Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dilluns, 20 de febrer de 2017

La segona hòstia d’en Met

Gràcia, deu de maig de 1956. Amb la seva germaneta Teresa de sis anys i companys de la tercera classe, en Met va fer la primera comunió al seu col·legi dels Josepets. La Tesa -com ell aleshores l’anomenava-, al saber llegir una mica i començar a escriure, pogué ser admesa a les classes de doctrina preparatòries per rebre el sagrament.
Aquell dia la mare els havia arreglat ben elegants, com s’acostumava per l’ocasió. De la nena, talment una nina, destacaven els tirabuixons i, de tots plegats, la cara de beneits conservada en una fotografia on l’oncle capellà d’en Jaumet i la Teresa els donava el pa àzim consagrat, presumpte cos de Crist. 
L’hòstia calia empassar-se-la en estat de gràcia, sense mastegar i amb respecte, un cop la saliva hagués estovat aquella làmina circular, rodona i blanca, que els semblava prou gustosa. La seva tia Paquita monja, quan la visitaven al convent de Vic, els obsequiava amb uns quants retalls d’aquelles formes.
Ulls clucs, agenollats amb les mans juntes, pregant, amb la boca encara plena. Recolliment, devoció, misticisme... En aquest estat letàrgic de somnolència, en Met tenia la sensació de convertir-se en un cuc de seda, com els que alimentava diàriament amb fulles fresques de morera, atrapat dins d’un capoll, fent esforços per poder desfer-se’n, sortir-ne i anar quan més aviat millor a jugar...
Ell continuava somiant que el tap engalanat amb dentetes de la seva germana duia posada una màscara de papallona, d’ullets menuts i cabells transformats en antenes, i del seu vestit de cuca de llum en sortien ales de coloraines. Seguia pensant que ella havia fet trampa mastegant dissimuladament per acabar abans. Se li havia avançat i això no podia ser.
Jugar lliures era el que més els hi agradava. Es sentia a ca l’Alomà, una casa de camp entre Argentona i Mataró, fent experiments al trosset d’hort que el Sr. Joan -de motiu L’australiano- li deixaria a l’estiu, on hi podia cultivar de tot (cacauets, mongetes, raves, tomàquets, pastanagues, plantes i flors curioses) i observar animalons (marietes, formigues, mosques, borinots, escarabats, sargantanes, cucs diversos, ocells i un eriçó). Omplia de preguntes al pacient Sr. Fornells, el vell pagès de la finca del costat, que també l’assessorava.
Però la recerca biològica no es limitava a les espècies que campaven a l’hort. Més enllà de constatar la proliferació de bestioles i vegetals, es procurava una explicació lògica del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.  El que no li funcionava gens, era caminar sobre l’aigua, a no ser que el safareig, el torrent o un bassal estiguessin prou buits. Ni parlar-ne del mar, ni de la riera d’Argentona, més enllà de la via del tramvia, quan baixava cabalosa, de bat a bat, després d’alguna tempesta.
Li havien parlat de la Ruta de la Seda, lluny de la font picant i del turó de la Creu, una fita quotidiana al món, que es coneixia al mil·límetre. Mitjançant la seva col·lecció de segells li arribaven imatges del Kazakhstan, el Tadjikistan, la Índia, la Xina... Imaginar l’autèntic paradís terrenal -amb gent lliure, descalça, sense converses avorrides, ni històries no constatades, ni oli de fetge de bacallà-, això és el que més li agradava. Definitivament, el cel encara no s’havia explorat prou.
En Met havia decidit inspeccionar amb la Tesa l’edifici veí del magatzem del sindicat, tancat i barrat, on podien entrar-hi per una mena de portella petita com la d’una gàbia per l’aviram. A l’interior d’aquella grandiosa nau abandonada, s’hi conservava una cadira de mans -una mena de palanquí asiàtic, amb la caixa treballada-, utilitzada en segles anteriors per transportar persones nobles i poderoses, algunes potser comerciants de sedes, pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, vidre, corall, etc.   
En Met va despertar just quan la Tesa i els seus companys varen incorporar-se per tornar a seure al primer banc de la capella del col·legi. D’ençà de quan va néixer no rebia una plantofada virtual tan impactant. La segona. La primera fou real, recent deslligat de la mare. Aquesta vegada no va plorar. La funció s’acabava.

Antoni Plans i Lladós – Vilassar de Mar, 19 de febrer de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada