Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Quan de tu s'allunya

La clau gira suau al pany. L’Alba entra de puntetes i tanca sense fer soroll, per no molestar els que dormen. Penja la bossa i la jaqueta al penja-robes de l’entrada, es treu les sabates i es posa les espardenyes que hi ha al sabater. Entra a la cuina, encén el llum i comença a preparar les coses per a l’esmorzar de la senyora Conxita. Ho fa amb perícia, sense soroll, amb la delicadesa de qui ja ho ha fet moltes vegades.
La senyora Conxita té el son molt fi i l’ha sentida entrar, però no fa remor, tampoc. No vol que la faci llevar massa d’hora i, amb murrieria, decideix fer-se l’adormida. Després rondinarà –sempre rondina, és el seu únic divertiment, ara – i es queixarà de tot el possible i l’impossible, per bé que sap que l’Alba és una joia, que mai no n’havia tingut cap com ella, de cuidadora. Però, què caratsus!, cal donar una mica de sal a la vida, no?
Al cap d’una estona sona el despertador. L’Aureli i la Magda, el fill i la jove de la senyora Conxita, obren els ulls després d’una nit dormida a mitges per la necessitat d’atendre la mare. Avui també aniran a la feina amb els ulls enganxats amb pinces... L’Aureli fa cap al bany, la Magda, cap a la cuina.
-Bon dia, Alba – saluda la Magda mentre engega la cafetera.
-Bon dia. Com ha passat la nit, avui?
- No ens podem queixar... Només l’hem haguda de portar al bany un parell de vegades, donar-li aigua i vetllar que es tornés a adormir. Avui no ha tingut malsons, gràcies a Déu. A veure com va el dia...
-Segur que anirà bé. Potser li costi despertar-se, però a migdia estarà eixerida. Fa bo, o sigui que agafarem la cadira i anirem al parc. Li agrada donar veces als coloms, ja ho sap. Res de nou del seu fill?
-No, noia, fa dies que no truca. Suposo que deu voler dir que està bé. Pateixo de tenir-lo tan lluny... el trobo a faltar.
-Segur que ell també – la veu se li ha entelat, però ho dissimula amb un somriure. La Magda, que ho ha entès, li correspon.
I el dia segueix el seu camí...
*********
Per les escletxes de la persiana entra una lleu lluminositat procedent del fanal del carrer. Es fa clar molt tard, en aquestes latituds. En Jordi enyora les primeres clarors de l’alba que l’acompanyaven a Barcelona mentre esmorzava. Ara, el primer raig de sol l’agafa ja obrint la persiana metàl·lica de la feina.
Mentre pensa en què deuen estar fent els de casa, agafa el pot de colacao que la mare li posa sempre al paquet que li fa arribar periòdicament, omple un bol de llet i n’hi posa una ració abundant. Queda una barreja espessa amb gust d’infantesa i nostàlgia, plena de grumolls de xocolata. No li agrada el cafè, a en Jordi, i la llet amb cacau li recorda matins que han quedat enrere. Treu un tros de pa que havia posat a descongelar al microones, l’unta amb mantega i melmelada i el suca al bol.
Acabat l’esmorzar, recull la cuina i es fica a la dutxa. Els companys de pis, amb feines nocturnes, encara dormen, i procura no fer massa soroll. En Saïd, físic sirià, fa de vigilant nocturn en una obra mentre no troba una cosa millor. L’Abelardo, psicòleg argentí, ha tingut més sort i treballa a la redacció d’un diari local, vetllant la sortida de l’exemplar quotidià.
Acaba de vestir-se i, amb el mateix sigil, obre i tanca la porta del pis. A l’ascensor, una vella baluerna de l’Alemanya de l’Est, mira el mòbil. Hi ha un missatge de la mare : “Fa dies que no dius res, fill. Tot bé? A casa tots anem tirant. L’àvia i el pare t’envien records. Fes-nos saber de tu. Petons.”. La mare pateix, en Jordi ho sap, però voldria donar-li una alegria al proper missatge. Potser l’entrevista d’aquesta tarda li obri la porta a un canvi de feina i l’acosti a una tasca i unes condicions que justifiquin els diners i els sacrificis que van fer els pares per tal que ell pogués estudiar.
Potser...
Surt al carrer. S’aixeca el coll de l’abric. Coi, quin fred que fa! Una lleu lluminositat s’insinua cap allà on se suposa que es troba l’Est.
*********
En Jordi, barceloní, 30 anys, fill de l’Aureli i la Magda, enginyer industrial sense feina, serveix entrepans en una hamburgueseria de Berlín mentre espera que alguna de les entrevistes de treball que ha fet li proporcioni alguna feina més adient a la seva preparació. Per sort, és un país de la UE, i les titulacions tècniques hi van buscades.
L’Alba, de Ciudad Juárez, 32 anys, filla d’Edgardo i Nelly, advocada que va fugir del seu país escapant de la violència d’uns i altres, cuida avis a Barcelona. No espera res. Els intents que li reconeguin el seu títol i li permetin d’exercir han estat complexes i sense resultat, de moment. A més, ja li han dit que n’hi ha moltíssims, d’advocats del país fent tasques que no corresponen als seus estudis.

Segons algun ministre, l’emigració és una oportunitat per veure món i promocionar-se. Turisme pagat, vaja. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada