Asseguda a sobre d’una roca, a dalt de la muntanya, li
agrada observar els espais oberts de la natura
I gaudir de la seva espectacularitat. La seva mirada arriba fins les més altes
muntanyes que semblen petits gegants.
Els colors verds grocs,
vermells i grisos es barregen creant una
gama cromàtica tan perfecta, que li sembla feta per un pintor.
Al respirar l’aire pur i net, sent com els seus pulmons s’omplen d’una energia que penetra a través de
la seva pell, i que corre per dins de tot el seu cos.
El so de l’ocell que canta sobre l’arbre, és el senyal
que indica el final del dia, i en el que el sol es va perdent poc a poc darrera de la muntanya.
El silenci de la nit, dona protagonisme als sons amagats: el soroll del riu que passa sota
el pont, el de la branca a punt de caure quan la belluga el
vent.
La lluna primer vermella, va cobrint-se poc a poc d’un
blanc espectacular que il·lumina tot l’espai. És l’hora de marxar, de tornar al
món de les persones, allà on se sent cada dia més buida i trista, li agradaria ser
un element d’aquell entorn i integrar-se en ell. Aquest pensament li fa sentir-se plena de vida i sentir emocions
mai conegudes.
Un impuls dins seu la fa aixecar-se i pujar a la roca
sobre la seu. Aixecar els seus braços cap al cel, tanca els ulls mirant cap
amunt i crida amb força, - “Esperits de la natura, ajudeu-me, vull formar part del vostre univers” .
Una papallona de brillants colors
blancs i vermells, vola al voltant seu,
i alhora una lleu brisa comença a bellugar els seus cabells pèl-rojos, i poc a
poc el vent es va fent més fort i la va envoltant; primer el cap, després el
braços, baixa pel seu cos i finalment envolta les seves cames. Tota ella sembla
coberta com una crisalida.
Al aturar-se l’aire, desapareix
lentament el tel que l’envolta que es converteix en petits estels que volen cap
el infinit, apareixent un arbre de tronc
blanc i fulles vermelles, que irradia llum i pau als que s’aixopluguen sota
d’ell.
VdM, Abril 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada