Roser

ROSER

Ma. Rosa Salas

Arriba a casa i el seu home, més begut que mai, li fa el numeret: ―d’on vens, mala puta? amb qui has estat? ets un pendó!― La Roser està embarassada de nou mesos. Amb qui ha d’haver estat, ella?

És inútil dir-li que ha plegat tard de la boutique on fa els arranjaments perquè avui és el seu últim dia de feina. Després dels insults venen els cops. Brutals. Inhumans. L’home encara té esma per obrir la porta i fer la Roser fora de casa.

La dona camina i camina sense rumb fix. Necessita un lloc per reposar i assimilar aquests fets, més greus que mai. El marit li havia pegat algunes vegades però mai fins a aquests extrems i mai, mai l’havia tret de casa.

Comença a ploure a bots i barrals. L’atuïda Roser és al límit de les seves forces. Veu el senzill rètol lluminós d’un modest hotel. Truca. Al cap d’una estona un home mig adormit (són les dues passades) obre la porta. La dona demana si hi podria dormir aquesta nit, demà ja durà els diner. El recepcionista fa que sí amb el cap, no diu res però ho entén tot. Li dóna la clau d’una habitació econòmica. És un cau. Però a ella ja li està bé.

Fa una mirada al voltant de l’habitació. Les parets i els sostres són tacats d’humitat. El cobrellit és brut, fa molt que no el renten, ella l’aparta. Li fa angúnia. Els llençols són nets per bé que molt desgastats... li agradaria dormir una mica. Necessita descansar i asserenar-se per poder entendre perquè és on és.

S’estira. No es troba bé. No són els cops, però. Es gira i es regira sobre el matalàs dur i ple de bonys. Sent trencar-se alguna cosa dins seu. Va de part!? A recer d’aquestes sòrdides parets ha de néixer el seu fill? Seria millor que no naixés. La Roser plora, què li espera a aquesta criatura?

            A la fi, en aquesta llòbrega habitació d’un hotel de mala mort, la Roser pot adormir-se mentre bressola amb braços protectors el cosset menut, embolcallat amb una tovallola de dubtós blanc, del seu fill estimat.