Ah, guaja. ¿Cómo ye que tienes tan pocu acentu asturianu?. La pregunta era
un reproche, porque él lo conservaba intacto después de 35 años fuera de la
Patria chica…
Recuerda la escena en la terraza de los (nuevos) Apaches, sobre la gran
playa, ahora con marea llena.
Hoy los dos amigos no están. El cáncer les segó tempranamente las vidas. Primero
se fue él, el sindicalista asturiano. ¡Qué emotivo su entierro a pesar de la
impersonalidad del tanatorio de Las Corts!. Después el amigo, que fue viendo
cómo, a pesar de su juventud, todo su mundo se desmoronaba. A su manera, luchó.
Pero desconocía las nuevas reglas del mundo. Su marcha fue rápida y su
despedida un grito contra el olvido.
Envejecer es ser consciente que emprendes el camino a dejar de ser, A SER NADA. Con frecuencia atemorizados por el posible
sufrimiento en el morir. Tal vez por eso nos aferramos al deseo de permanecer
en el recuerdo de los allegados, de los hijos, en un legado, en un libro, en
una placa, en una fotografía...
Por eso, bienaventurados los que tienen FE porque ese camino lo transitan
con alegría.
Magda Pola
L'artista xinesa *Guo Yingguang* presenta una curiosa exposició- denúncia a les Trobades fotogràfiques d'Arles d'enguany.
Desenvolupà part del seu projecte a la plaça del Poble de Shangai.
A la Xina contemporània les dones solteres amb més de 27 anys s'anomenen "dones que resten" (conques). L'edat ha esdevingut un dels principals criteris que determinen el valor d'un dona.
Yingguang va fer un petit anunci on explicava el seu valor personal, amb omissió de la pròpia edat. Així el va passar a una agència matrimonial i es va presentar a la plaça amb una càmera oculta (veure vídeo annex), on va gravar les reaccions de gent interessada, quan descobrien que ella era nascuda el 1983 (33 anys).
Les dades anunciades foren:
- Nascuda a Leonig. Fill única.
- Màster en Belles Arts, atorgat per la Universitat de Belles Arts de Londres.
- Independent, gran sentit de l'humor. Pares amb un alt nivell cultural.
- Cerca: home financerament i intelectual independent, amb una actitud positiva.
Desenvolupà part del seu projecte a la plaça del Poble de Shangai.
A la Xina contemporània les dones solteres amb més de 27 anys s'anomenen "dones que resten" (conques). L'edat ha esdevingut un dels principals criteris que determinen el valor d'un dona.
Yingguang va fer un petit anunci on explicava el seu valor personal, amb omissió de la pròpia edat. Així el va passar a una agència matrimonial i es va presentar a la plaça amb una càmera oculta (veure vídeo annex), on va gravar les reaccions de gent interessada, quan descobrien que ella era nascuda el 1983 (33 anys).
Les dades anunciades foren:
- Nascuda a Leonig. Fill única.
- Màster en Belles Arts, atorgat per la Universitat de Belles Arts de Londres.
- Independent, gran sentit de l'humor. Pares amb un alt nivell cultural.
- Cerca: home financerament i intelectual independent, amb una actitud positiva.
Comentari i recomanació: Antoni Plans
Envellir
La mare es fa gran. No vol sortir de casa. Li fa por entrebancar-se amb
algun panot aixecat de la vorera i fer-se mal. Ja li va passar un diumenge quan
anava a la missa del migdia i el que havia de ser rutinari es va convertir en
un malson de vergonya; ella, que mai no ha volgut l’ajut de ningú.
Les filles li hem proposat contractar una persona per a que l’ajudi i li
faci companyia. Ella s´hi nega i afirma que no es sentiria còmode a casa seva
amb algú foraster. Com a molt, hem aconseguit que una dona de fer feines hi
vagi un cop per setmana. A escombrar, treure la pols, fregar, a despenjar les
cortines quan la meva mare vol rentar-les; aquestes coses.
La mare està molt sola. Quan hi anem o la truquem pel mòbil, es fa un fart
de parlar. No ens escolta. Ens explica amb tot detall que ha cuinat, quina
amiga ha vingut de visita o què li ha canviat el metge dels medicaments que li
recepta. I que en son un munt.
L’altre dia vaig anar a comprar-los-hi i vaig venir ben carregada. Més de
vuit pastilles diferents al dia. Que si tres al matí, que si aquestes altres quatre
amb el dinar... M’espanta tant medicament per a una dona que, aparentment, es
troba be.
Ella és fràgil per dins més que per fora. Ha perdut el seu objectiu de
viure. Tota la vida pendent del marit, fos dels seus negocis o aficions. Tot
donava voltes al que ell volia i que ella, complaent, s’apressava a donar-li.
Ara les filles i el net som la seva vida, la seva preocupació i el sentit vital.
No entén moltes coses de les nostres idees i formes de fer. Ella que es va casar
amb vint i pocs anys i en va viure gairebé cinquanta de bracet del pare. Que si
la meva germana no s’ha casat ni busca parella, que si jo m’he separat, que si
el net no porta cap noia a dinar els diumenges de reunió familiar...
Està perdent força a les cames i també està perdent la vista. Però no la
memòria ni la capacitat de raonar. Es cansa quan va a comprar a dos carrers més
enllà i es fa portar la compra a domicili. Tant que havia cosit a màquina i ara
la té arraconada. Tampoc fa mitja, ni cus. Llegeix, això sí, amb lupa novel·les
i diaris. Li agraden les tertúlies polítiques de la televisió.
Es presumida encara, i un cop al mes, la meva germana la porta a tenyir-se
els cabells i fer-se la permanent a la perruqueria. Cada diumenge li demana que
li posi els “rul·los” i la pentini. Si ha d’anar enlloc de visita, vol anar-hi
amb el cap ben pentinat.
Per presumida, va tardar a caminar amb bastó pel carrer. Ara ja ho fa amb
normalitat però, en un principi, s’hi resistia. “Fa vella”-deia. D’un temps
ençà tampoc no vol que li fem fotos, no li agrada veure’s a les fotografies. No
és l’única, jo tampoc.
Parla del pare amb enyorança, però en certa manera, en parla com si fos
viu. I crec que cada nit s’acomiada d’ell al llit abans de dormir-se. No viu en
el passat, però quasi, al pis rodejada per tants objectes i records compartits.
Una càpsula del temps on, cada diumenge hi anem “les nenes” i fem vida de
família, com si nosaltres tinguéssim 14 o 16 anys i el pare estigués fent la
becaina a l’habitació al fons del passadís. Un miratge fràgil, que totes sabem
efímer, però del que en gaudim per unes hores abans de tornar cadascuna a la
seva llar.
Núria
López
Vells amants
Ahir
vàren enterrar la Teresa i en Thomas a l'Argentina. Havíen establert
relació sentimental de grans, després d'haver sofert experiències poc
satisfactòries cadascuna pel seu compte.
Ell,
primogènit d'una família eslovena d'origen, durant la segona Guerra
Mundial sofrí penúries en un camp de concentració a Estíria i la
posterior deportació argentina. Amb els seus pares i alguns dels germans
s'establí a Mendoza. Es casà amb una dona russa amb qui va tenir
mainada. El matrimoni no els funcionava prou bé i, quan el darrer fill
es va independitzar, en Thomas també va marxar de casa.
Fou
quan anà a retrobar la Teresa, una bona amiga que l'aixoplugà a casa
seva. Van conviure adults, anys feliços, fins que la salut -no l'amor-
els minvà. Aleshores fou quan decidiren ingressar junts a una residència
d'ancians. Envellien feliços, dedicats l'una per l'altre. En Thomas va
morir de forma imprevista -malgrat la seva diabetis- i quan se li
comunicà a la Teresa, ella agafà un cobriment de cor i finí a l"acte. Un
transtorn familiar, sentit entre tants. Les seves restes seguiran
juntes. Més d'una vegada n'havien parlat.
Antoni Plans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada