Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

diumenge, 29 d’abril de 2018

Lectura de textos propis - Sant Jordi 2018




EL PASEO DE LOS AVELLANOS - Magda Pola


Aquest text neix d’un exercici d’un taller d’escriptura de la Raquel Pícolo, al Pirineu.

Com que celebrem St. Jordi, aquesta narració té espines a la rosa i dracs que fereixen persones

El Paseo de los avellanos.
Desde el pueblecito de Farrera hemos descendido a la ermita románica de Alendo para sentir la naturaleza, individualmente, tu a tu.
Resultó fácil; con la ayuda de la cámara me detengo en rincones, árboles, perspectivas, juegos de luces… tanto me detengo, que me pierdo del grupo. Con las fotografías revivo la experiencia fugaz de los lugares visitados.
Así pues, me dejé seducir, fundiéndome con el entorno que me rodeaba.

Me llamaron los sonidos: el leve roce de las hojas mecidas por el viento; el crujir de las hojas secas, de las semillas, de los frutos bajo las pisadas; el cantarín de los riachuelos bajando por las empinadas montañas… El canto de los pájaros, el zumbido de los insectos… Toda una sinfonía contrapuesta al silencio absoluto de la noche, en la antigua casa de Escaló.

Al escribir este texto a partir de las notas de aquel ejercicio, advierto que no recogí los olores; tal vez porque la primera siega estaba lejos y la segunda no llegaría; tal vez porque los árboles no estaban en flor; tal vez porque el ganado estaba en los puertos... ¡O tal vez, porque, rebosada, no fui capaz de percibirlos!

A lo largo del camino, tras una pronunciada curva o un gran árbol… asomaba un pueblecito colgado de las inmensas montañas. El camino franqueado de avellanos, asfaltado de hormigón, me hacía pensar que, a pesar del espectacular día otoñal que disfrutábamos, pronto llegaría el crudo y largo invierno. Pensé en la lenta pero inexorable despoblación. En las casas cerradas, vacías, que el paso del tiempo va saqueando.

Casi inevitablemente, gajes del oficio, recordé a las personas que no tienen techo por desahucios, guerras, pobreza y mil durezas de la vida… Tantos sueños rasgados, tanta incertidumbre, tanta desesperación…

Las bandadas de golondrinas, cada primavera, sobrevuelan confundidas personas sin casa / casas sin personas…
Como dice John Berger (*) en su poema “Fábrica”:
frío es el dolor de creer / que el calor no regresará nunca

CASSOLADA, PREOCUPACIONS I SENTIMENTS - Antoni Plans


“... que la música soni més fort
que els problemes”  
Kurt Cobain

Olles, paelles, cassoles, culleres i altres estris de cuina han dringat força els capvespres dels darrers mesos, colpejats amb fúria continguda -no sigui que s’abonyeguin gaire-,  des de molts pisos i cases de la nostra vila. Desafiant el fred, la gent de les terrasses i balcons estan, des de portals, eixides i patis, o al bell mig de places i carrers demostren sorollosament la seva indignació front polítiques contràries als interessos més genuïns.
El rebombori acostuma a ser ben sonat, eixordador, un desafiament al sentit de l’oïda, l’aparent desconcert d’un nocturn musical sense direcció orquestral, una maror nocturna gradualment covada, indignada, compartida, amb alguna pujada o sortida de to, com la sublim variació que m’afanyo a descriure.
Un músic que habita el segon primera d’un immoble proper, a la partió festiva entre pagesos i mestres d’aixa, va trobar l’ocasió per irrompre amb el seu clarinet entonant el “Cant dels ocells”, amb partitura del gran mestre Casals. En Lluís –aquest és el seu nom- va deixar bocabadat tot el veïnat amb la melodia que interpretava “in crescendo”. Molta gent li va lloar la intervenció i l’animà perquè no fos, aquella primera, la darrera vegada.
Quan la Mari, una coneguda veïna d’edat avançada sota mateix del pis del músic, se li apropà vigorosa i emocionada per felicitar-lo, ell de seguida va convidar-la a que l’acompanyés cantant. Com sigui que la bona dona buscava excuses per a no fer-ho, que si no es sabia la lletra o li mancava veu per cantar, en Lluís li facilità el text de la cançó i li digué que tenia un timbre prou dolç i brillant que la tonada remarcaria. Ho podia assegurar perquè sovint la sentia cantar des de la cuina amb un finestral al celobert, comú amb la seva vivenda.
Junts decidiren adaptar la lletra per a properes ocasions. Aquestes dues foren la primera i la darrera estrofes. Una original, modificada l’altra:
En veure despuntar
el major lluminar
en la nit més hermosa
els ocellets cantant
a festejar-los van
en sa veu melindrosa.
...
A l'alba partiran
sud-oest i nord enllà
amb ales amoroses
els ocellets cantant
el seu consol duran
a presos i exiliats.

D’altres quinze estrofes respectaren el nom de trenta dos ocells que esmenta la versió més tradicional. De l’àguila imperial al duc, del pardal al passarell, el rossinyol o el reietó. Tot sigui per una república progressista i la maltractada democràcia, del tot recuperades.
La combinació resultà sorprenent. El colpejar dels atuells al voltant, amorosí el bon ritme de la cançó popular catalana. Tan de bo l’exemple s’estengui a d’altres barris del poble on hi hagi músics disposats a emular el duet pagès, pescador o artesà. Estudiants, afeccionats i veterans de la música i el cant disposats a cobrir diferents indrets amb les seves melodies. El model el copiaran parelles d’arreu que prometen esdevenir amors eterns si tot plegat no s’arregla. Si més no, alçaran del seu sofà a somiatruites i desencantats, que entre somiejades i sobresalts només esperen vells o nous esdeveniments. Amb els cinc sentits.

SOFREGIT EMOCIONAL - Àngela Gol


Diuen que un bon plat, necesita un bon sofregit,
I deu ser aixi quan el meu cor s’emociona.
L’oli a punt, per amorosir.
La ceba  que em fa plorar.
L’all gustós, que m’espanta els mals esperits.
El tomàquet, que amb la seva acidesa em fa mal.
El polsim de sucre, que garanteix la dolçor de la meva llengua quan et beso.
El chef el tinc al meu cap, dirigin els meus fogons mes intims.
El foc suau, a poc a poc, va escalfan la passió de la meva vida,
I es aixi, com cada dia, treballa per alimentar el meu esperit.
Bon profit!!!

SENTIR LA PASIÓN - Rosa Muñoz

Era la primera vez que estábamos solos en la cabaña, los otros habían ido a pescar. Sentí ese olor atrayente, una mezcla de humo y tierra del bosque, dulce y húmeda. aquella mezcla me atraía, quería aspirarlo, hundir mi nariz e inspirar ruidosamente su cuello, con libertad absoluta, sin tener que comportarme como una mujer comedida, quería ser la mujer salvaje que sabía que llevaba dentro. Ese olor a naturaleza me sugirió como era él.
Estaba sentada cerca del fuego sin moverme y me dejé llevar por mis pensamientos. Rodrigo daba vueltas alrededor de la sala, como queriendo mantenerse ocupado, hacía esfuerzos por ser amable. Cuando me pasó la segunda copa de vino, intenté retenerlo suavemente con la mirada, él, que estaba inclinado sobre mí, dio un paso atrás cayendo de rodillas al lado mío. Yo reía con gusto, sin disimulo. No soy peligrosa- le dije- al menos no tanto como los animales salvajes que habitan el bosque.
Rodrigó rió también, relajándose, cruzó sus piernas y siguió sentado a mi lado. Sólo se oía el crepitar del fuego y el ulular del viento. Tras un prolongado silencio, surgió de mí un prolongado y ruidoso suspiro, él se volvió hacia mí, mi respiración se detuvo al sentir su mirada tan cerca, noté que me olía también, ya estábamos los dos a la misma altura. Eramos dos animales en celo. Estábamos alerta, nuestra bioquímica se había alterado.
Yo me mantenía rígida e inmóvil. Se dejó caer suavemente rozándome el hombro. Me miró largamente a los ojos, investigué los suyos con avidez y sí, el universo estaba allí, esperándome. Mis labios se toparon con su nariz y la besé, observé su rostro sólido como la piedra y cálido a la vez.
Nos enamoramos sintiendo una maravillosa sensación de gloria. Compartimos nuestro sentimiento con felicidad y vergüenza a la vez. Quisimos avanzar por la vida con los deseos más elevados y con los más oscuros. Con los pensamientos más nobles y los más bajos. No quisimos contentarnos con menos y cuando eso acabó, rompimos.

COLORS EN LA FOSCOR - Mar Bruguera


Tot passejant amb la seva amiga, va respondre-li:

-- Ja ho saps, sempre he viscut a les fosques. M’he acostumat a acceptar les coses tal com me les diuen i me les descriuen aquelles persones que les veuen ben clares, sense qüestionar-me sobre com voldria que fossin ... Però això que em preguntes ho tinc ben clar. 

Va intuir un somriure de la seva amiga i el tacte suau de la seva ma sobre el seu braç.

-       --Hi he estat pensant molt i molt i estic ben segura de com desitjo que sigui el meu amor, aquell home especial amb el que voldria compartir la meva vida.

-       --Va digues, que això m’interessa i em diverteix.

-       --M’agraden les persones que desprenen escalfor i per tant voldria  que quan em mirés em sentis il.luminada i un escalf semblant al que sento quan m'abraça el sol.

-       --Quina mirada més càlida !

-       --M’agradaria que tingués els llavis blaus, del mateix color del mar, i que els sabés moure com ho fan les ones quan em banyo i m’envolten i m’acaronen.

-       --Oh ! Que bonic !

-       --Voldria que tingués la pell verda, del mateix to de l’herba humida, amb aquell tacte de vellut fresc, suau, acollidor, que m’invita a apropar-me molt, a olorar-la, a estirar-me al damunt, a deixar-me anar fins adormir-me confiada.

-       --I què més ?

-       --Els cabells de color daurat, com el de la sorra de la platja. Enfonsar-hi els dits i jugar-hi. Sentir l’olor de la sal del mar.

-       --Si jo trobés un home així m’enamoraria a l’instant.

-      -- No t’he parlat de la veu, tan important o més que les altres qualitats. M’agradaria que fos marró, ferma com la fusta, per dir paraules amb força i a la vegades dolces, per poder resseguir la textura dels camins que m’obren els seus mots.

-       --Ja veig que ho tens ben clar.

-       --I tant, néixer cega en mig de la foscor no vol dir ignorar les sensacions que m’ofereixen els colors. Des de l’obscuritat, els escolto atentament, assaborint-los, i trio els que millor em pinten l’amor.