La clau gira suau al pany. L’Alba entra de puntetes i tanca sense fer
soroll, per no molestar els que dormen. Penja la bossa i la jaqueta al
penja-robes de l’entrada, es treu les sabates i es posa les espardenyes que hi
ha al sabater. Entra a la cuina, encén el llum i comença a preparar les coses
per a l’esmorzar de la senyora Conxita. Ho fa amb perícia, sense soroll, amb la
delicadesa de qui ja ho ha fet moltes vegades.
La senyora Conxita té el son molt fi i l’ha sentida entrar, però no fa
remor, tampoc. No vol que la faci llevar massa d’hora i, amb murrieria,
decideix fer-se l’adormida. Després rondinarà –sempre rondina, és el seu únic
divertiment, ara – i es queixarà de tot el possible i l’impossible, per bé que
sap que l’Alba és una joia, que mai no n’havia tingut cap com ella, de
cuidadora. Però, què caratsus!, cal donar una mica de sal a la vida, no?
Al cap d’una estona sona el despertador. L’Aureli i la Magda, el fill i
la jove de la senyora Conxita, obren els ulls després d’una nit dormida a
mitges per la necessitat d’atendre la mare. Avui també aniran a la feina amb
els ulls enganxats amb pinces... L’Aureli fa cap al bany, la Magda, cap a la
cuina.
-Bon dia, Alba – saluda la Magda mentre engega la cafetera.
-Bon dia. Com ha passat la nit, avui?
- No ens podem queixar... Només l’hem haguda de portar al bany un
parell de vegades, donar-li aigua i vetllar que es tornés a adormir. Avui no ha
tingut malsons, gràcies a Déu. A veure com va el dia...
-Segur que anirà bé. Potser li costi despertar-se, però a migdia estarà
eixerida. Fa bo, o sigui que agafarem la cadira i anirem al parc. Li agrada
donar veces als coloms, ja ho sap. Res de nou del seu fill?
-No, noia, fa dies que no truca. Suposo que deu voler dir que està bé.
Pateixo de tenir-lo tan lluny... el trobo a faltar.
-Segur que ell també – la veu se li ha entelat, però ho dissimula amb
un somriure. La Magda, que ho ha entès, li correspon.
I el dia segueix el seu camí...
*********
Per les escletxes de la persiana entra una lleu lluminositat procedent
del fanal del carrer. Es fa clar molt tard, en aquestes latituds. En Jordi
enyora les primeres clarors de l’alba que l’acompanyaven a Barcelona mentre
esmorzava. Ara, el primer raig de sol l’agafa ja obrint la persiana metàl·lica de
la feina.
Mentre pensa en què deuen estar fent els de casa, agafa el pot de
colacao que la mare li posa sempre al paquet que li fa arribar periòdicament,
omple un bol de llet i n’hi posa una ració abundant. Queda una barreja espessa
amb gust d’infantesa i nostàlgia, plena de grumolls de xocolata. No li agrada
el cafè, a en Jordi, i la llet amb cacau li recorda matins que han quedat
enrere. Treu un tros de pa que havia posat a descongelar al microones, l’unta
amb mantega i melmelada i el suca al bol.
Acabat l’esmorzar, recull la cuina i es fica a la dutxa. Els companys
de pis, amb feines nocturnes, encara dormen, i procura no fer massa soroll. En
Saïd, físic sirià, fa de vigilant nocturn en una obra mentre no troba una cosa
millor. L’Abelardo, psicòleg argentí, ha tingut més sort i treballa a la
redacció d’un diari local, vetllant la sortida de l’exemplar quotidià.
Acaba de vestir-se i, amb el mateix sigil, obre i tanca la porta del
pis. A l’ascensor, una vella baluerna de l’Alemanya de l’Est, mira el mòbil. Hi
ha un missatge de la mare : “Fa dies que no dius res, fill. Tot bé? A casa tots
anem tirant. L’àvia i el pare t’envien records. Fes-nos saber de tu. Petons.”.
La mare pateix, en Jordi ho sap, però voldria donar-li una alegria al proper
missatge. Potser l’entrevista d’aquesta tarda li obri la porta a un canvi de
feina i l’acosti a una tasca i unes condicions que justifiquin els diners i els
sacrificis que van fer els pares per tal que ell pogués estudiar.
Potser...
Surt al carrer. S’aixeca el coll de l’abric. Coi, quin fred que fa! Una
lleu lluminositat s’insinua cap allà on se suposa que es troba l’Est.
*********
En Jordi, barceloní, 30 anys, fill de l’Aureli i la Magda, enginyer
industrial sense feina, serveix entrepans en una hamburgueseria de Berlín
mentre espera que alguna de les entrevistes de treball que ha fet li
proporcioni alguna feina més adient a la seva preparació. Per sort, és un país
de la UE, i les titulacions tècniques hi van buscades.
L’Alba, de Ciudad Juárez, 32 anys, filla d’Edgardo i Nelly, advocada
que va fugir del seu país escapant de la violència d’uns i altres, cuida avis a
Barcelona. No espera res. Els intents que li reconeguin el seu títol i li
permetin d’exercir han estat complexes i sense resultat, de moment. A més, ja
li han dit que n’hi ha moltíssims, d’advocats del país fent tasques que no
corresponen als seus estudis.
Segons algun ministre, l’emigració és una oportunitat per veure món i
promocionar-se. Turisme pagat, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada