Sorpreses a
l’habitació 201
“La vida te da sorpresas, sorpresas te da la
vida...”
(de la
cancó Pedro Navaja, de Rubén Blades,
1978)
“Fortunatissimo
per verità!
la notte e il giorno
sempre d'intorno in giro sta”
(de
l’ària Largo al factotum, dins
l’òpera Il barbiere di Siviglia,
de Gioachino Rossini, 1815)
Vaig
arribar aquella mateixa tarda, just amb el temps per deixar la maleta a la
cambra de l’hotel i afegir-me al sopar de germanor preparat per la companyia. Després
d’haver treballat a Barcelona fins el migdia, cansat del viatge, aquests àpats
esdevenen interminables. Durant quatre hores, parlem molt -de tot i amb do de llengües-,
bevem a dojo i ens atipem massa, fins incorporar-nos successivament als corresponents
dormitoris dobles d’us individual (DUI).
Comptem
amb allotjaments ben situats al Düsseldorf de la Kunststoffmesse, la fira de
plàstics més important del món, la “K”. De servei a l’estand corporatiu, l’empresa
ens oferia emplaçament cèntric.
El
Dr. Klaus Hoffmann, melòman teutó, especialitzat en motlles de darrera
tecnologia per a la injecció de polímers, havia concebut una peça cabal per
aquest sistema de processat, un tipus de torpede calefactat que, per la
similitud amb la corba de la seva panxa, popularment portava el seu nom. La Susanna
Ulloa, enginyera veneciana, animosa i experimentada companya nostra, tenia la
costum de cantar òpera mentre es dutxava somiant la Fenice de matinada. Tots i totes,
teníem assignades DUIs semblants.
En
obrir la porta de la l’habitació, a primer cop d’ull observo la maleta oberta,
tot rebolcat. M’hauran robat?... El balcó està obert amb les cortines voleiant,
m’hi adreço i no hi ha ni una ànima, suspens glacial, fora... la foscor,
silenci. De sobte, un murmuri, em giro i m’adono que la roba escampada no em
pertany. Em desapareix la sensació de saquejat quan la remor de la dutxa del
bany tancat confirma que no estic sol a la cambra. Una ocupa, més d’un o d’una?
O sóc jo l’intrús?
Ràpid
reculo, deixo l’alcova procurant no fer soroll. Just abans del llindar de la
porta sento cantar a dues veus l’ària de Figaro: “La ran la lera la ran la là...” amarada
d’aigua i qui sap si relaxada luxúria al lavabo. Em dirigeixo ràpidament a
l’ascensor i m’adono que estic en una planta equivocada. Comento a recepció el
cas, sense entrar en detalls, i asseguren estranyats que les claus de les dues
cambres -la 101 i la 201- responen a codis diferents. La informàtica sovint sorprèn.
Guaito qui té assignada aquella habitació: com s’ho passen de rebé en Klaus i
la Susanna, entre tendres torpedinades de baríton i refilats de tiple.
Antoni
Plans i Lladós,
Vilassar
de Mar, 6 de maig de 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada