Sempre plou a Amsterdam
L’habitació és
petita, austera. Un llit, que ara troba massa gran, una cadira, un armari i una
calaixera. La finestra deixa passar una claror blanca i freda.
La dona seu al
llit, mans a la falda, cap cot. Els ulls mig closos no diuen res, miren no se sap on, un lloc indefinit entre les mans plegades. Al seu
costat, abandonat, un full de paper mig desplegat solcat per una cal·ligrafia
nerviosa i desigual.
Ha arribat no fa
pas massa, ella. La maleta és oberta sobre la cadira, però no desfeta. Quan ha
arribat somreia, se la veia feliç. En obrir-li la porta, el grum li ha donat la
nota, plegada en quatre amb precisió.
“Ho sento... A
darrera hora no he gosat, no he tingut força. He estripat el bitllet i m’he
quedat a casa. Sé que no t’hauria d’haver demanat que fossis aquí, avui. Sé que
no t’hauria d’haver confessat mai que t’estimava. Però tu ets forta i te’n
sortiràs. La meva dona, en canvi, és tan delicada... estic convençut que s’enfonsaria
si la deixés. Sóc feble i covard,
ja ho sé. No puc demanar-te que em perdonis, però tot i així t’ho demano. Et
mereixes algú millor que jo. Oblida’m.”
Hi ha quatre
ratlles més, excuses, disculpes... No les ha llegides.
S’aixeca del llit,
va a la finestra. Dóna a una placeta tranquil·la, paviment de llambordes
humides que brillen sota el plugim persistent. Sempre hi plou, a Amsterdam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada