Temps de figues
Era un
diumenge de finals d’estiu. Havia estat un estiu plujós, trist i gris, però ara,
a les acaballes, semblava com si volgués recuperar la llum perduda. L’Elia
també semblava que revifava i va decidir anar a comprar al mercat de diumenge a
peu. Caminava insegura pel passeig Marítim deixant-se acaronar pel sol que lluïa
en un cel immaculat. Mirava el mar i s’enlluernava amb el trencadís de llum i
aigua. De cop va sentir que necessitava el mar, tota ella es delia per un bany
que s’havia negat durant tot l’estiu amb qualsevol excusa. Ja no li quedarien
gaires oportunitats més i va decidir que després de comprar baixaria a mar. “Sí,
avui em banyaré”, va pensar l’Elia.
Va
arribar al mercat amb un somriure que semblava acabat d’estrenar i un neguit
adolescent al cos. Es va aturar a la parada del pagès de Les Cinc Sènies, on sempre la despatxava la iaia Maria, una dona mig
sorda amb els cabells blancs i el rostre fosc, arrugat i pansit, que sempre
somreia i tenia una paraula amable per tothom. Sovint s’equivocava amb els
comptes, però sempre li feia bon pes, li guardava els ous més macos.
–No
vols res més maca?– li digué la iaia–. No has vist quines figues més boniques
tinc avui? Són de les que t’agraden: un pel arrugadetes, que no pas seques!
–Doncs,
ja me les he mirat i m’enduria una capseta, però he vingut a peu i no podré amb
tot– li va contestat l’Elia.
–No
pateixis maca, ja te les portarà el noi a casa després de mercat. Avui el seu
pare és fora i li toca recollir la parada.
En
Jan, el seu net, se la va mirar amb cara de resignació. Ja li molestava prou
haver d’acompanyar a les clientes al cotxe carregat com una mula, però portar
la compra a casa li semblava un abús. Es mirava l’escena, sentint-se més
titella que mai. “Per què ningú mai no em preguntava res?” va pensar el noi.
Ella
es va girar cap a ell i li digué:
–És al
costat del Racó de l’Angel, a la
cruïlla de la Nacional amb la carretera d’ Argentona. No te pèrdua. Saps on
vull dir?
En Jan
va assentir amb el cap.
–El noi és molt llest i segur que ho troba– va
dir la iaia.
–Per
cert, visc a l’àtic i no hi ha ascensor...Em sap greu– va comentar aixecant les
espatlles.
–No
pateixis! Per alguna cosa els ha de servir la força a aquest jovent!– va
respondre la senyora Maria.
Ja
eren passats dos quarts de quatre de la tarda quan en Jan va arribar al portal.
La porta era oberta i va pujar els graons de l’escala de dos en dos. Estava
rebentat de tot el matí a la parada, la calor se li havia enganxat al cos i
només pensava en arribar a casa i fer-se una dutxa. L’escala feia olor de
menjar i se li va obrir la gana, i encara tenia més ganes d’arribar a cas. Va
trucar al timbre i l’Elia de seguida va obrir. Anava embolcallada amb un pareo
blau turquesa estampat amb flors blanques, nuat al clatell. Un parell de flocs
de cabells de foc s’havien esmunyit del recollit i queien damunt de les
espatlles bronzejades. Acabava d’arribar de la platja, el cabàs amb la
tovallola era al rebedor i els peus encara eren bruts de sorra fina. Feia olor
a mar.
En Jan
es va quedar aturat com un estaquirot. Ella allargà els braços per agafar la capsa,
però en ell li digué:
–Ja la
porto a la cuina, pesa una mica...
L’Elia
el va somriure agraïda. Per primer cop sentia la veu d’en Jan i pensà que
aquella veu el feia més gran. Era una veu de vellut que de seguida es va
escolar, sense permís, dins el seu pensament.
–Doncs
segueix-me– va contestar l’Elia a l’hora que es girava amb un gest teatral.
Va
caminar cap a la cuina, situada a la part de davant. Anava descalça i els seus
peus sensuals semblaven lliscar damunt el parquet. En Jan, en veure les sabates
al rebedor, es va treure les xancles amb un gest intuïtiu. Va seguir-la i
s’adonà com aquell cos que es movia sinuós i elegant sota aquella mena de
llençol, l’havia atrapat. L’intuïa nu, l’imaginava nu, el desitjava nu.
–M’agrada
veure el mar quan cuino, la llum reflectida damunt l’aigua ho endolceix tot. No
et sembla?– li va preguntar ella amb una veu que li obria les orelles del
desig.
En Jan
no trobava les paraules, només tenia ulls per aquella dona de cabells de foc i
ulls de mar. Li semblava més que bonica: era preciosa ...un àngel. I era allà,
davant seu, a tocar... Solament li calia allargar els braços i prendre-la.
–Pots
deixar la caixa aquí, damunt la taula. Quina pinta tenen! T’agraden? – li va
demanar l’Elia.
–Molt...
En Jan
no deixava de mirar-la. La pell impregnada de suor traspuava l’olor de desig. Ella
sentia com la seva mirada la despullava i va somriure. Ja no recordava quan va
ser la darrera vegada que se sentí desitjada. “Tant de bo fos trenta anys més
jove!” va pensar mentre el mirava.
No
va poder resistir la temptació d’agafar una figa. Va triar una de mig
esberlada, de pell ben fosca, un xic arrugada i el coll, com li escau a una
dama, amb una suau inclinació. La va obrir amb un gest dolç. La lluentor
vermellosa de sang recollia milers de petites llavors daurades. Tot brillava
sota la llum cridanera del sol. Els ulls color mel d’en Jan, també. L’Elia li va
oferir mitja figa, però en Jan restà immòbil, esperant que li apropés als
llavis. Ella va seguir-li el joc i li apropà. Llavors, ell va prendre la ma amb
suavitat perquè no la pogués enretirar i va començar a menjar la fruita a
petites mossegades i a l’hora anava llepant-li els dits cercant la dolçor del
fruit. L’Elia li acaronà els llavis amb les puntes dels dits i amb delicadesa va
recórrer el rostre imberbe.
No
van deixar de mirar-se dins els ulls que no parpellejaven. Els uns agafaven el
camí d’anada quan els altres ja anaven de tornada, però el desig els va agermanar.
En Jan
prengué una altra figa, coneixia quines eren les més dolces. La partí i la hi
va apropar als llavis, però amb un gest infantil se la va menjar amb
golafreria. Van riure plegats. De seguida li oferí l’altre tros. Va deixar que
aquest cop fos ella qui resseguís els seus dits. L’Elia no s’aturà, va
continuar petonejant-lo. Els seus llavis s’alternaven amb la llengua i resseguia
la mà, el canell i el braç. Va recórrer l’espatlla molt a poc a poc, va pujar
fins el coll, l’orella, la galta i els llavis. Quan es fongueren els llavis,
les llengües es van entortolligar. Els petons havien obert la porta del desig.
Les
mans d’en Jan van anar a parar a la cintura i va resseguir amb timidesa el cos
sense costures que havia imaginat. Encabí dins els palmells els pits generosos i
va acariciar els mugrons eriçats. Va tornar amb una mà cap a la cintura i
l’esmunyí més vall. Després les mans començaren a resseguir molt lentament l’esquena
i les espatlles, fins arribar al clatell. Els dits van quedar presoners dins
els cabells de foc. Amb un gest decidit va desfer la llaçada del pareo, que
lliscà com una carícia de seda per damunt del cos fins els peus. Va descobrir
que la seva imaginació només havia estat un minúscul tast de la realitat, es va
sentir embriagat com si la llum del sol li enterbolís la mirada i lli fes
esclatar el desig de dins el cos. Davant seu, el mar emmarcava a contrallum el
cos més bell que mai havia vist. Va tornar als pits i els va amanyagar amb
delicadesa i por. Esperant-la.
L’Elia
va sentir com es despullava dels seus prejudicis sense gaire esforç i, deixant-los
lliscar cap a terra, els emmudia.
En
Jan es va deixar desvestir com si fos un nen, aixecà els braços perquè la samarreta
colés cap a munt. Mentre s’intercanviaven carícies i petons menuts ella li
descordà els pantalons que lliscaren cames avall i, amb un gest vergonyós, en
Jan es quedar completament nu. L’Elia el va descabellar amb tendresa.
–Ets
terrible!– li digué en Jan.
Es
fregaren el cos amb el cos, la pell amb la pell. S’abraçaven, s’oloraven, es van
tastar barrejant els seus petons amb la salabror del mar i de la suor. En Jan
deixà que ella li guies les mans cap els racons que la feien vibrar. Cada cop
la desitjava amb més força.
Quan
l’Elia es va recolzar a la taula de la cuina, la fredor del marbre la va
estremir per un instant i va cercar l’escalfor del cos d’en Jan, amarat de suor
perlada. S’assegué damunt la taula i el va encerclar amb les cames. Va notar la
fermesa d’un cos jove del tot oblidat. L’Elia es va entretenir acariciant el
tors llis sense clivelles, sense records. S’hi recreà en les espatlles i en el
clatell. Se l’apropà amb les mans entrellaçades i els seus llavis entreoberts
l’acolliren plena de desig. El pont entre els seus ulls es va trencar per un
instant.
–Ets
terrible!– li tornà a dir en Jan.
–Sí,
tens raó!– li contestà l’Elia.
I
amb molta suavitat va continuar acaronant les esquenes amples i fortes, baixà
cap a la cintura i encara una mica més. Acaricià el membre erecte i el va guiar
fins els seu sexe humit. Els cossos es van fondre en un gest únic. Es van
capbussar en el plaer que els va arrossegar com un vòrtex. Els gemecs teixiren
el camí fins arribar a deixar-se anar l’un dins l’altre amb una passió
compartida, que s’enduia els cossos més enllà del mar.
En
Jan va amagar els seus dits dins els cabells de foc que l’encegaven amb la llum
del sol. La va omplir de petons plens d’il·lusió, petons alegres i juganers, petons
vergonyosos i puerils.
–Ets
terrible!– li va dir amb la seva veu de vellut–. Ets terrible!
El
soroll d’un clàxon arribà fins l’àtic, dins la quietud del migdia.
–Ostres,
la iaia! L’he deixada dins el cotxe mig adormida i no hi havia cap ombra! Cago en la puta! Si li ha passat res, em
tallen els collons!
Es
va vestir en un revolada, li va oferir els llavis en un petó de passada i
s’anava posant la samarreta mentre corria escales avall. Ella li tirà les
xancletes per l’ull de l’escala. Ell li va llençar un petó.
L’Elia
va baixar la mirada i va veure que encara duia sorra als peus. Va anar cap a la
dutxa i va deixar que l’aigua freda regalimes pel seu cos. L’aigua era una carícia
que l’embolcallava. Va tancar els ulls, es va endinsar en el seu cos i el seu pensament
va rescatar el record d’una pell jove, un cos fort i ferm, uns petons desvergonyits
plens de desig. Les seves mans van recomençar el joc de carícies solitàries. Va
tirar el cap enrere, l’aigua regalimava damunt els pits i s’ajuntava a l’alçada
de la pelvis. Resseguí el camí de l’aigua, va baixar fins a la panxa amagada
sota les costelles. El cos anava sol, els dits destres acariciaven el seu sexe despert
i no es van aturar fins aconseguir la fiblada que l’estremí de cap a peus. S’assegué
al plat de la dutxa, es va abraçar els genolls i esperà que l’aigua ofegués els
seus pensaments.
Es
va posar un vestit de fil blanc i tirants fins. Es va estirar a la gandula de
la terrassa i va deixar que l’aire eixugués els cabells que voleiaven entre
l’aire del mar. La remor de les ones jugava amb les cançons de Dido. S’adormí
quan sonava See The Sun.
La setmana
següent encara hi havia figues coll de
dama i la iaia, quan va veure l’Elia, li va preguntar:
–Que
en voldràs?
–Sí,
però avui també he tornat a venir a peu.
–No
t’amoïnis maca, el noi te les portarà, si et va bé. Oi que sí Jan?
Es
va tombar cap en Jan, li va fer una picada d’ull i li va dir amb veu baixa:
–A
les clientes se les ha de tenir contentes. Però jo tornaré amb el teu pare, perquè
els deus minuts de la setmana passada se’m van fer molt llargs...
Els
ulls d’en Jan es van girar cap a ella i va trobar una mirada que era una
promesa.
El
temps de les figues es va acabar aviat. Va ploure molt i seguit, les figues que
no van caure ni es van podrir, es van esberlar i aigualir. Les visites d’en Jan
també es van acabar, però d’aquell final d’estiu va quedar el record dolç de la
sang de les figues damunt els llavis, el record del pont entre uns ulls de mar
i uns ulls de mel, i el record sedós dels cabells de foc damunt el marbre blanc.
L’Elia tornava a caminar vora mar amb la il·lusió retrobada.
