CASSOLADA, PREOCUPACIONS I SENTIMENTS - Antoni Plans

“... que la música soni més fort

que els problemes”  

Kurt Cobain

Olles, paelles, cassoles, culleres i altres estris de cuina han dringat força els capvespres dels darrers mesos, colpejats amb fúria continguda -no sigui que s’abonyeguin gaire-,  des de molts pisos i cases de la nostra vila. Desafiant el fred, la gent de les terrasses i balcons estan, des de portals, eixides i patis, o al bell mig de places i carrers demostren sorollosament la seva indignació front polítiques contràries als interessos més genuïns.

El rebombori acostuma a ser ben sonat, eixordador, un desafiament al sentit de l’oïda, l’aparent desconcert d’un nocturn musical sense direcció orquestral, una maror nocturna gradualment covada, indignada, compartida, amb alguna pujada o sortida de to, com la sublim variació que m’afanyo a descriure.

Un músic que habita el segon primera d’un immoble proper, a la partió festiva entre pagesos i mestres d’aixa, va trobar l’ocasió per irrompre amb el seu clarinet entonant el “Cant dels ocells”, amb partitura del gran mestre Casals. En Lluís –aquest és el seu nom- va deixar bocabadat tot el veïnat amb la melodia que interpretava “in crescendo”. Molta gent li va lloar la intervenció i l’animà perquè no fos, aquella primera, la darrera vegada.

Quan la Mari, una coneguda veïna d’edat avançada sota mateix del pis del músic, se li apropà vigorosa i emocionada per felicitar-lo, ell de seguida va convidar-la a que l’acompanyés cantant. Com sigui que la bona dona buscava excuses per a no fer-ho, que si no es sabia la lletra o li mancava veu per cantar, en Lluís li facilità el text de la cançó i li digué que tenia un timbre prou dolç i brillant que la tonada remarcaria. Ho podia assegurar perquè sovint la sentia cantar des de la cuina amb un finestral al celobert, comú amb la seva vivenda.

Junts decidiren adaptar la lletra per a properes ocasions. Aquestes dues foren la primera i la darrera estrofes. Una original, modificada l’altra:

En veure despuntar
el major lluminar
en la nit més hermosa
els ocellets cantant
a festejar-los van
en sa veu melindrosa.
...

A l'alba partiran
sud-oest i nord enllà
amb ales amoroses
els ocellets cantant
el seu consol duran
a presos i exiliats.

D’altres quinze estrofes respectaren el nom de trenta dos ocells que esmenta la versió més tradicional. De l’àguila imperial al duc, del pardal al passarell, el rossinyol o el reietó. Tot sigui per una república progressista i la maltractada democràcia, del tot recuperades.

La combinació resultà sorprenent. El colpejar dels atuells al voltant, amorosí el bon ritme de la cançó popular catalana. Tan de bo l’exemple s’estengui a d’altres barris del poble on hi hagi músics disposats a emular el duet pagès, pescador o artesà. Estudiants, afeccionats i veterans de la música i el cant disposats a cobrir diferents indrets amb les seves melodies. El model el copiaran parelles d’arreu que prometen esdevenir amors eterns si tot plegat no s’arregla. Si més no, alçaran del seu sofà a somiatruites i desencantats, que entre somiejades i sobresalts només esperen vells o nous esdeveniments. Amb els cinc sentits.