Habitació 808 - El dó
Vaig entrar en aquella cambra buida,
impersonal i alhora plena de fantasmes. Moltes mans abans de les meves havien fet girar el pom de la porta, premut
l’interruptor, deixat les maletes al terra prop l’armari. El silenci, les
làmpades de les tauletes de nit enceses que donaven un breu toc de llum a la
penombra, no em portaven la pau; sinó les visions de desenes d’antics ocupants
regirant-se al llit, aixecant-te per anar al bany o per respondre una trucada
telefònica imprevista. Homes de mitja edat, parelles joves, dones soles, un ancià
assegut fumant al balcó.
Tenia aquell don, i quan baixava la guàrdia m’agafava
per sorpresa i se’m emportava en un mar sense aturador d’imatges mudes. Ara podia
veure com una noia rossa es rentava les dents reflectida al mirall del lavabo
mentre jo deixava el meu raspall al vas encara embolcallat pel precinte plàstic.
Un vell, d’aspecte oriental, es tallava les ungles dels peus assegut a la tassa
del vàter. El vapor d’aigua calenta darrera la mampara m’impedia saber si era
home o dona el qui s’hi estava dutxant.
Sabia com fer-ho desaparèixer tot: amb un
parell de inspiracions profundes i concentrant-me mentalment; però m’havia
sentit tant solitari i foraster a aquella ciutat tot el dia, que em venia de
gust assaborir de la munió imaginària de companys d’habitació.
La dona que amorosament posava les camises als
calaixos em mirava i somreia mentre em parlava. Jo no podia escoltar cap de les
seves paraules, però la imaginava de vacances amb ganes de sortir a conèixer la
ciutat que es mostrava resplendent pel finestral de la balconada. No seria jo
qui li tragués la il·lusió, qui li contés les històries fosques d’aquella
metròpoli. Desgraciadament, el meu do també comportava veure-les. I de vegades,
a algun altre hotel a qualsevol altre lloc, havia baixat a recepció i demanat
canviar de cambra. Homes i dones amb ulls plens de llàgrimes, discussions desesperades,
cares empolsinades de cocaïna, cossos inconscients abandonats sobre catifes
mullades d’alcohol o de sang.
Per sort, avui podria dormir. Assegut a la
butaca com un voyeur, contemplant aquella parella que feia l’amor al meu llit
sense desfer, de llençols curosament doblats per una cambrera d’hotel que, amb
la precisió d’un metrònom, sortia i entrava repetidament per la porta de la
cambra.
Núria López
García
març 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada