Blog col·laboratiu

Aquest blog aplega alguns dels escrits fets pels participants en els tallers d'escriptura de la Raquel Picolo.
Si has participat alguna vegada en algun dels seus tallers i et ve de gust de penjar algun escrit, posa't en contacte amb nosaltres i et donarem d'alta.

dimarts, 9 de maig del 2017

Sorpreses a l'habitació 201



Sorpreses a l’habitació 201

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...”
(de la cancó Pedro Navaja, de Rubén Blades, 1978)

Fortunatissimo per verità!
Pronto a far tutto,
la notte e il giorno
 sempre d'intorno in giro sta
(de l’ària Largo al factotum, dins l’òpera Il barbiere di Siviglia, de Gioachino Rossini, 1815)


Vaig arribar aquella mateixa tarda, just amb el temps per deixar la maleta a la cambra de l’hotel i afegir-me al sopar de germanor preparat per la companyia. Després d’haver treballat a Barcelona fins el migdia, cansat del viatge, aquests àpats esdevenen interminables. Durant quatre hores, parlem molt -de tot i amb do de llengües-, bevem a dojo i ens atipem massa, fins incorporar-nos successivament als corresponents dormitoris dobles d’us individual (DUI).

Comptem amb allotjaments ben situats al Düsseldorf de la Kunststoffmesse, la fira de plàstics més important del món, la “K”. De servei a l’estand corporatiu, l’empresa ens oferia emplaçament cèntric.

El Dr. Klaus Hoffmann, melòman teutó, especialitzat en motlles de darrera tecnologia per a la injecció de polímers, havia concebut una peça cabal per aquest sistema de processat, un tipus de torpede calefactat que, per la similitud amb la corba de la seva panxa, popularment portava el seu nom. La Susanna Ulloa, enginyera veneciana, animosa i experimentada companya nostra, tenia la costum de cantar òpera mentre es dutxava somiant la Fenice de matinada. Tots i totes, teníem assignades DUIs semblants.

En obrir la porta de la l’habitació, a primer cop d’ull observo la maleta oberta, tot rebolcat. M’hauran robat?... El balcó està obert amb les cortines voleiant, m’hi adreço i no hi ha ni una ànima, suspens glacial, fora... la foscor, silenci. De sobte, un murmuri, em giro i m’adono que la roba escampada no em pertany. Em desapareix la sensació de saquejat quan la remor de la dutxa del bany tancat confirma que no estic sol a la cambra. Una ocupa, més d’un o d’una? O sóc jo l’intrús? 

Ràpid reculo, deixo l’alcova procurant no fer soroll. Just abans del llindar de la porta sento cantar a dues veus l’ària de Figaro: “La ran la lera la ran la là...” amarada d’aigua i qui sap si relaxada luxúria al lavabo. Em dirigeixo ràpidament a l’ascensor i m’adono que estic en una planta equivocada. Comento a recepció el cas, sense entrar en detalls, i asseguren estranyats que les claus de les dues cambres -la 101 i la 201- responen a codis diferents. La informàtica sovint sorprèn. Guaito qui té assignada aquella habitació: com s’ho passen de rebé en Klaus i la Susanna, entre tendres torpedinades de baríton i refilats de tiple.


Antoni Plans i Lladós,
Vilassar de Mar, 6 de maig de 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada