LA MORT

Mort, dolor, plor

tristesa desbordada

la pena m'engoleix... sospiro.

El buit m'ho deixa clar

les parpelles tancades

amaguen uns ulls verds, bonics.

Amb un posat de pau i serenor

m'has deixat.

Aquells petons dolços,

aquelles abraçades

i aquelles mans que ho tocaven tot,

ja no hi són,

ja no hi seran mai més.

Mort, dolor, plor.

diumenge 1 de novembre del 2015

Àngela Link

Tots sants, tots déus o tots morts.

Al pensador Friedrich Nietzsche (1844-1900) el bigoti sovint li feia pessigolles. Mentre l’acaronava amb delit, ell no deixava de barrinar. Era copiós i rotund com el del meu avi patern Carles, mestre de l’Ateneu de Vilassar de Mar el primer terç del segle passat. Tots dos -allunyats l’un de l’altre, en l’espai almenys- aprengueren llatí.

Els seus mostatxos poblats els hi atorgaven un miratge de poder formal (potestas) al que procurarien afegir autoritat moral (l’auctoritas romana) amb raonaments i argumentacions, més enllà de la massa pilosa, com l’altre mestre de Taüll quan va haver de representar la seva reconeguda Majestat de Sant Climent.

A còpia de molt meditar, el filòsof saxó aconseguí obrir l’armari dels trons amb una original observació, divina i atea a la vegada: “Déu ha mort”, concloïa. Pura ocurrència lògica, més que ganes d’aigualir la festa a cristians i musulmans.

Uns anyets després, el comediant novaiorquès Grouxo Marx (1890-1977), també fou dels que lluïa bigotis. Es dedicà a amplificar i ratificar l’afirmació del seu predecessor afegint: “Déu ha mort, Nietzsche ha mort i jo tampoc em trobo molt bé.”

L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) dugué un bigoti heurístic. Salvant Nietzsche, sentencià rotund: “Déu ha mort, Marx ha mort, Montesquieu ha mort, però els imbècils no hi ha qui els mati.”

També el cineasta Woody Allen (1935-), saxofonista habitual, sense pels sota el nas per llepar-se’ls amb la seva llengua calba, ha ironitzat en la pantalla: "Déu ha mort, Marx ha mort i jo no gaudeixo de bona salut."

L’avi meu, prematurament assassinat, perdé vida i bigoti de sobte. En el supòsit impossible de que tan ell com Nietzsche recuperessin algun dia el mostatxo, ho trobarien tot tan canviat, que no reconeixerien déu, ni religió, ni pensament, ni autoritat, ni sistema. 

Antoni Plans - Vilassar de Mar, 1 de novembre de 2015, diada de moniatos, panellets i castanyes.

Els anys que passen

Vint-i-cinc anys després d’haver acabat la carrera anava a retrobar els companys de promoció. El punt de trobada era la nostra escola d’enginyers industrials al cap de la Diagonal de Barcelona. A l’entrada vaig preguntar al bidell on era el punt de reunió i l’home em va assenyalar una aula gran, d’aquelles on s’impartien avorridíssimes lliçons magistrals i es muntaven assemblees d’estudiants força reivindicatives.

Al obrir la porta de la classe a primer cop d’ull vaig tenir la impressió de veure gent bastant més gran que jo. Bastants calbs, alguns canosos, altres molt grassos, vestits massa clàssics, en conjunt fent-la petar amb aires de satisfacció aburgesada...

Ràpid vaig retrocedir i vaig tornar a porteria. Al porter, li vaig dir i repetir que aquella no devia ser la meva promoció, que jo era de la 113, segona  del pla nou del 1964, a veure si em podia adreçar millor. Ell em volia convèncer que si aquells no eren els meus companys, m’hauria equivocat d’hora o de dia, perquè aquella tarda només n’hi havia una de trobada d’antics estudiants. Al cap d’una estona, confós, em trobava fent-la petar, entre ex-estudiants de cabelleres minvants, amb predomini de testes grisoses o llises, obesos la majoria, marcadament arreglats, la majoria exultants i bastant més conservadors del que jo havia previst.

Ja veus quina fou aquella experiència, fa una vintena anys. Ara en compto 67... Enguany ens tornem a trobar un dia d’aquests a les Set Portes a les Cases d’en Xifré, al Pla de Palau, restaurant del professor Paco Soler Parellada, cinquanta anys després del nostre inici. A contemplar anys i obrir panys.                                                                                               

Antoni Plans

Vilassar de Mar. 4/10/2015

Relat d'hivern.

Relat d'hivern.

Rosa Vilalta

Com diu la dita: “No hi ha cap hivern que se’l mengen les garses”.

La gent pel poble explicaven que aquell que acabaven de passar havia estat més cru per la neu, que no pas pel fred.

Havien caigut diverses nevades, una de considerable, del voltant d’un metre.

La guineu carnissera estava famolenca i sense cap vergonya ni mirament rondava pel poble tant de nit com de dia, buscant menjar desesperadament. La molt malvada rastrejava astuta pels voltants dels corrals veïns per veure si sentia la sentor de les gallines. Si  les guipava i trobava un forat per on poder entrar, ja hi havien dat, les enviava a totes a l’altre món de la forma més despietada.

La mala pècora, per menut que fos el pas descuidat, faria tots els possibles per acabar-lo d’obrir a la seva mida i duria a terme estralls bestials. Amb les seves potes rastreres, començaria a furgar i si li calgués, a queixalar, obrint-se pas i esmunyint-se àvida com una serp.    

La primera malifeta la va fer entrant a l’era de la veïna més anciana; una àvia que els hiverns els passa a la plana, per no haver de suportar les inclemències rigoroses de l’estació més freda de l’any, als cims muntanyosos del seu poblet. La seva veïna amiga des del primer any de la seva marxa, li va prometre tenir cura de l’aviram durant tota la temporada que estigués fora. El disgust va ser gran quan en entrar a dur menjar, es va trobar l’esgavell. La traïdora de la guineu havia traspassat dues gallines, xuclant-los la sang. El cos d’ambdues cloques reposava fred al terra. Les altres tres que quedaven s’havien pogut salvar volant dalt de la biga comunera i la rabosa maleïda no les va poder acaçar. La veïna amiga, disgustada, va pensar en endur-se-les al seu corral per a poder-les posar a resguard de la fera.

Redéu de déu... al cap  d’un parell de dies l’acarnissament el va dur a terme a la cort de la veïna amiga i protectora, i va apagar la vida de totes les quines va trobar. I encara li va quedar més malestar, creient-se que no havia estat prou responsable.

L’espectacle glaçador de l’aviram estirat al terra amb el rastre de sang pel degollament feia frigidesa al cor. A alguna li faltava el cap... i les darreres gotes de sang, restaven fredes encrostades a les plomes del coll.    

La mala bèstia sanguinària s’havia de caçar i calia donar-li el seu càstig merescut...

Ja només quedava una veïna al poble, sense rebre els danys ocorreguts a les altres dues cases, i no les tenia totes. Mai no li havia passat que la guineu li entrés al corral, pensava que la seva tanca era prou alta i forta perquè hi pogués colar.

El seu home, valent, avesat a tot i integrat a la rudesa del paisatge, escarmentat del dany produït a la segona veïna, l’endemà en haver dinat, es va atansar al corral i va sentir escatainar amb una veu esporuguida una de les tres polletes que havien comprat un parell de dies abans.

Va córrer a veure què passava i encara va trobar la fera ferotge dins del galliner, que acabava de cometre la terrabastada en plena llum de dia. Va buscar un garrot per acabar amb ella, però la guilla, malànima i astuta, va sortir per on havia entrat, escapant-se ben farta, fuent camí amunt.

Havia segat la vida de totes les gallines menys la de la polleta espavilada que  emprengué el vol i rondava desconcertada per l’hort, vora d’uns frescos espinacs que no gosava ni espicanyar, a causa de l’ensurt que duia a sobre.

Les altres dues polletes tan sols varen poder estar un parell de dies al corral, la seva sang fresca i jove acabava de ser  engolida dins la panxa de la fera.

Dins del galliner, l’espectacle tornava a ser tan dantesc com l’ocorregut a les dues veïnes. Els cossos abatuts de les gallines restaven en silenci de la forma més cruel. El disgust tornava a fer acte de presència en una altra casa del poble...

L’home va pensar que la bèstia feroç, engormandida, possiblement tornaria una altra vegada, però en aquest cas,  miraria d’acabar amb ella.

Després de la pena, la dona i ell prompte s’animaren i van tornar a comprar polletes. De bon principi, les tenien tancades dins la joca, perquè amb la seva cantarella fessin d’esquer a la guineu i així vigilar-la per si la volia tornar a fer grossa.

I hi va tornar, però com que havien tingut cura de protegir bé el corral per tots costats, no hi va poder entrar.

La molt desvergonyida emperò, aleshores, es va ficar dins el corral del bestiar gros.

Per fortuna, l’home era allí tancant el ramat i la va veure com es mirava els cabrits xicotets.

Silenciosament, l’home va passar rere les grípies, va agafar la forca, poc a poc... la guineu miserable, aquesta vegada va fallar, i pensant que era la reina del món i tot ho podia, en compte de fugir, es va amagar sota una de les menjadores...

L’home, amb tota la seva força, enlairà la forca amunt, agafà embranzida i sense cap por, abaixà l’eina de les seves mans i, crac!!

La sang de la guineu cruel era aleshores la quina corria damunt la palla de la cort. El cos traïdor de l’animal lladre, despietat i maliciós, jeia abatut fent els seus darrers espasmes.

En arribar a casa, satisfet per la gesta, s’expressà així  a la muller: “He mort la guineu... he mort la guineu!”

Aquella nit, en anar a dormir la dona li agafà fort la mà i li digué:”Bona nit, Manelic!”  

Gavàs- Hivern del 2014

Un amor silent

Un amor silent

De Salvador Vergés i Cubí

Benvolguda Helena,

Fa temps que vull parlar-te, però sovint la prudència m’ha fet desistir del meu desig. Finalment t’escric sense estar segur que pugui trobar la capacitat per expressar-me com el meu cor voldria. Malgrat que coneixes una part de la meva vida, avui em vull despullar d’aquella que mai no he confessat.

La meva primera feina, quan encara tenies tres anys, va ser al taller de casa teva per aprendre l’art cristià. La teva mare, la Maria, m’ensenyava a pintar sants, unes figures blanques sense vida aparent. Primer ombrejàvem els plecs de l’hàbit, després dauràvem les corones com si fossin d’or brillant. Els acabàvem ressaltant les expressives ninetes sobre el blau dels ulls, perquè la calidesa de la mirada seduís els seus devots compradors.

La teva mare era la noia més bella que havia vist mai. Tenia la cara de porcellana i els ulls eren la imatge que jo plasmava a tots els sants. Els dotze anys en què m’avantatjava no eren cap obstacle per al meu amor secret, però la timidesa m’impedia expressar-li els meus sentiments.

Varen ser uns anys amb la ment perduda, mentre espiava el seu rostre a cada instant. El meu amor anava cap a ella esperant un mínim bri de retorn, que mai no va arribar, ni tan sols imaginàriament. Finalment, vaig fugir per estudiar una carrera que m’apartés del seu costat com si fos l’únic sant que quedava per pintar. 

Varen passar molts anys i un fatal accident es va emportar la Maria i una part de tu, perquè les mares mai no marxen soles. Però ella també  s’emportava un amor silent que, per la meva timidesa, sempre va desconèixer. De la seva mort vaig assabentar-me’n per l’atzar del nostre retrobament. Aquell dia, no solament pel nom Helena vaig saber que havia retrobat aquell encant de criatura que, en un altre temps, em netejava els pinzells amb el farbalà del seu vestit, sinó per les teves paraules, unes paraules dites amb el mateix to de veu, i també per la mirada que encara portava els records intactes dels ulls de la Maria que la meva ment guardava.

Em vares parlar amb paraules amoroses i tendres, gairebé com si coneguessis el meu secret i volguessis compensar-me el desencís d’un amor solitari. El silenci de la timidesa m’havia marcat la vida. Però ara, amb l’esperança d’aquell amor imaginari, percebo les espurnes d’un món desconegut. 

El desencís d’un passat irrecuperable m’ha ensenyat a no guardar-me mai més un amor ocult. Malgrat que la diferència d’edat cap a vosaltres s’hagi mantingut, però ara amb signe canviat, sento un impuls a dins meu que no puc aturar. Aquestes paraules no les escriu la mà que guia la ploma, neixen d’una força que me les dicta, com el fruit d’una experiència que no vol recaure mai més contra la mateixa pedra del passat.

Aquests darrers dies t’he vist sense voler-te mirar, els meus ulls, amb prudència, mai no t’han buscat, però la mirada inconscient t’ha trobat cada vegada que has estat a prop meu. Diumenge, mentre seies amb les cames creuades i fullejaves un llibre vermell amb lletres daurades, vaig envejar-lo. M’hauria agradat ser ell, sentir el tacte de les teves mans cada vegada que giraves un full i notar damunt meu la teva mirada de la mateixa manera que miraves les pàgines fixament.

No sé si em vares mirar perquè solament vaig alçar els ulls quan ja te n’anaves. Recordo el teu caminar pausat i elegant fins que el passadís se’t va acabar. Aleshores, vaig recollir el teu llibre de damunt del banc i mentre me l’acostava al cor encara sentia la calidesa del teu alè i l’olor del teu perfum. Malgrat el convenciment de les meves idees, els meus pensaments contraposats em trinxaven les entranyes i sentia la lluita de l’amor contra les lleis imposades.

Aquell dia els meus ulls varen perdre la teva imatge, però el record de les teves passes, cada vegada més llunyanes, ara em retorna com si em trepitgessis la tinta, encara molla, amb què t’escric aquestes paraules. Et veig com aquell dia, l’estampa del teu cos, amb els cabells movent-se a banda i banda sobre l’esquena. Ara m’imagino la imatge que retorna: l’encant de la teva cara i uns ulls desabrigats perquè les pestanyes se t’enlairen cap al cel. Vull pensar que alguna mirada, malgrat que sigui perduda, s’esculla contra la meva. 

Helena, si no pots contestar-me aquestes paraules, solament et demano un petit esforç per al meu turment. Aquest esforç és el contrari que sovint demano a tothom: Oblida el llibre vermell, oblida les meves paraules i deixa’m que visqui amb el teu amor imaginari.

Sóc conscient que sense tu serà un desert, malgrat que s’emplenin tots els bancs. Et demano que m’ajudis, perquè quan els meus ulls et troben se’m gira el pensament i em falta la força per seguir celebrant la missa dels diumenges. 

Mossèn Aniol.

Salvador Vergés i Cubí

Millor carta d’amor al concurs Premi Cervesa Moritz

Una postal occitana

(Text escrit per Antoni Plans)

Omps (Aude, Llenguadoc-Rosselló), 16 d’abril de 2015

Amigues i amics.
Us escric des d’Omps, poblet situat al bell mig del Canal del Migdia, en terra occitana, vermella encara de tanta sang vessada. Un destí turístic circumstancial, d’una certa proximitat física i geològica, humana, mediterrània. El català és parent de l’occità, allunyat del meu francès d’escola. De fa més de cinc mil anys avantpassats nostres han compartit joies i misèries, guerres i paus -declarades o certes-, fortuna i desgràcia, enteses i pèrdues. La seva història m’inspira durant aquests dies d’esbarjo familiar dins vacances perpètues de la merescuda -diuen- jubilació.

Dolmens, darrera llar de nòmades rodamóns. Romans, bàrbars visigots, musulmans i cristians hugonots i croats teixint llegendes prop de Carcassona, ciutat minvant d’una princesa móra. Càtars valents -dones i homes iguals-, resignats, abocats a fogueres arreu, cercant millors móns. Inquisidors catòlics romans i francesos, misògins, malvats, podrits de cobdícia, usurpadors d’interessos. Mestres, servents, pagesos, artesans, guerrers i joglars. Runes castelleres d’aristòcrates assenyorats i dames ben plantades. Trobadors i trobadores. Revoltes permanents, contrarevolucions. Malaguanyats homenatges a soldadesca desapareguda. Partisans, maquis, rebels familiars. Apogeu i crisi industrial: feina, lluites obreres, esquirols i aturats. Esglésies presents, poc conservades, mil i una nits reciclades. Refugiats i exiliats, molta nostàlgia, maletes d’infelicitat. Tempus fugit (“sed fugit interea fugit irreparabile tempus”, va escriure Virgili: “però fuig entre tant, fuig irreparable el temps").

Curiositat a la muntanyeta de l’Auriol: una pujada en cotxe a tres-cents metres fa la il·lusió d’una baixada. Com a la vida, on les dreceres i les rebaixes solen costar cares.

Llibreries desbordades a Montoliu. Dels punts de llibre aquí en diuen marques de pàgina; me n’emporto per a la meva col·lecció. Tallers d’artistes plàstics del tot oberts aquests dies.

L’escultor Joël Barthes, encluser al punt de l’Agulla, ofereix espectacle amb andròmines, divertides i irreverents, sincronitzades amb les maniobres d’una doble enclusa. Embarcacions de lleure en formació, desfilant entre plàtans centenaris malalts, condemnats a banda i banda del canal, substituïts per roures molt joves.

Primavera lluent, vinyes infinites, lliris blaus, pensaments daurats, camps de colza i argelagues grogues, plantes aromàtiques autòctones, gramínies verdes, fruiters florits, oliveres antigues, boixos, bedolls, freixes...

Hem vist cavalls pasturant, volar garses, coloms, cantar periquitos, corbs negres. Un rosegador d’extrema dreta neda majestuós per les aigües tèrboles del canal, a estribord d’una gavarra enfonsada. Cap rossinyol s’atreveix a refilar en francès, tampoc en occità. Fràgils flamencs rosats a la maresma. Que la verge Sara, patrona dels gitanos, els aculli ben confessats.

Aquests dies llegeixo Ànima del canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, tragèdia negríssima, malson quasi increïble, de lectura recomanada, antropològica: humans molt bèsties descrits per fauna prou humana. En sentirem parlar a la biblioteca vilassarenca d’aquí dues setmanes. Res comparat amb el sofriment dels perdedors constants, guanyadors a la fi: els bons homes i les bones dones d’impecable humanitat.

Si fa o no fa, com l’himne occità cantava i encara canta: abaixades les muntanyes que tan altes foren, puc contemplar, nord estan, on són els meus amors. Quan puges content, les muntanyes fan baixada.

Vostre,
Antoni.

La Dama desconocida

He decidit recrear la història de la noia lituana que el 1921 va perdre el seu fill als carrers de Filadelfia i va ser ingressada 48 anys a l’hospital psiquiàtric interpretant com a bogeria els mots que deia i els crits de desesperació que emitia… fins que una infermera lituana va poder comprendre l’idioma.- Citat per la Montserrat Roig en referència a una història de Gregorio Salvador.

Vol ser un homenatge a totes les persones valentes que arriben a Casa Nostra buscant un món millor.

La Dama desconocida

Sentada en el banco más cercano a los columpios infantiles, esperando la llegada de los niños, pasa parsimoniosamente sus largas y huesudas manos por la falda para estirar las capas multicolores… Después, mirándose en el pequeño espejo, arregla el cabello blanquísimo que sale bajo el gorro marrón de aviador y retoca el color de sus labios con una barra de carmín, de un rojo intenso...

Los primeros días en un parque nuevo los niños se agolpan a su alrededor, miran aquella vieja maleta verde dentro del desvencijado carro de supermercado, la jaula de barrotes de madera que cuelga junto con un gran paraguas negro e innumerables bolsas… Cuando se familiarizan con ella, le sonríen al llegar y rápidamente la olvidan concentrados en sus juegos infantiles. No despierta ningún miedo porque su rostro no pierde la expresión tierna y dulce ni cuando las arrugas se marcan como surcos al concentrar la mirada, un poco miope, en los niños.

Desde hace dos meses viene al Parque Fairmount y ya sabe todos sus nombres.

Si una mamá se dirige a su hijo amenazadora, ruda, enojada, se acerca solícita, con una sonrisa y una de las flores de papel que ella misma construye, diciendo con su extraño acento: ¡Señora, es una criatura! La mamá le sonríe tímidamente, tal vez movida por la sorpresa, olvidando el motivo del enfado con el niño… Era un tema de conversación con las otras mamás… Pero no siempre era así, y la mamá se enfrentaba y chillaba a la “Dama desconocida”, llamando la atención de algún agente que pasaba por allí… Entonces tenía que cambiar de parque, porque las miradas de animadversión de las mamás le impedían concentrarse en los niños.

Después de los 48 años que pasó en “la casa” (namu, le decía ella) pasaba el día pendiente, casi obsesivamente, de los niños, bebés (Kudikis). Hasta entonces, solo los había visto ocasionalmente en aquella gran caja de televisión que instalaron en el salón en los últimos años. Ahora se había reactivado su instinto materno y buscaba los ojos de su bebé en cada niño que veía, sin pensar que ahora “su  bebé” tendría 49 años…

En una ocasión se ocupó de un pequeño extraviado en el metro… Lo tranquilizó sentada a su lado, cantándole una antigua canción mientras le acariciaba su mano… Cuando el guarda de seguridad la sorprendió, no pudo explicar que estaba ayudando al niño, ¡y por poco se la vuelven a llevar a la fuerza! Pero esta vez no lo permitió.

Nunca se paró a imaginar cómo sería “el encuentro” y no estaba preparada para chocar con aquel niño de unos 4 años. Su corazón empezó a galopar tan intensamente que tuvo que recostarse y cerrar sus ojos para evitar desplomarse. Cuando recobró la tranquilidad observó cómo el chiquitín marchaba de la mano de una señora calle arriba.

La noche se hizo eterna esperando el nuevo día, la impaciencia la consumía. Los vecinos, que habitualmente la saludaban, le daban fruta, respondían amablemente a su saludo… se sorprendían al verla ensimismada, como ausente y circunspecta…

Esperó la llegada de AQUEL NIÑO, impaciente... Lo vio llegar acompañado de un hombre QUE TENÍA LOS MISMOS OJOS. Su corazón no encontraba espacio dentro de su pecho, sentía como aporreaba, desbocado; su cabeza, a punto de explotar: no comprendía nada. Aquel hombre tenía rasgos de su padre…  de su suegro… ¿Qué sucedía?

Sin saber cómo, el niño se alejó y el padre le reprendió  airado, con una expresión dura en la mirada. Desconcertada y asustada se giró abatida hacia su carro y marchó escondiendo las lágrimas que se deslizaban por sus mejillas. Se alejó, desorientada, buscando un lugar donde descansar y donde poner en orden sus ideas…

Us he deixat pistes, però he decidit que el final (o finals) els poseu vosaltres:

Abatuda, finalmente es deixa vèncer…? Tornà i s’enfrontà ulls amb ulls…? On us porta la vostra imaginación?…

Magda Pola

Trobada literària (Alumnes tallers d’escriptura de la Raquel Pícolo)

Biblioteca Ernest Lluc - Vilassar de Mar - 18/4/2015 -

Trobada literària

El proper dissabte dia 18 d'Abril, a partir de les 11 del matí, us convidem a la Trobada literària d'alumnes de l'escriptora Raquel Picolo. Podreu gaudir de la lectura dels nostres textos en el jardí de la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar.
Us hi esperem!

instants petits

Retrobar-se i sentir el batec de les onades,

    suau

Tancar els ulls i sentir l'escalfor de la vida
         dolça

Alenar la immensitat del silenci,
               guaridor

I sentir com...

        La mar em gronxa
         i se m'enduu lluny de batalles quotidianes...

                                                             mar enllà, mar 'enquí'

Aleph

Imagínate que te encuentras rodeado de la inmensidad de las motañas, imagínate atrapado por su fuerza, por su calidez y pureza. Deja que tu mente memorice esa imagen y déjate seducir por las caricias del aire que se cuela a través de sus entrañas. Imagina que tu cuerpo de repente se eleva dejándose cautivar por sus caricias mientras te arastra hacia el interior terciopelado de las nubes. Imagina el continuo goteo de sensaciones, únicas, que crecen tímidamente del simple gesto de respirar. Imagínate rodeado de toda esa ternura, de esa paz y fuerza.
Ahora es el momento, deja de imaginar, coge mi mano y busca en el interior de tu corazón. Deja que sienta en mis manos, en mi piel el borboteo de tu sangre, deja que el tacto de tus manos firmes y suaves me guíen hacia tus sueños. Imagínate, imaginándote.