Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dimecres, 6 de juny de 2018

TEMA FINESTRES/VENTANAS - Les finestres indiscretes - MAR BRUGUERA



Les finestres indiscretes (paròdia dolenta de la pel.lícula d’en Hitcock)



Tinc agarofòbia entre d’altres patologies. No cal que cap psiquiatre ni metge de cap mena m’ho diagnostiqui. Ho sé i prou. Demà farà 6 mesos que no surto de casa, bé la veritat és que sola no podria sortir perquè tinc el peroné de la cama dreta trencat, tres costelles que no s’acaben de curar, un canell dislocat i diria que he perdut la major part de les neurones que tenia al cervell, si és que en tenia alguna.
Va ser un accident molt desafortunat, m’ho vaig fer tota soleta, tot per un inoportú whatsapp. Va ser molt ràpid, una mirada al mòbil tirat al seient del copilot i em vaig veure donant voltes de  campana agafada al volant  i  acomiadant-me del món. No va ser així, pocs minuts després, no sé quants, el temps va en un altre ritme en aquestes circumstàncies, estava envoltada de  sirenes, ambulàncies, metges, policies i gent ...
Vaig ser a l’hospital 2 mesos. Els primers dies vaig rebre moltes visites però poc a poc van anar minvat. No tinc pares ni germans, només amics que em pensava que ho eren, però ja se sap, tothom va enfeinat. El dia que em van donar l’alta vaig haver d’agafar un taxi. A casa tot era com ho vaig deixar el dia de l’accident però ho veia  una mica emboirat. La casa em va caure al damunt i em vaig desmuntar per primera vegada. Sola, vaig sentir la solitud, i em vaig veure totalment desvalguda. Vaig tancar persianes i finestres. Volia dormir el que no havia pogut dormir a l’hospital. A la farmaciola hi tenia somnífers. Me’n vaig prendre tres juntament amb dos antiinflamatoris forts que em van donar a l’hospital tot acompanyat d’un gran got de vodka. Quan em despertés pensaria, pensaria com encarar la meva vida a partir d’ara.
Em vaig despertar al migdia, embotornada i vaig haver de fer un esforç per saber on era i què havia passat. Més o menys em vaig situar. Cap missatge, cap whatsapp. Els “amics” s’han cansat de mi. No els hi puc retreure, s’ha m’ha agrit el caràcter, m’he tornat antipàtica i desagradable... però no es poden ni imaginar els dolors que he patit i pateixo. Sola, sola, m’ho he de ficar al cap, sola a partir d’ara.
No en vull saber res del món exterior. Compraré tot el que necessiti per internet i m’ho portaran a casa, inclús els medicaments. Amb el traumatòleg ja vam acordar que de moment parlaríem per skipe ateses les meves dificultats per traslladar-me.
No necessito ningú, tinc un armari ple de pelis antigues que tant m’agraden, la meva millor companyia
Van passant els dies. Ahir va tocar connexió amb el metge. Vaig procurar estar presentable, em vaig rentar la cara i em vaig fer una cua tibant. El doctor amablement em va preguntar com estava:
-      Ja es pren la medicació quan toca?  Sí. No, que va, em prenc les pastilles de tres en tres i quan em rota.
-      Recordi que amb aquesta medicació tan forta no pot beure alcohol. Sap dels meus antecedents. No doctor, m’he tornat abstèmia. I una merda, bec més que mai.
-      També és molt important portar una bona alimentació. I tant doctor, no es preocupi, menjo molt saludablement. I una altra merda, tot precuinat i escalfat al microones tres minuts.
-      Ha de fer els exercicis que va començar a l’hospital. Convindria que l’ajudés algun fisio. Sí, doctor, ho estic fent. I ja van unes quantes merdes, a casa no entre ningú més enllà del rebedor.
Els meus dies no tenen hores. La meva casa és un caos. Només m’interessa beure, empastillar-me i veure pelis antigues i una afició nova interessant: observar els veïns del davant amb la meva càmera Nikon i fer fotos. Segueixo la vida de tres famílies, ho sé tot, els seus horaris, els dels grans i els dels fills. N’hi ha una que durarà poc, es barallen constantment, inclús un dia a l’home se li en va anar la mà. Són molt imprudents, mai corren les cortines ni abaixen persianes. No se’ls passa pal cap que una agarofòbica que viu al bloc del davant els pugui estar observant. Em fa patir molt un nen d’una de les famílies, els seus pares l’ignoren totalment, no hi són mai, sempre està sol. Però se’l veu madur per l’edat que té. És molt disciplinat . L’altra família no té cap interès. Mai passa res d’especial en aquella casa, són uns avorrits.
I així van passant els meus dies, del llit al sofà – a la dutxa quan ja no suporto la pudor que faig-  la filera d’ampolles, els pots amb les pastilles, les pelis antigues en blanc i negre i la meva nikon. El mòbil mut i el timbre de la porta també. Els miralls els he tapat amb un llençol perquè no em vull ni mirar.
Un timbre escandalós em desperta, miro el mòbil, les 7 del matí, i es veu que he dormit al sofà. Qui podrà ser? Mai no ve ningú i a aquestes hores!, ni a cap hora fora dels proveïdors que tinc controlats !!!
Em quedo quieta però el timbre va sonant i una veu d’home forta va dient que obri la porta. Hauré d’obrir i fer-lo fora sigui qui sigui. Obro i em trobo dos policies uniformats amb un paper que em posen davant la cara. Tenen una ordre d’escorcoll i una denúncia en contra meva. Els senyors no sé qui .... ah ... un dels davant de casa, els avorrits!!, m’han denunciat per intromissió a la seva intimitat  i per assetjament. M’han de portar a comissaria per prestar declaració. Una policia em porta un abric i m’ajuda a posar-me’l. M’agafen per sota els braços i així que poso el peus a fora em desmaio. I ja no sé què ha passat. No hi sóc.

Mar Bruguera
Maig 2018

TEMA - FINESTRES/VENTANAS - La joven de la ventana de MARI VERA




LA JOVEN DE LA VENTANA


Anochecía, paseaba lentamente absorto en sus pensamientos, tras aparcar en el garaje próximo a su apartamento, situado a las afueras de un pequeño pueblo a pocos minutos de la ciudad. Fumaba el último cigarrillo del día.
Aquella noche fue cuando la descubrió por primera vez tras los sucios cristales de la ventana del segundo piso del antiguo edificio que presidia su calle. Un edificio de cierto prestigio histórico, pendiente de reformar.
Se sorprendió, lo suponía vacio, paró y retrocedió hasta un rincón más oscuro de la calle, desde donde poder contemplar la imagen de la muchacha, sin ser visto. Ella, apartaba las viejas cortinas de encajes, rasgadas por el paso del tiempo y con ojos tristes miraba fijamente hacia el camino que al final de la calle se perdía en el cercano bosque. Su melena negra y rizaba  caía sobre los hombros y se intuía una especie de camisa blanca  cubriendo su cuerpo.
Carlos con sumo cuidado saco el móvil de su bolsillo, enfocaría la cámara hacia la ventana y con el zum acercaría la imagen de la joven para así conseguir una  visión más detallada y próxima. La muchacha seguía con la miraba fija hacia el camino. Quizás esperaba la llegada de alguien. ¿Sería una ocupa?- pensó. Su serena belleza lo cautivó. Ella, inesperadamente giró su cabeza y desapareció de su vista.  Aquella noche fue el principio de lo que más adelante se convertiría en una obsesión.
No se concentraba en el trabajo, estaba esperando que la jornada laboral acabara y únicamente se reunía con sus compañeros a tomar alguna cerveza hasta que anochecía, entonces con cualquier excusa se despedía de ellos, salía rápidamente hacía su coche dirección a su apartamento. Una vez allí, repetía la misma rutina noche tras noche, se refugiaba en el rincón de la calle que ocultaba su presencia y allí esperaba hasta que por fin la imagen de la joven aparecía en la ventana. Contemplarla furtivamente era todo lo que podía hacer. Su corazón se aceleraba, le invadía una sensación extraña, no podía controlar sus emociones, jamás se había sentido así. Se había enamorado perdidamente, ni lo entendía ni deseaba entenderlo pero el hecho era que la joven se había adueñado de su pensamiento y de todo su ser.
Un domingo por la mañana decidió acercarse al edificio, realmente el aspecto de éste era de abandono total, algunas ventanas tenían los cristales rotos. Nunca había reparado en ello, ese tramo de la calle generalmente lo hacía camino del parking siempre con prisas.
Se acercó a la puerta, estaba casi cerrada, empujó pero parecía atascada, insistió con toda la fuerza de la que fue capaz y cedió unos centímetros, los necesarios para que su delgado cuerpo pudiera acceder al interior. Todo estaba medio derruido, Subió los peldaños de dos en dos. Y llegó a la que pensó seria la vivienda que daba a la calle. La puerta estaba forzada, la cerradura rota, entró rápidamente hecho un vistazo general, allí no parecía que pudiera vivir nadie, atravesó el salón y abrió una puerta, parecía un aseo, avanzó, llegó a un dormitorio y efectivamente allí ante la ventana de espaldas a él se encontraba la joven. De repente un escalofrío recorrió su cuerpo, En ese momento comprendió lo que sucedía, pero estaba paralizado. Ella se giró sonriendo, se acercó levitando, sin apenas rozar el suelo, lo abrazó con sus calavéricas y frías manos. Y con su beso, sabor a muerte, selló para siempre su amor eterno.

María Vera López
Mayo 2018

dimarts, 29 de maig de 2018

Reportatge de VTV - Lectura de Sant Jordi 2018



   
Modistes d'històries vàrem llegir a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar els nostres relats amb el lema "Escriure amb els cinc sentits".
VTV (Vilassar de Mar TV) va tenir la gentilesa de fer-nos un reportatge en vídeo. Gràcies, Vargas!

diumenge, 29 d’abril de 2018

Lectura de textos propis - Sant Jordi 2018




EL PASEO DE LOS AVELLANOS - Magda Pola


Aquest text neix d’un exercici d’un taller d’escriptura de la Raquel Pícolo, al Pirineu.

Com que celebrem St. Jordi, aquesta narració té espines a la rosa i dracs que fereixen persones

El Paseo de los avellanos.
Desde el pueblecito de Farrera hemos descendido a la ermita románica de Alendo para sentir la naturaleza, individualmente, tu a tu.
Resultó fácil; con la ayuda de la cámara me detengo en rincones, árboles, perspectivas, juegos de luces… tanto me detengo, que me pierdo del grupo. Con las fotografías revivo la experiencia fugaz de los lugares visitados.
Así pues, me dejé seducir, fundiéndome con el entorno que me rodeaba.

Me llamaron los sonidos: el leve roce de las hojas mecidas por el viento; el crujir de las hojas secas, de las semillas, de los frutos bajo las pisadas; el cantarín de los riachuelos bajando por las empinadas montañas… El canto de los pájaros, el zumbido de los insectos… Toda una sinfonía contrapuesta al silencio absoluto de la noche, en la antigua casa de Escaló.

Al escribir este texto a partir de las notas de aquel ejercicio, advierto que no recogí los olores; tal vez porque la primera siega estaba lejos y la segunda no llegaría; tal vez porque los árboles no estaban en flor; tal vez porque el ganado estaba en los puertos... ¡O tal vez, porque, rebosada, no fui capaz de percibirlos!

A lo largo del camino, tras una pronunciada curva o un gran árbol… asomaba un pueblecito colgado de las inmensas montañas. El camino franqueado de avellanos, asfaltado de hormigón, me hacía pensar que, a pesar del espectacular día otoñal que disfrutábamos, pronto llegaría el crudo y largo invierno. Pensé en la lenta pero inexorable despoblación. En las casas cerradas, vacías, que el paso del tiempo va saqueando.

Casi inevitablemente, gajes del oficio, recordé a las personas que no tienen techo por desahucios, guerras, pobreza y mil durezas de la vida… Tantos sueños rasgados, tanta incertidumbre, tanta desesperación…

Las bandadas de golondrinas, cada primavera, sobrevuelan confundidas personas sin casa / casas sin personas…
Como dice John Berger (*) en su poema “Fábrica”:
frío es el dolor de creer / que el calor no regresará nunca

CASSOLADA, PREOCUPACIONS I SENTIMENTS - Antoni Plans


“... que la música soni més fort
que els problemes”  
Kurt Cobain

Olles, paelles, cassoles, culleres i altres estris de cuina han dringat força els capvespres dels darrers mesos, colpejats amb fúria continguda -no sigui que s’abonyeguin gaire-,  des de molts pisos i cases de la nostra vila. Desafiant el fred, la gent de les terrasses i balcons estan, des de portals, eixides i patis, o al bell mig de places i carrers demostren sorollosament la seva indignació front polítiques contràries als interessos més genuïns.
El rebombori acostuma a ser ben sonat, eixordador, un desafiament al sentit de l’oïda, l’aparent desconcert d’un nocturn musical sense direcció orquestral, una maror nocturna gradualment covada, indignada, compartida, amb alguna pujada o sortida de to, com la sublim variació que m’afanyo a descriure.
Un músic que habita el segon primera d’un immoble proper, a la partió festiva entre pagesos i mestres d’aixa, va trobar l’ocasió per irrompre amb el seu clarinet entonant el “Cant dels ocells”, amb partitura del gran mestre Casals. En Lluís –aquest és el seu nom- va deixar bocabadat tot el veïnat amb la melodia que interpretava “in crescendo”. Molta gent li va lloar la intervenció i l’animà perquè no fos, aquella primera, la darrera vegada.
Quan la Mari, una coneguda veïna d’edat avançada sota mateix del pis del músic, se li apropà vigorosa i emocionada per felicitar-lo, ell de seguida va convidar-la a que l’acompanyés cantant. Com sigui que la bona dona buscava excuses per a no fer-ho, que si no es sabia la lletra o li mancava veu per cantar, en Lluís li facilità el text de la cançó i li digué que tenia un timbre prou dolç i brillant que la tonada remarcaria. Ho podia assegurar perquè sovint la sentia cantar des de la cuina amb un finestral al celobert, comú amb la seva vivenda.
Junts decidiren adaptar la lletra per a properes ocasions. Aquestes dues foren la primera i la darrera estrofes. Una original, modificada l’altra:
En veure despuntar
el major lluminar
en la nit més hermosa
els ocellets cantant
a festejar-los van
en sa veu melindrosa.
...
A l'alba partiran
sud-oest i nord enllà
amb ales amoroses
els ocellets cantant
el seu consol duran
a presos i exiliats.

D’altres quinze estrofes respectaren el nom de trenta dos ocells que esmenta la versió més tradicional. De l’àguila imperial al duc, del pardal al passarell, el rossinyol o el reietó. Tot sigui per una república progressista i la maltractada democràcia, del tot recuperades.
La combinació resultà sorprenent. El colpejar dels atuells al voltant, amorosí el bon ritme de la cançó popular catalana. Tan de bo l’exemple s’estengui a d’altres barris del poble on hi hagi músics disposats a emular el duet pagès, pescador o artesà. Estudiants, afeccionats i veterans de la música i el cant disposats a cobrir diferents indrets amb les seves melodies. El model el copiaran parelles d’arreu que prometen esdevenir amors eterns si tot plegat no s’arregla. Si més no, alçaran del seu sofà a somiatruites i desencantats, que entre somiejades i sobresalts només esperen vells o nous esdeveniments. Amb els cinc sentits.