Em dic Dania

Em dic Dania, tinc 12 anys i sóc d’Alep, Siria. Era una nena feliç i ara ja he esgotat les llàgrimes. Tenia una casa bonica, una família i amics. Anava a l’escola prop de casa i m’agradava molt. Allà em van ensenyar a escriure, a llegir i també a respectar els meus companys i estimar el meu país. Casa meva era bonica i hi havia caliu. Els meus pares m’estimaven molt igual que  als meus germans, un noi dos anys més gran que jo i la Hala, de tres anys, entremaliada i carinyosa, sempre darrera meu preguntant-me sobre tot. A casa es reia, es parlava i es cantava. El meu pare treballava en un banc i la meva mare era dependenta d’una botiga de roba. El moment més maco era a la tarda, al vespre, quan tots érem a casa, el pare i la mare. El meu germà Samir i jo fent deures i la petita Hala jugant. El pare i la mare parlant del seu dia i preparant el sopar. Tots a taula feliços fins....

Fins que va començar la guerra que ho va destruir tot. Les bombes, la por, la gana, el fred .... Ja no hi va haver més escola. Ens quedàvem arraulits a casa escoltant com esclataven les bombes, cada vegada més a prop. Quan es feia el silenci miràvem per la finestra que ja no tenia vidres i veiem les cases del voltant derruïdes, fum per tot arreu, pols, gent que vagava pel carrer mig despullada, nens que ploraven igual que ploraven nosaltres.

Els pares van prendre la decisió de marxar d’allà. Anar-nos on no sabien però marxar lluny de la guerra. Vam embarcar un dia de matinada   portant un parell de maletes, no podíem portar res més, i ens van entaforar en una espècie de barcassa. Grans i petits, plors i crits. Agafats de la ma i ben junts. Els pares ens dèiem que aviat arribaríem a un lloc on tornaríem a tenir una casa bonica com la nostra d’Alep.

El viatge va durar dies. Fèim una ralla cada vegada que es feia de nit per saber quants dies portàvem allà. Aviat vam acabar les poques provisions que portàvem i la gana però sobre tot la set es feia insuportable. I el fred de la nit, el vent, les onades i la por. I un matí després d’haver dormit unes hores per l’esgotament em vaig despertar i ja ningú m’agafava de la ma. No hi eren, ni el pare, ni la mare ni els meus germans. Sisplau, cridava jo, on són ?? La gent em mirava sense veure’m. Semblaven morts. Una dona gran em va mirar i devia veure tal desesperació als meus ulls que se’m va apropar. Em va mirar, em va agafar la ma i amb la veu molt fluixa em va dir que una onada s’havia emportat la meva família. No pot ser, no pot ser ... Si maca, la teva família ha caigut al mar.

No em van caure més llàgrimes, no en tenia més. Em volia tirar al mar però la dona m’agafava fort i em deia que havia de ser forta. No sé quants dies vam trigar fins que vam arribar a terra. Mig inconscient una veu em va despertar, era un home jove que em parlava en un idioma que no entenia. Jo només volia tornar a Alep, a la meva casa bonica i acollidora. Jo només volia la meva família. Em van pujar en un camió i se me’n van endur. No sé on sóc només sé que m’he quedat sense ànima, estic sola i encara sóc una nena.

Mar Bruguera

Octubre 2017