Segons Google Maps falten només deu minuts per
arribar a l`hotelet del Pirineu on tinc previst passar uns dies de vacances. La
decisió la vaig prendre una setmana abans, després de que el metge em digues
que, o parava, o el meu cos pagaria les conseqüències. Cada
cop la pressió és més forta, la competència és més gran i l’empresa demana
objectius més difícils d’arribar.
--Bona tarda senyoreta Marta --una dona de
mitjana edat, de cos ampli i galtes vermelles em rep amb un ampli somriure,
darrere d’un petit taulell--. Com té previst quedar-se una setmana, li hem reservat la millor habitació, la número
14. En aquests moments vostè és la nostra única clienta, ara al novembre no ve
gaire gent per aquí, i vostè podrà estar molt tranqui.la.
--Moltes gràcies això és el que necessito, pau i
tranquil·litat.
--Doncs ha vingut al lloc adequat --em contesta sense perdre el somriure.
Pujo a l’habitació, i en entrar veig que és
tal qual l’havia vist a Internet, espaiosa, amb mobles antics però elegants, un gran llit amb dosser,
un petit escriptori, un gran armari, un mirall sencer i petit sofà, ideal per passar
les tardes llegint. Em recorda la casa de l’avia on anava quan era petita.
Deixo la maleta al terra, m’estiro a sobre del llit, i al moment m’envaeix una immensa
sensació de benestar i felicitat.
Després d’un breu descans decideixo posar ordre a les meves coses, obro la maleta.
Col·loco els llibres de lectura a sobre de l’escriptori, penjo la roba, i al
intentar obrir la porta de l’altra part de l’armari no puc, al ser tant vell
segurament s'ha traucat, ve és igual, és
molt gran i tinc prou espai a l’altra part per guardar tota la roba.
Li he demanat a la dona un sopar lleuger, vull
anar a dormir aviat, el viatge, i el cansament acumulat han fet que em senti
esgotada, i efectivament, entro en els braços de Morfeu només posar el cap
sobre el coixí. Al cap d’unes hores, una llum que omple l’habitació,
em desperta miro el rellotge, i encara falten hores perquè es faci de
dia. Miro cap a la finestra però és
tancada, llavors descobreixo que la llum
que em molesta surt de la porta de l’armari que era tancada.
M’aixeco encuriosida, per saber que està
passant, potser li vaig donar a un interruptor sense voler, i es va quedar
encès. Però la llum sortia de l’armari, com si dins estigués un llum. Provo a
obrir-la, i aquesta vegada la porta
cedeix fàcilment i sense cap esforç, Un cop oberta, no veig res més que una forta llum que m’enlluerna i alhora
sento que m’absorbeix. Arribo a una gran sala plena d’ordinadors i grans
pantalles que mostren imatges de l’espai, sembla com si estigues en una nau com
la de Star Trek. Les persones, homes i dones, que estan controlant aquells
aparells vesteixen uniformes de color groc, pantalons i jaqueta amb coll tipus Mao,
tancada a un costat amb un fermall en forma d’estel. Un d’aquells homes em veu,
i amb gest amistós se m’apropa, i m’estén la mà.
--Benvinguda a l’Estel de la Pau, som una nau que viatge pel temps i
per l’espai.
--Què faig aquí, cóm he arribat?. Jo només he
obert la porta d’un armari? --li pregunto sorpresa i atemorida alhora.
L’home
amb gest amable em respon.
--No pateixis, venim del teu futur i no et volem fer cap
mal, al contrari volem ajudar-te, pots confiar en nosaltres.Has entrat, a través d’una de les portes que hi
ha en diferents llocs de l’univers- afegeix-. Altres persones com tu, també han estat aquí. Sabem que el planeta terra
on tu vius, estar a punt d’esclatar un guerra en la que morirà més de les tres
quartes parts de la població, i tu ets la persona que ho pot evitar.
--Jo?
pregunto estranyada.
--Si tu, ets un dels elegits- em respon-. Els teus orígens no són de la terra, nosaltres et descobrirem el coneixement que has
tingut ocult fins ara a dins teu.
Em
desperto en el meu llit, i encara dormida trigo uns minuts en situar-me on sóc, alhora
em ve el record del que em va passar per la nit. M’aixeco i sense pensar-m’ho
dues vegades, vaig cap l’armari, i efectivament
la porta continuava tancada. Respiro alleugerida, allò no va ser més que un somni.
L’estrès em continuava jugant males passades, espero que les properes nits
siguin més tranquil·les.
Vaig a
la dutxa per acabar de treure’m el mal somni de la nit. Al passar l’esponja per
l’espatlla descobreixo, el dibuix de l’Estel de la Pau marcat en la meva pell, la mateixa figura que vaig veure en la nau on
sembla que sí que havia estat a la nit. .......Oh, no més treball!
Myriam González
Parga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada