Al pensador Friedrich Nietzsche (1844-1900) el bigoti sovint li feia
pessigolles. Mentre l’acaronava amb delit, ell no deixava de barrinar. Era
copiós i rotund com el del meu avi patern Carles, mestre de l’Ateneu de
Vilassar de Mar el primer terç del segle passat. Tots dos -allunyats l’un de
l’altre, en l’espai almenys- aprengueren llatí.
Els seus mostatxos poblats els hi atorgaven un miratge de poder formal (potestas) al que procurarien afegir
autoritat moral (l’auctoritas romana)
amb raonaments i argumentacions, més enllà de la massa pilosa, com l’altre
mestre de Taüll quan va haver de representar la seva reconeguda Majestat de
Sant Climent.
A còpia de molt meditar, el filòsof saxó aconseguí obrir l’armari dels
trons amb una original observació, divina i atea a la vegada: “Déu ha mort”, concloïa. Pura ocurrència
lògica, més que ganes d’aigualir la festa a cristians i musulmans.
Uns anyets després, el comediant novaiorquès Grouxo Marx (1890-1977),
també fou dels que lluïa bigotis. Es dedicà a amplificar i ratificar
l’afirmació del seu predecessor afegint: “Déu
ha mort, Nietzsche ha mort i jo tampoc em trobo molt bé.”
L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) dugué un bigoti
heurístic. Salvant Nietzsche, sentencià rotund: “Déu ha mort, Marx ha mort, Montesquieu ha mort, però els imbècils no hi
ha qui els mati.”
També el cineasta Woody Allen (1935-), saxofonista habitual, sense pels
sota el nas per llepar-se’ls amb la seva llengua calba, ha ironitzat en la pantalla:
"Déu ha mort, Marx ha mort i jo no
gaudeixo de bona salut."
L’avi meu, prematurament assassinat, perdé vida i bigoti de sobte. En el
supòsit impossible de que tan ell com Nietzsche recuperessin algun dia el mostatxo,
ho trobarien tot tan canviat, que no reconeixerien déu, ni religió, ni
pensament, ni autoritat, ni sistema.
Antoni Plans - Vilassar de Mar, 1 de novembre de 2015, diada de moniatos, panellets i castanyes.
