Encara queden arbres per tallar. Amb la
finestra oberta escolto el soroll de la serra elèctrica. Fa dies que l’escolto.
Primer foren les veus. Uns homes que parlaven,
plànol en mà, movent-se per entre el bosc de garrofers que hi ha davant de casa.
Després el xivarri dels camions que portaven als obrers i les eines. Llavors, la
serra grunyint i xerraquejant. L’encarregat esgargamellant-se per fer-se
escoltar pels obrers. Dies i dies de brunzit sense aturador, els garrofers
caient branca a branca. La fusta que s’esqueixa i gemega. El soroll de l’excavadora
quan s’enduu les restes i s’obre camí en mig del que abans havia estat
l’arbreda. Els xiscles dels ocells que volen incrèduls al capvespres cercant un
redós que ja no existeix, aquells garrofers on jo jugava de petita.
Al migdies, la serra emmudeix i retorna per un
moment el miratge de la quietud d’estiu. Sento com passen els cotxes pel carrer,
piula un ocell; m’acarona la lleu brisa que s’escola per les escletxes baixades
de la persiana. Em nego a veure el crit de la ferida, obstinadament nego la
realitat i encara imagino que tot segueix al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada