Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dimarts, 9 de maig de 2017

Habitació 808 - El do



Habitació 808 - El dó

Vaig entrar en aquella cambra buida, impersonal i alhora plena de fantasmes. Moltes mans abans de les meves  havien fet girar el pom de la porta, premut l’interruptor, deixat les maletes al terra prop l’armari. El silenci, les làmpades de les tauletes de nit enceses que donaven un breu toc de llum a la penombra, no em portaven la pau; sinó les visions de desenes d’antics ocupants regirant-se al llit, aixecant-te per anar al bany o per respondre una trucada telefònica imprevista. Homes de mitja edat, parelles joves, dones soles, un ancià assegut fumant al balcó. 

Tenia aquell don, i quan baixava la guàrdia m’agafava per sorpresa i se’m emportava en un mar sense aturador d’imatges mudes. Ara podia veure com una noia rossa es rentava les dents reflectida al mirall del lavabo mentre jo deixava el meu raspall al vas encara embolcallat pel precinte plàstic. Un vell, d’aspecte oriental, es tallava les ungles dels peus assegut a la tassa del vàter. El vapor d’aigua calenta darrera la mampara m’impedia saber si era home o dona el qui s’hi estava dutxant. 

Sabia com fer-ho desaparèixer tot: amb un parell de inspiracions profundes i concentrant-me mentalment; però m’havia sentit tant solitari i foraster a aquella ciutat tot el dia, que em venia de gust assaborir de la munió imaginària de companys d’habitació. 

La dona que amorosament posava les camises als calaixos em mirava i somreia mentre em parlava. Jo no podia escoltar cap de les seves paraules, però la imaginava de vacances amb ganes de sortir a conèixer la ciutat que es mostrava resplendent pel finestral de la balconada. No seria jo qui li tragués la il·lusió, qui li contés les històries fosques d’aquella metròpoli. Desgraciadament, el meu do també comportava veure-les. I de vegades, a algun altre hotel a qualsevol altre lloc, havia baixat a recepció i demanat canviar de cambra. Homes i dones amb ulls plens de llàgrimes, discussions desesperades, cares empolsinades de cocaïna, cossos inconscients abandonats sobre catifes mullades d’alcohol o de sang. 

Per sort, avui podria dormir. Assegut a la butaca com un voyeur, contemplant aquella parella que feia l’amor al meu llit sense desfer, de llençols curosament doblats per una cambrera d’hotel que, amb la precisió d’un metrònom, sortia i entrava repetidament per la porta de la cambra.

Núria López García
març 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada