Temps de figues 1er Premi concurs Dones Àrtemis 2019

Temps de figues

Era un diumenge de finals d’estiu. Havia estat un estiu plujós, trist i gris, però ara, a les acaballes, semblava com si volgués recuperar la llum perduda. L’Elia també semblava que revifava i va decidir anar a comprar al mercat de diumenge a peu. Caminava insegura pel passeig Marítim deixant-se acaronar pel sol que lluïa en un cel immaculat. Mirava el mar i s’enlluernava amb el trencadís de llum i aigua. De cop va sentir que necessitava el mar, tota ella es delia per un bany que s’havia negat durant tot l’estiu amb qualsevol excusa. Ja no li quedarien gaires oportunitats més i va decidir que després de comprar baixaria a mar. “Sí, avui em banyaré”, va pensar l’Elia.

Va arribar al mercat amb un somriure que semblava acabat d’estrenar i un neguit adolescent al cos. Es va aturar a la parada del pagès de Les Cinc Sènies, on sempre la despatxava la iaia Maria, una dona mig sorda amb els cabells blancs i el rostre fosc, arrugat i pansit, que sempre somreia i tenia una paraula amable per tothom. Sovint s’equivocava amb els comptes, però sempre li feia bon pes, li guardava els ous més macos.

–No vols res més maca?– li digué la iaia–. No has vist quines figues més boniques tinc avui? Són de les que t’agraden: un pel arrugadetes, que no pas seques!

–Doncs, ja me les he mirat i m’enduria una capseta, però he vingut a peu i no podré amb tot– li va contestat l’Elia.

–No pateixis maca, ja te les portarà el noi a casa després de mercat. Avui el seu pare és fora i li toca recollir la parada.

En Jan, el seu net, se la va mirar amb cara de resignació. Ja li molestava prou haver d’acompanyar a les clientes al cotxe carregat com una mula, però portar la compra a casa li semblava un abús. Es mirava l’escena, sentint-se més titella que mai. “Per què ningú mai no em preguntava res?” va pensar el noi.

Ella es va girar cap a ell i li digué:

–És al costat del Racó de l’Angel, a la cruïlla de la Nacional amb la carretera d’ Argentona. No te pèrdua. Saps on vull dir?

En Jan va assentir amb el cap.

 –El noi és molt llest i segur que ho troba– va dir la iaia.

–Per cert, visc a l’àtic i no hi ha ascensor...Em sap greu– va comentar aixecant les espatlles.

–No pateixis! Per alguna cosa els ha de servir la força a aquest jovent!– va respondre la senyora Maria.

Ja eren passats dos quarts de quatre de la tarda quan en Jan va arribar al portal. La porta era oberta i va pujar els graons de l’escala de dos en dos. Estava rebentat de tot el matí a la parada, la calor se li havia enganxat al cos i només pensava en arribar a casa i fer-se una dutxa. L’escala feia olor de menjar i se li va obrir la gana, i encara tenia més ganes d’arribar a cas. Va trucar al timbre i l’Elia de seguida va obrir. Anava embolcallada amb un pareo blau turquesa estampat amb flors blanques, nuat al clatell. Un parell de flocs de cabells de foc s’havien esmunyit del recollit i queien damunt de les espatlles bronzejades. Acabava d’arribar de la platja, el cabàs amb la tovallola era al rebedor i els peus encara eren bruts de sorra fina. Feia olor a mar.

En Jan es va quedar aturat com un estaquirot. Ella allargà els braços per agafar la capsa, però en ell li digué:

–Ja la porto a la cuina, pesa una mica...

L’Elia el va somriure agraïda. Per primer cop sentia la veu d’en Jan i pensà que aquella veu el feia més gran. Era una veu de vellut que de seguida es va escolar, sense permís, dins el seu pensament.

–Doncs segueix-me– va contestar l’Elia a l’hora que es girava amb un gest teatral.

Va caminar cap a la cuina, situada a la part de davant. Anava descalça i els seus peus sensuals semblaven lliscar damunt el parquet. En Jan, en veure les sabates al rebedor, es va treure les xancles amb un gest intuïtiu. Va seguir-la i s’adonà com aquell cos que es movia sinuós i elegant sota aquella mena de llençol, l’havia atrapat. L’intuïa nu, l’imaginava nu, el desitjava nu.

–M’agrada veure el mar quan cuino, la llum reflectida damunt l’aigua ho endolceix tot. No et sembla?– li va preguntar ella amb una veu que li obria les orelles del desig.

En Jan no trobava les paraules, només tenia ulls per aquella dona de cabells de foc i ulls de mar. Li semblava més que bonica: era preciosa ...un àngel. I era allà, davant seu, a tocar... Solament li calia allargar els braços i prendre-la.

–Pots deixar la caixa aquí, damunt la taula. Quina pinta tenen! T’agraden? – li va demanar l’Elia.

–Molt...

En Jan no deixava de mirar-la. La pell impregnada de suor traspuava l’olor de desig. Ella sentia com la seva mirada la despullava i va somriure. Ja no recordava quan va ser la darrera vegada que se sentí desitjada. “Tant de bo fos trenta anys més jove!” va pensar mentre el mirava.

No va poder resistir la temptació d’agafar una figa. Va triar una de mig esberlada, de pell ben fosca, un xic arrugada i el coll, com li escau a una dama, amb una suau inclinació. La va obrir amb un gest dolç. La lluentor vermellosa de sang recollia milers de petites llavors daurades. Tot brillava sota la llum cridanera del sol. Els ulls color mel d’en Jan, també. L’Elia li va oferir mitja figa, però en Jan restà immòbil, esperant que li apropés als llavis. Ella va seguir-li el joc i li apropà. Llavors, ell va prendre la ma amb suavitat perquè no la pogués enretirar i va començar a menjar la fruita a petites mossegades i a l’hora anava llepant-li els dits cercant la dolçor del fruit. L’Elia li acaronà els llavis amb les puntes dels dits i amb delicadesa va recórrer el rostre imberbe.

No van deixar de mirar-se dins els ulls que no parpellejaven. Els uns agafaven el camí d’anada quan els altres ja anaven de tornada, però el desig els va agermanar.

En Jan prengué una altra figa, coneixia quines eren les més dolces. La partí i la hi va apropar als llavis, però amb un gest infantil se la va menjar amb golafreria. Van riure plegats. De seguida li oferí l’altre tros. Va deixar que aquest cop fos ella qui resseguís els seus dits. L’Elia no s’aturà, va continuar petonejant-lo. Els seus llavis s’alternaven amb la llengua i resseguia la mà, el canell i el braç. Va recórrer l’espatlla molt a poc a poc, va pujar fins el coll, l’orella, la galta i els llavis. Quan es fongueren els llavis, les llengües es van entortolligar. Els petons havien obert la porta del desig.

Les mans d’en Jan van anar a parar a la cintura i va resseguir amb timidesa el cos sense costures que havia imaginat. Encabí dins els palmells els pits generosos i va acariciar els mugrons eriçats. Va tornar amb una mà cap a la cintura i l’esmunyí més vall. Després les mans començaren a resseguir molt lentament l’esquena i les espatlles, fins arribar al clatell. Els dits van quedar presoners dins els cabells de foc. Amb un gest decidit va desfer la llaçada del pareo, que lliscà com una carícia de seda per damunt del cos fins els peus. Va descobrir que la seva imaginació només havia estat un minúscul tast de la realitat, es va sentir embriagat com si la llum del sol li enterbolís la mirada i lli fes esclatar el desig de dins el cos. Davant seu, el mar emmarcava a contrallum el cos més bell que mai havia vist. Va tornar als pits i els va amanyagar amb delicadesa i por. Esperant-la.

L’Elia va sentir com es despullava dels seus prejudicis sense gaire esforç i, deixant-los lliscar cap a terra, els emmudia.

En Jan es va deixar desvestir com si fos un nen, aixecà els braços perquè la samarreta colés cap a munt. Mentre s’intercanviaven carícies i petons menuts ella li descordà els pantalons que lliscaren cames avall i, amb un gest vergonyós, en Jan es quedar completament nu. L’Elia el va descabellar amb tendresa.

–Ets terrible!– li digué en Jan.

Es fregaren el cos amb el cos, la pell amb la pell. S’abraçaven, s’oloraven, es van tastar barrejant els seus petons amb la salabror del mar i de la suor. En Jan deixà que ella li guies les mans cap els racons que la feien vibrar. Cada cop la desitjava amb més força.

Quan l’Elia es va recolzar a la taula de la cuina, la fredor del marbre la va estremir per un instant i va cercar l’escalfor del cos d’en Jan, amarat de suor perlada. S’assegué damunt la taula i el va encerclar amb les cames. Va notar la fermesa d’un cos jove del tot oblidat. L’Elia es va entretenir acariciant el tors llis sense clivelles, sense records. S’hi recreà en les espatlles i en el clatell. Se l’apropà amb les mans entrellaçades i els seus llavis entreoberts l’acolliren plena de desig. El pont entre els seus ulls es va trencar per un instant.

–Ets terrible!– li tornà a dir en Jan.

–Sí, tens raó!– li contestà l’Elia.

I amb molta suavitat va continuar acaronant les esquenes amples i fortes, baixà cap a la cintura i encara una mica més. Acaricià el membre erecte i el va guiar fins els seu sexe humit. Els cossos es van fondre en un gest únic. Es van capbussar en el plaer que els va arrossegar com un vòrtex. Els gemecs teixiren el camí fins arribar a deixar-se anar l’un dins l’altre amb una passió compartida, que s’enduia els cossos més enllà del mar.

En Jan va amagar els seus dits dins els cabells de foc que l’encegaven amb la llum del sol. La va omplir de petons plens d’il·lusió, petons alegres i juganers, petons vergonyosos i puerils.

–Ets terrible!– li va dir amb la seva veu de vellut–. Ets terrible!

El soroll d’un clàxon arribà fins l’àtic, dins la quietud del migdia.

–Ostres, la iaia! L’he deixada dins el cotxe mig adormida i no hi havia cap ombra! Cago en la puta! Si li ha passat res, em tallen els collons!

Es va vestir en un revolada, li va oferir els llavis en un petó de passada i s’anava posant la samarreta mentre corria escales avall. Ella li tirà les xancletes per l’ull de l’escala. Ell li va llençar un petó.

L’Elia va baixar la mirada i va veure que encara duia sorra als peus. Va anar cap a la dutxa i va deixar que l’aigua freda regalimes pel seu cos. L’aigua era una carícia que l’embolcallava. Va tancar els ulls, es va endinsar en el seu cos i el seu pensament va rescatar el record d’una pell jove, un cos fort i ferm, uns petons desvergonyits plens de desig. Les seves mans van recomençar el joc de carícies solitàries. Va tirar el cap enrere, l’aigua regalimava damunt els pits i s’ajuntava a l’alçada de la pelvis. Resseguí el camí de l’aigua, va baixar fins a la panxa amagada sota les costelles. El cos anava sol, els dits destres acariciaven el seu sexe despert i no es van aturar fins aconseguir la fiblada que l’estremí de cap a peus. S’assegué al plat de la dutxa, es va abraçar els genolls i esperà que l’aigua ofegués els seus pensaments.

Es va posar un vestit de fil blanc i tirants fins. Es va estirar a la gandula de la terrassa i va deixar que l’aire eixugués els cabells que voleiaven entre l’aire del mar. La remor de les ones jugava amb les cançons de Dido. S’adormí quan sonava See The Sun.

La setmana següent encara hi havia figues coll de dama i la iaia, quan va veure l’Elia, li va preguntar:

–Que en voldràs?

–Sí, però avui també he tornat a venir a peu.

–No t’amoïnis maca, el noi te les portarà, si et va bé. Oi que sí Jan?

Es va tombar cap en Jan, li va fer una picada d’ull i li va dir amb veu baixa:

–A les clientes se les ha de tenir contentes. Però jo tornaré amb el teu pare, perquè els deus minuts de la setmana passada se’m van fer molt llargs...

Els ulls d’en Jan es van girar cap a ella i va trobar una mirada que era una promesa.

El temps de les figues es va acabar aviat. Va ploure molt i seguit, les figues que no van caure ni es van podrir, es van esberlar i aigualir. Les visites d’en Jan també es van acabar, però d’aquell final d’estiu va quedar el record dolç de la sang de les figues damunt els llavis, el record del pont entre uns ulls de mar i uns ulls de mel, i el record sedós dels cabells de foc damunt el marbre blanc. L’Elia tornava a caminar vora mar amb la il·lusió retrobada.