AIDÉ - Carla Pi

De quin color és l’amor, Aidé? Bona pregunta… Els teus grans ulls verds tenen una lluïssor especial quan me la fas. Per sort, no pots veure (no?) l’expressió de la meva cara quan ho sento.

Curiosa, l’obsessió pels colors que has tingut des que vas aprendre a parlar... “De quin color és el cel?”, preguntaves. O “De quin color són els núvols?”. I jo feia mans i mànigues per contestar-te... Fins que vaig descobrir el recurs dels sabors : “Del color del cotó de sucre”, o “Del color dels caramels de maduixa”. I tu reies, feliç amb la nova definició.

Perquè et conec des que vas néixer, Aidé. I recordo els ulls de la teva mare (verds i grans com els teus), infinitament tristos i també infinitament indignats, mentre em deia : “És cega... cega! Te n’adones?”.

La teva mare, que ja havia decidit abans que naixessis que et diries Aidé perquè –enamorada de les llengües clàssiques – estimava aquest nom, que vol dir “acariciada”. Ella volia que la vida t’acariciés. I, en canvi, la vida –aquesta broma de vegades tan cruel – va començar amb una esgarrapada : cega!

Però, tot i l’inici – i com una mena d’ironia afortunada –, has estat un raig de llum brillantíssim que ens ha il·luminat el dia a dia. Reparteixes a mans plenes allò que no tens...

Vas descobrir aviat que els teus altres sentits (tacte, oïda, gust...) eren molt més esmolats que els nostres, i vas començar a jugar a transformar-ho tot en colors.

“L’Eloi és de color de llimona verda”, deies del company aspre i difícil. L’escola era de color avellana, dura de mastegar, però de gust agradable. El teu germà petit, de color marinada : fresca i, de vegades, molesta.

Fins que avui, Aidé, vint anys i un somni més tard, has entrat tan decidida com sempre i m’has preguntat : “De quin color és, l’amor?”. Ho deies amb la il·lusió de qui acaba de descobrir un regal inesperat. I, dintre meu, començaves a allunyar-te.

I jo, Aidé, no he sabut què contestar-te. De color de nena cega i somrient. De color de caramels amb cor de sidral. De color de nits en blanc a l’espona del teu llit, contemplant-te. De color de sucre i de color de vinagre, com les maduixes que fa la teva mare. Del color del silenci contorbat, preservat durant vint anys...

En lloc de tot això, he recollit engrunes de somriure i t’he contestat : “De color de pell respirada de prop, de color d’infant recent nascut, de color d’absències i de somnis”. Volia afegir que també és de color de renúncia i de neguit, de penediment, de tristesa i d’enyor... Però he vist el desconcert al teu rostre, sempre tan clar, i he afegit : “De color de futur i d’esperança. Del color que tu vulguis, Aidé. Del teu color preferit”.

Has dubtat un minut, però has sacsejat el cap i has rigut satisfeta. T’has acostat, has esbullat els meus cabells amb el gest habitual que t’és tan propi, i te n’has anat, deixant rere teu només solitud de color negre.