“feix de sons” (vers extret d’un poema de Ricard Pinyol)
feix de sons... feix
de sons...sons......sons......feix de sons...... com una monotonia. Una
remor que comença aquí i s’esmorteeix en eco fins a desaparèixer. Si la pensem
no té sentit: “feix de sons”. Ens resultaria més fàcil entendre, per exemple,
“feix de llums”. Però si la sentim, “feix de sons”, és d’una profunditat en
l’espai que no té fi. Un so que sorgeix del silenci i va a parar al silenci,
com una eternitat. És traspassar l’univers com ho fa una estrella fugaç ─desig
i exhalació. O com les onades
concèntriques i llunyanes d’una pedra quan cau a l’aigua. També el so de la
campana, immortal, que perdura en l’aire en infinites reverberacions.
L’alquímia de l’espai, n’hi hauria d’haver prou
amb això.
Un sol vers.
La bellesa del so, la immensitat de la
paraula.
No entendre, però SER.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada