CASA NOSTRA, CASA VOSTRA...

El 18 de febrer de 2017, mig milió de catalans vam sortir al carrer a Barcelona per defensar els drets humans, la llibertat i la dignitat de totes les persones.

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets... i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres... sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició...” (Declaració Universal dels Drets Humans, 1948)

L’Octavi, de pares gallecs, va néixer al Camp de la Bota de Barcelona. De bon matí els despertava el soroll dels afusellaments, quan executaven lleials a la república. 1734 persones allà foren assassinades durant la repressió de la postguerra civil. 5000 immigrades que com el nostre amic hi visqueren en 800 barraques, sofriren una doble repressió. On hi fou el castell de les Quatre Torres, ara s’hi troben un Museu Blau i molta cultura de ciment. Una memòria històrica escapçada, pudor de Bogatell, olor d’injustícia.

De molt petit, al cafè de casa els meus padrins al Pallars, vaig fer un mig amic guàrdia civil, un caporal anomenat Cabo Leoncio. Ell, a banda de la seva feina contra maquis, eventuals desafectes al règim i malfactors, s’interessava més per flirtejar amb gent d’ordre del gènere femení, com la meva tieta Conxita, que servia de joveneta al bar de la fonda familiar. La nostra amistat es veu que no depassava el 50%, perquè un dia digué: “El que tiene un amigo guardia, lleva un duro falso en su bolsillo”. Glup!, aleshores jo no ho comprenia encara.

A finals dels setanta, em va contractar una multinacional alemanya, on hi he treballat durant més de trenta anys. La primera estada que vaig fer a la central, fou per conèixer l’empresa i reforçar els meus coneixements d’alemany. Al treball i al carrer agraïen sovint els meus esforços en expressar-me en l’idioma teutó, que per altra banda m’hi sentia obligat. En aquell temps hi havia moltíssima emigració espanyola i italiana a Alemanya, al centre d’Europa. Després van haver-hi turcs i, més recentment, també altres nacionalitats. Jo m’estranyava creuar-me amb algun espanyol que després de tres anys de ser-hi no parlés l’alemany. Això estava fóra dels meus càlculs.

La Candela era d’un poblet de la província de Granada, una de tantes persones immigrades a Alemanya als anys setanta. Feia la neteja a l’empresa de Frankfurt, a laboratoris i despatxos. Durant els meus viatges i estades a la central, des de la sucursal barcelonina on jo treballava, ens vèiem i fins i tot havia quedat algun cap de setmana amb ella i la seva parella. Un dia, mig any abans d’un gran canvi estructural, em va advertir: “Algo fuerte va a suceder, porque el Dr. Hinz i el Dr. Kunz no tabajan como antes. Están más por los pasillos, en otros despachos... se nota también por las papeleras más vacías que de costumbre...”. Finalment els canvis no anunciats arribaren i vaig confirmar que convé escoltar sempre totes les opinions.

Alguna vegada m’ha sorprès quan es destaca el fet identitari en forma excloent o estranya, sovint implícita. “Ser de la terra”, “de casa”, “del poble”, “català”, “espanyol”, francès”, “italià” “bàvar” o “armeni”, “enginyer”, “professor”, “metge”, “actor”, “carter” o “sabater”, aquests i altres haurien de ser conceptes oberts, qualificatius emprats sempre en positiu. Si no, jo els rebutjo i aleshores a mi no m’interessen. Reclamo el dret de tothom a ser i considerar-nos d’on i quan correspongui. Per exemple, no desitjo ser etiquetat com a tècnic, ecologista, català o espanyol, al costat d'actituds impresentables d'individus o col·lectius que se'n poden dir. Quan s'ha escaigut m'ha agradat solidaritzar-me amb argentins, alemanys, occitans, maputxes i altres. Com quan Kennedy va identificar-se amb els berlinesos. I admirar qui faci o compleixi bé el seu paper, amb professionalitat, respecte i estimació.

Antoni Plans i Lladós

8 d’octubre de 2017