Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dimarts, 9 de maig de 2017

Tatuatge



TATUATGE
Segons Google Maps falten només deu minuts per arribar a l`hotelet del Pirineu on tinc previst passar uns dies de vacances. La decisió la vaig prendre una setmana abans, després de que el metge em digues que, o parava, o el meu cos pagaria les conseqüències. Cada cop la pressió és més forta, la competència és més gran i l’empresa demana objectius més difícils d’arribar.

--Bona tarda senyoreta Marta --una dona de mitjana edat, de cos ampli i galtes vermelles em rep amb un ampli somriure, darrere d’un petit taulell--. Com té previst quedar-se una setmana, li hem reservat la millor habitació, la número 14. En aquests moments vostè és la nostra única clienta, ara al novembre no ve gaire gent per aquí, i vostè podrà estar molt tranqui.la. 
--Moltes gràcies això és el que necessito, pau i tranquil·litat.
--Doncs ha vingut al lloc adequat --em contesta sense perdre el somriure.

Pujo a l’habitació, i en entrar veig que és tal qual l’havia vist a Internet,  espaiosa, amb mobles  antics però elegants, un gran llit amb dosser, un petit escriptori, un gran armari, un mirall sencer i petit sofà, ideal per passar les tardes llegint. Em recorda la casa de l’avia on anava quan era petita. Deixo la maleta al terra, m’estiro a sobre del llit, i al moment m’envaeix una immensa sensació de benestar i felicitat. 

Després  d’un breu descans decideixo  posar ordre a les meves coses, obro la maleta. Col·loco els llibres de lectura a sobre de l’escriptori, penjo la roba, i al intentar obrir la porta de l’altra part de l’armari no puc, al ser tant vell segurament s'ha traucat,  ve és igual, és molt gran i tinc prou espai a l’altra part per guardar tota la roba.

Li he demanat a la dona un sopar lleuger, vull anar a dormir aviat, el viatge, i el cansament acumulat han fet que em senti esgotada, i efectivament, entro en els braços de Morfeu només posar el cap sobre el coixí.  Al cap d’unes hores,  una llum que  omple  l’habitació,  em desperta miro el rellotge, i encara falten hores perquè es faci de dia.  Miro cap a la finestra però és tancada, llavors  descobreixo que la llum que em molesta  surt de  la porta de l’armari que era tancada. 

M’aixeco encuriosida, per saber que està passant, potser li vaig donar a un interruptor sense voler, i es va quedar encès. Però la llum sortia de l’armari, com si dins estigués un llum. Provo a obrir-la, i aquesta vegada la porta  cedeix fàcilment i sense cap esforç, Un cop oberta,  no veig  res més que una forta llum que m’enlluerna i alhora sento que m’absorbeix. Arribo a una gran sala plena d’ordinadors i grans pantalles que mostren imatges de l’espai, sembla com si estigues en una nau com la de Star Trek. Les persones, homes i dones, que estan controlant aquells aparells vesteixen uniformes de color groc, pantalons i jaqueta amb coll tipus Mao, tancada a un costat amb un fermall en forma d’estel. Un d’aquells homes em veu, i amb gest amistós se m’apropa, i m’estén  la mà. 

--Benvinguda a l’Estel  de la Pau, som una nau que viatge pel temps i per l’espai. 
--Què faig aquí, cóm he arribat?. Jo només he obert la porta d’un armari? --li pregunto sorpresa i atemorida alhora. 
L’home amb gest amable em respon.
--No pateixis, venim del teu futur i no et volem fer cap mal, al contrari volem ajudar-te, pots confiar en nosaltres.Has entrat, a través d’una de les portes que hi ha en diferents llocs de l’univers- afegeix-. Altres persones com tu, també han estat aquí. Sabem que el planeta terra on tu vius, estar a punt d’esclatar un guerra en la que morirà més de les tres quartes parts de la població, i tu ets la persona que ho pot evitar.
 --Jo?  pregunto estranyada.
--Si tu, ets un dels elegits- em respon-. Els teus orígens no són de la terra, nosaltres et descobrirem el coneixement que has tingut ocult fins ara a dins teu.

Em  desperto en el meu  llit,  i encara dormida  trigo uns minuts en situar-me on sóc, alhora em ve el record del que em va passar per la nit. M’aixeco i sense pensar-m’ho dues vegades, vaig cap l’armari,  i efectivament la porta continuava tancada. Respiro alleugerida, allò no va ser més que un somni. L’estrès em continuava jugant males passades, espero que les properes nits siguin més tranquil·les.
Vaig  a la dutxa per acabar de treure’m el mal somni de la nit. Al passar l’esponja per l’espatlla descobreixo, el dibuix de l’Estel de la Pau marcat en la meva pell,  la mateixa figura que vaig veure en la nau on sembla que sí que havia estat a la nit. .......Oh, no més treball!

   Myriam González Parga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada