amunt.
Havia segat la vida de totes les gallines menys la de la polleta espavilada que  emprengué el vol i rondava desconcertada per l’hort, vora d’uns frescos espinacs que no gosava ni espicanyar, a causa de l’ensurt que duia a sobre.
Les altres dues polletes tan sols varen poder estar un parell de dies al corral, la seva sang fresca i jove acabava de ser  engolida dins la panxa de la fera.
Dins del galliner, l’espectacle tornava a ser tan dantesc com l’ocorregut a les dues veïnes. Els cossos abatuts de les gallines restaven en silenci de la forma més cruel. El disgust tornava a fer acte de presència en una altra casa del poble...
L’home va pensar que la bèstia feroç, engormandida, possiblement tornaria una altra vegada, però en aquest cas,  miraria d’acabar amb ella.
Després de la pena, la dona i ell prompte s’animaren i van tornar a comprar polletes. De bon principi, les tenien tancades dins la joca, perquè amb la seva cantarella fessin d’esquer a la guineu i així vigilar-la per si la volia tornar a fer grossa.
I hi va tornar, però com que havien tingut cura de protegir bé el corral per tots costats, no hi va poder entrar.
La molt desvergonyida emperò, aleshores, es va ficar dins el corral del bestiar gros.
Per fortuna, l’home era allí tancant el ramat i la va veure com es mirava els cabrits xicotets.
Silenciosament, l’home va passar rere les grípies, va agafar la forca, poc a poc... la guineu miserable, aquesta vegada va fallar, i pensant que era la reina del món i tot ho podia, en compte de fugir, es va amagar sota una de les menjadores...
L’home, amb tota la seva força, enlairà la forca amunt, agafà embranzida i sense cap por, abaixà l’eina de les seves mans i, crac!!
La sang de la guineu cruel era aleshores la quina corria damunt la palla de la cort. El cos traïdor de l’animal lladre, despietat i maliciós, jeia abatut fent els seus darrers espasmes.
En arribar a casa, satisfet per la gesta, s’expressà així  a la muller: “He mort la guineu... he mort la guineu!”
Aquella nit, en anar a dormir la dona li agafà fort la mà i li digué:”Bona nit, Manelic!”  

Gavàs- Hivern del 2014


2 comentaris:

  1. L'art de recollir en paraules la realitat del dia dia en un poble del Pallars, Gavàs. Ara entenc que vols dir quan ens dius que "cal rascar la postal". Moltes gràcies per compartir. Petons!!

    ResponElimina
  2. Després d'uns mesos d'haver-la escoltat a la biblioteca ara llegeixo la teva història, i t'imagino llegint-la pausadament, com parles tu, i per uns moments em trasllado al Pallars...
    Petons

    ResponElimina