UN GOT DE CAFÈ

No voldria pas que em prenguéssiu pel que no sóc. Una persona estranya, donada a les teories paranormals i d’altres camàndules. Més aviat me’n ric, d’aquestes bestieses, cosa que no evita que de vegades em pregunti el perquè d’alguna experiència inexplicable.

Més d’un cop m’he trobat en un lloc on sabia positivament que no havia estat mai i m’he sentit com si realment el conegués molt bé. He dit una frase, o m’he trobat en una situació, amb la sensació de “jo ja ho he fet, o ho he dit, abans, això”. “Déja vu”, diu que en diuen. I n’he tingut sovint, fins a preguntar-me quines coses pot fer el meu cervell sense que el domini.

De vegades he patit el que en diríem “somnis premonitoris”, he somniat coses que –interpretades a posteriori, a la llum de fets que han tingut lloc temps després – he pres per “avisos” del meu subconscient, per dir-ho d’alguna manera, també.

Però avui m’ha passat una cosa que no m’havia passat mai. Era a la feina. La tarda plujosa feia més pesat el treball, ja de per si tediós, i per esbargir-me m’he acostat al finestral per on habitualment entra el sol a gavadals i per on avui només entrava la infinita tristesa de la pluja. Al defora hi ha un jardí interior, una illa de verd enmig de la ciutat. Al mig, un estanyol amb quatre carpes i molt de verdet. No és que el paisatge tingui molt a veure amb el que he experimentat, però us ho explico perquè veieu que no hi havia res allà que pogués induir-ho.

La finestra era oberta. M’hi he acostat amb un got de cafè a la mà, he recolzat l’espatlla al marc de la finestra, i aleshores l’he sentit. Era darrere meu, real com l’oficina i el paisatge, mirant-me. He sentit els seus ulls, la seva presència, el seu alè al meu clatell. No m’he girat, per una barreja de por i esperança que realment hi fos, tot i saber sobradament que això era impossible.

M’hauria agradat que, per una vegada, les lleis de la física s’haguessin agafat vacances, i que aquella presència fos autènticament real, malgrat l’ensurt que hauria representat trobar-me darrere meu, al meu despatx, algú desconegut que – ho sabia ben segur – era a quilòmetres de distància.

Per això m’he quedat molt quieta, amb els ulls tancats, respirant l’aire humit i impregnat de la seva olor, gaudint aquella sensació tan plaent i pertorbadora. Com una criatura, he pregat pel miracle...

El telèfon, cridaner, ha trencat l’encís. Només hi era jo, al despatx. Mentre anava cap al telèfon, la solitud, com una muralla sòlida, s’ha espesseït al meu voltant. He despenjat :

-Cortina i associats. L’atén Maria. Digui.

-Com que digui? Ha trucat vostè... Amb qui parlo?

-Jo? Què diu, ara? Em dic Maria i aquesta és la consultora Cortina i associats, però jo no li he trucat. Estava prenent un cafè quan ha sonat el telèfon i...

-Quina coincidència... jo també estava fent un cafè quan m’ha trucat. De fet, el timbre m’ha distret de la sensació estranya que darrere meu, prop de la finestra on estava recolzat amb el got a la mà, hi havia algú...